Allò que amaga la ràbia de Meloni amb el Manifest de Ventotene

Aquesta setmana que acaba avui, la Presidenta italiana del Consell de Ministres, la post-feixista Giorgia Meloni, ha gastat bona part del seu temps i del seu capital polític atacant els autors del Manifest de Ventotene. Ho va fer, premeditadament, en seu parlamentària i en el seu contacte amb mitjans de comunicació. 

Aquest atac als militants antifeixistes Spinelli, Rossi i Colorni (aquest, un filòsof assassinat pels feixistes en 1944) que, mancats de llibertat, van redactar el Manifest el 1941 i el van fer circul·lar clandestinament en plena segona guerra mundial mentre eren confinats a l’illa de Ventotene, és un atac també al federalisme europeista força transversal en la política italiana. Des del centre-dreta liberal d’Einaudi en el passat fins al liberalisme social de Draghi en l’actualitat, passant pel gruix de l’esquerra, la tradició europeista d’Itàlia és molt potent.

El Manifest de Ventotene, escrit en circumstàncies dramàtiques, és un dels textos fundacionals del federalisme europeu modern. Meloni i les persones que l’assessoren, han tret fora de context frases del manifest que mostren escepticisme amb la democràcia dels estats-nació, i que qüestionen la primacia sense restriccions de la propietat privada. En una típica maniobra dels nacionalpopulismes disruptius en temps de la post-veritat, han organitzat una campanya de linxament i matonisme als mitjans de comunicació i a les xarxes socials, associant el Manifest de Ventotene, a un intent d’instal·lar un sistema totalitari a tot el Continent. És igual que avui el Grup Spinelli del Parlament Europeu estigui format per eurodiputats de diferents tendències, i que un dels seus líders, el liberal Guy Verhofstat, hagi sortit en defensa dels ideals de Ventotene, que no són altres que els d’una Europa unida, en pau i democràtica.

Amb l’intent per part de Meloni d’associar Ventotene a una batalla cultural més de “wokisme de dretes”, aquesta vegada el tret li pot sortir per la culata. Darrera d’aquest intent hi ha una voluntat de matar l’èxit de la manifestació per Europa de dissabte passat a Roma, una manifestació de la qual va emergir un missatge molt digne de reafirmació dels ideals europeistes davant de l’onada reaccionària del virus trumpista. Una manifestació amb discursos molt allunyats de la retòrica polaritzadora del populisme modern. Enfrontant-se als manifestants, Meloni queda més que mai del costat de Trump i Musk, tan impopulars a Itàlia com a la resta d’Europa.

Darrera de la demagògia de Meloni també hi ha l’intent de frenar l’evolució de l’Europa actual cap a una Europa més federal que confederal, amb una fiscalitat europea, amb més deute comú (que tant beneficia Itàlia amb els fons Next Generation, com a Espanya) i un exèrcit europeu. Meloni és, com Trump i Putin, però amb la boca més petita, de les que vol que l’Europa confederal esdevingui de nou una Europa de les petites nacions sobiranes, on la UE sigui una esfera més de coordinació i prou, i persones amb tendències autocràtiques com ella tinguin més poder. Els seus arguments han estat clarament sobiranistes (a Itàlia, l’adjectiu “sobiranista” s’utilitza com a sinònim de “nacionalpopulista”, per bones raons): esgarrifada, afirma que la idea d’una Europa federal va contra la idea de l’autodeterminació dels pobles.

Que a Itàlia la histèria de Meloni amb Ventotene difícilment arrossegui moltes simpaties ho il·lustra l’èxit que, també aquesta setmana, va tenir el monòleg de dues hores a la RAI, la televisió pública, del popularíssim actor Roberto Benigni, monòleg en el qual va defensar la idea d’Europa i el Manifest de Ventotene. A Meloni el que li fa por és que potser la majoria silenciosa ja no és tan silenciosa. Ella mateixa ha contribuit a fer disparar les vendes del Manifest de Ventotene, i les cerques d’aquest a Google. El diari La Repubblica, que va repartir gratuïtament el Manifest el dia de la manifestació, avui el torna a regalar als seus lectors. Gràcies per la difusió, Presidenta.

Sempre ens quedarà Roma… i ja està?

Bogart a Casablanca va dir allò de “sempre ens quedarà Paris”: era una manera de dir que no hi hauria res més en aquella fantàstica història d’amor.

En aquest cas, el nostre París és Roma, i en concret l’emocionant manifestació europeista i federalista d’ahir (a la qual vaig tenir la sort d'assistir), originada per una crida al diari La Repubblica, que en la seva edició del dia de la mani regalava el “Manifest de Ventotene”, el document fundacional del modern federalisme europeu.

Renata Colorni, filla d’Ursula Hirschman, neboda de l’economista Albert Hirschman, i filla adoptiva d’Altiero Spinelli (un dels autors del manifest de Ventotene), va parlar a l’acte, i va retre homenatge a la generació dels seus pares, en un discurs que posa la pell de gallina. Com posen la pell de gallina diveses intervencions, que es poden visualitzar en el vídeo complet.

Entre les persones que van fer discursos, hi ha joves beneficiats pel programa Erasmus, una noia refugiada afganesa i alcaldes, com els de Roma i Barcelona, que van tenir un paper important en l’èxit de la mobilització i en l’organització.

El to de dignitat i defensa i projeccció cap al futur de la idea d’unitat europea va ser un gran encert. Va ser la principal mobilització fins ara a Europa contra l’onada reaccionària global encapçalada per Trump, Musk i Putin. Els diaris El Pais i La Vanguardia han copsat la magnitud de l’esdeveniment, dedicant-li generosos espais a les seves portades del dia d’avui.

