El 2042 se celebra el 50è aniversari dels Jocs Olímpics de Barcelona 92 i per tant del discurs pacifista de Pasqual Maragall en la seva inauguració. Com en aquelles sèries on els espectadors poden triar el desenllaç, poso sobre la taula dos guions diferents: un final on s’imposa la distopia patriòtica i un altre final on hem evolucionat cap a un horitzó federal.
2042: Distopia patriòtica
Silvia Orriols és la Presidenta del Govern espanyol. La premsa corporativa, dominada totalment pel capital de les grans empreses tecnològiques nordamericanes, destaca el caràcter moderat del seu govern, on hi ha algunes figures dels antic partits PP i Junts, que han desaparegut.
Vox i Aliança Catalana s’han fusionat, sota els auspicis (i el finançament) de la Heritage Foundation, en nom dels valors d’una Europa pura, blanca i cristiana (facilitat per la derrota definitiva dels sectors progressistes a l’Església Catòlica).
Seguint les indicacions de l’Estratègia de Seguretat de la segona administració Trump de 2025, els “partits patriòtics” (anomenats “sobiranistes” per la premsa francesa i sobretot la italiana) s’han imposat arreu d’Europa. La profecia del creixent feixisme entre la joventut, que era un mite interessat al principi, s’ha acabat fent realitat perquè a ningú li agrada apuntar-se a un carro que tothom diu que s’està enfonsant.
Els pocs regidors vius que queden de Barcelona 92 són preventivament detinguts a principis de Juliol per evitar que organitzin un acte d’homenatge a Pasqual Maragall, que podria degenerar en aldarulls.
La Unió Europea ha desaparegut, i la Generalitat de Catalunya ha estat substituïda per una agència de finques urbanes. La població de Catalunya s’ha estancat i els estrangers que hi queden hi treballen en condicions d’esclavitud.
Els trens i la sanitat pública han desaparegut degut al triomf de les campanyes anti-impostos dels sectors més reaccionaris de la patronal.
Gaza és un gran condomini, i l’Orient Mitjà continua sent un camp de mines on les teocràcies ètniques continuen fent estralls i provocant genocidis.
2042: horitzó federalista
La Presidenta dels Estats Units d’Europa escollida en sufragi universal, l’alemanya Heidi Reichinnek, presideix l’acte de commemoració dels Jocs Olímpics de Barcelona, on també hi parla un dels nets de Pasqual Maragall, amb els pocs regidors vius que queden de Barcelona 92 asseguts a primera fila.
En els últims anys, la proposta federalista de Catalunya que van promoure els governs de Salvador Illa, ha triomfat a Espanya i Europa. És la tradició del federalisme pacifista de Pau Casals, Pasqual Maragall i dels catalans pioners que van ser a la Conferència de l’Haia, com el Doctor Trueta i Enric Adroher “Gironella”, militant del POUM, el partit preferit de George Orwell. L’ànima federalista no només és ja la del PSC de Raimon Obiols, Miquel Iceta i Salvador Illa, sinó també la de Lluis Companys que s’ha tornat a imposar amb el temps a ERC. La joventut ha liderat la reacció democràtica, superant l’estigmatització interessada que va proliferar als anys 20 sobre el seu creixent feixisme.
La política alemanya s’ha estabilitzat amb governs d’una coalició estable d’una Die Linke que ha evolucionat cap a posicions realistes i federalistes, una socialdemocràcia que s’ha recuperat i aporta un nou Canceller, i un partit verd que ha liderat la descarbonització amb creixement econòmic.
A Europa i als països que han mantingut almenys les formes democràtiques, s’ha acabat imposant una gran aliança des del centre fins a l’esquerra, des de les idees del capitalisme responsable fins a les idees de l’ala esquerra del Partit Demòcrata dels Estats Units, on Zoran Mandami ara és President. Els projectes per assolir una creixent harmonització fiscal han reeixit i a Europa es desplega una ambiciosa política d’inversions transfrontereres, habitatge i reforçament de l’estat del benestar. El model centre i nordeuropeu de participació del treball a l’empresa s’expandeix, alhora que els mercats són més competitius i s’evita la concentració de poder.
Reichinnek, adreçant-se a l’ambaixador dels Estats Units d’Amèrica als Estats Units d’Europa, reconeix en llengua catalana, castellana i anglesa el paper destacat que ha tingut Catalunya a les darreres dècades per liderar la resistència democràtica, que ha barrat el pas a les forces anomenades patriòtiques, anti-democràtiques i sobiranistes tant a Europa com al Continent americà.
França va esquivar la bala del feixisme a les perilloses eleccions presidencials de 2027. Per 100 vots de diferència el candidat suposadament sobiranista d’esquerres Melenchon (partidari com Toni Comín de la idea que hi ha “dos eixos” ortogonals, el social i el “nacional”), no va passar a la segona volta, que es va disputar entre un candidat europeista i un d’extrema dreta, imposant-se per poc el candidat europeista. Des de llavors, la ultradreta va iniciar un lent declivi.
A Espanya els darrers anys el PSOE s’ha renovat de nou i lidera les forces democràtiques, i a la seva esquerra, liderat per un líder més seriós que Rufián, per fi s’ha aconseguit formar una coalició estable de partits que ha evitat la dispersió de sigles progressistes, on fins i tot Bildu ha renunciat al sobiranisme i ha proclamat que la millor opció és el federalisme.
El català és un idioma oficial de la Unió Europea, perquè la campanya que el presentava com un dels grans idiomes d’Europa, l’idioma d’Ausiàs March i de Ramon Llull, i no només l’idioma de Catalunya, ha reexit.
La IA s’ha posat al servei de millorar el treball i la seva dignitat.
Els trens són el mitjà preferit de transport, després que es prioritzés la inversió en manteniment més que l’expansió de l’alta velocitat.
Palestina s’ha descolonitzat, i hi ha un estat igualitari bilingüe en el marc d’una confederació d’estats d’Orient Mitjà, amb llibertat de circul·lació, a l’estil de la Unió Europea.
No hay comentarios:
Publicar un comentario