TV3 en canvi ha trigat 24h a fer-se’n ressò, com si estigués amb el peu canviat, i no hi va enviar cap equip. Segur que d’ara en endavant hi pararà més atenció, a com l’onada de nacionalpopulisme es combat amb europeisme, amb federalisme.

Javier Cercas, que també va participar a la mani enviant un video, ha escrit a El Pais, i ha dit en una entrevista a La Repubblica, que això no es pot quedar aquí. Uns activistes han recollit la seva idea i ja han llençat una plataforma per convocar a una gran manifestació europeista a tot el Continent pel proper Dia d’Europa, 9 de Maig. Sempre ens quedarà Roma, però no n’hi ha prou.

Solidaridad con los Estados Unidos

Al mismo tiempo que nos esforzamos por caracterizar exactamente lo que está pasando en Estados Unidos, va tomando cuerpo (no sin dificultades) la resistencia interna, en paralelo a la complementaria reacción a nivel internacional. Ambas fuerzas, resistencia interna y reacción internacional, se alimentan mútuamente. Puede ser tentador para algunos dar por perdido a los Estados Unidos, en algunos casos animados por un anti-americanismo de hondas raíces, y centrarse en organizar un mundo sin ellos. Sería un error, porque existen en el país norteamericano fuerzas progresistas, universidades de prestigio, centros científicos, think tanks y todo tipo de instituciones que han contribuido y siguen contribuyendo al progreso de la humanidad, y que son todavía una esperanza interna y externa. No les demos prematuramente por perdidos.

El viernes pasado se manifestaron en varias ciudades norteamericanas numerosos representantes de la comunidad científica, en protesta por los recortes salvajes que están experimentando los centros de investigación. Al mismo tiempo, se organizaban protestas en solidaridad en otros países, como por ejemplo en Francia. Aunque los franceses (y otros) tienen motivos para temer a sus trumpismos locales también, la acción me recordó a los movimientos de solidaridad con los demócratas del sur de Europa o de América Latina, en tiempos de las dictaduras militares, salvando las distancias. Se me despertó la imagen de Olof Palme pidiendo libertad en España por las calles de Estocolmo.

En lo que algunos han calificado como estado mafioso, hay que ser valiente para protestar, por mucho que las libertades formales sigan vigentes. Los Substacks de intelectuales estadounidenses como Timothy Snyder y Paul Krugman son estos días un punto de referencia obligado. Los columnistas del New York Times y los comentaristas de la CNN que todavía no han sido silenciados, merecen todo el apoyo desde el exterior. Líderes progresistas del Partido Demócrata, como Bernie Sanders, Elizabeth Warren, AOC o Robert Reich merecen tener eco fuera de su país, para recibir apoyo desde el exterior, incluso para venir a otros países a recargar las pilas. Los grupos de Democrats Abroad que organicen marchas y encuentros, deben también ser apoyados.

Algunas universidades y centros oficiales del Reino Unido y Francia han anunciado programas para atraer a científicos y académicos “quemados” de los Estados Unidos. En España y Cataluña tenemos que sumarnos a la puja, pero más que para organizar un “brain drain”, para organizar un “brain loan”, es decir no para atraer cerebros indefinidamente en masa, sino para que puedan volver a su país una vez las aguas vuelvan a su cauce. Nunca hubiéramos pensado que esto iba a ocurrir, pero hay que organizar programas para intelectuales refugiados de Estados Unidos, igual que los hemos organizado para Afganistán, Irán o Siria. Barcelona acogió en el pasado a numerosos refugiados de las dictaduras de Argentina, Chile y Uruguay, que en muchos casos después regresaron a sus países. Quién iba a decir que tendríamos que hacer algo parecido tras un cambio de régimen en los Estados Unidos.

Sortir al carrer per Europa i la democràcia

Ja estan entre nosaltres. Estan a la Casa Blanca, però també estan en moltes ciutats a Europa i Espanya, estan al Parlament de Catalunya i estan a l’Alcaldia de Ripoll. Després de sentir els plans de Trump per Gaza i de veure la patètica escena dels matons al Depatx Oval amb Zelenski, ningú es pot enganyar sobre la gravetat de l’assalt a la democràcia i al bé comú que estem patint. 

A Europa són minoritaris, però ara tenen el suport del govern més poderós del món i la tecno-oligarquia que el recolza. Per això ja he fet plans per ser a Roma el dissabte 15 de Març, responent a la crida del periodista Michele Serra al diari italià La Repubblica (el més europeista) a manifestar-nos per Europa, amb una sola bandera, sense símbols de partits. Líders de diferents formacions, començant per la del Partito Democratico Elly Schlein, s’hi han afegit.

Íñigo Domínguez ha fet una crida a El Pais a fer manifestacions semblants en altres capitals europees. Tant de bo aquesta crida tingui ressò i hi hagi actes semblants a Barcelona i Madrid, si no el mateix dia, sí en dates properes.

Gioconda Spinelli, la neta d’Altiero Spinelli, un dels autors del Manifest de Ventotene, ha recordat que els objectius de la manifestació convocada per Serra són totalment coherents amb la lluita del seu avi. Només una Europa unida podrà fer front a les forces que volen destruir la democràcia i el progrés, que són forces que utilitzen el nacionalisme per enredar la gent.

Roma té un significat especial per ser una de les grans capitals europees, i per la presidenta del Consell de Ministres a Itàlia, Meloni, que no acaba d’abraçar l’ideal europeu. No està amb Putin, però no s’atreveix a plantar cara a Trump.

Albert Hirschman, l'economista que va combatre el feixisme, va deixar escrit que quan es tracta de protestar, hem de triar entre “sortida” i “veu”. No podem sortir del món, que és l’escenari real en què es desplega el combat per la democràcia i el bé comú avui dia. Ens queda la veu, el vot, la mobilització i l’organització.