El fals dilema entre polítiques públiques i discurs

La humanitat viu en una cruïlla: s’albiren fenòmens preocupants, molt preocupants. Però també hi ha signes d’esperança, que hem de saber llegir i aprofitar. La resposta a l’ascens de la ultra-dreta i el populisme autoritari no pot ser haver de triar entre polítiques públiques i discurs pedagògic, perquè els dos són necessaris. El problema és quines polítiques públiques i quin discurs pedagògic. No sortiran de receptes de laboratori, sinó de la pràctica evolutiva sobre el terreny, per exemple de la feina exemplar de les alcaldesses i alcaldes progressistes que s’enfronten cada dia a ella, a la ultra-dreta identitarista, al carrer (amb gestió i discurs).

Recomano a tothom llegir i subscriure’s a la revista Política i Prosa (P&P), eina cau del debat polític avui a Catalunya. Discrepo matisadament (això és el debat polític) del seu editorial sobre què fer amb la versió catalana de la ultra-dreta. P&P diu encertadament que l’ascens d'aquest vot xenofòbic s’alimenta sobretot de Junts. Però em sembla una contradicció llavors que afirmi que cal una batalla de polítiques públiques més que de relats i discursos. Si el seu electorat ve de Junts, i com mostraven Kiko Llaneras i altres és un electorat força acomodat i format, no em queda clar com els influiran les polítiques públiques que han d’anar adreçades sobretot a millorar les condicions de vida de les classes populars.

És clar que millors polítiques públiques són imprescindibles per combatre l’anti-política i per avançar cap a societats més humanes i justes, refent al mateix temps el vot progressista. Però el discurs universalista i ètic és imprescindible, com assenyala avui Soledad Gallego-Díaz a El País en un article exemplar. L’ascens del populisme autoritari és l’ascens d’un discurs dissenyat per distreure a les classes populars (o els sectors acomodats que els hi donen suport) del conflicte social per raons de renda i poder. Se’l combat amb un discurs, un relat, una narrativa alternatius, i basats en la realitat. I no em refereixo a píndoles dissenyades per gabinets de comunicació, ni a utopies grandiloqüents allunyades de la realitat, em refereixo a un discurs profund i treballat, ètic i solidari, que sigui coherent amb les polítiques que es practiquen. S’ha de gestionar el present i projectar el futur (entre altres coses, perquè el trumpisme parla d’un passat inexistent mentre prepara el futur dels seus oligarques).

A grans trets, s’enfronten dos paradigmes: el paradigma de l’acumulació insolidària, del joc de suma zero, proposat per la mutació autoritària i oligàrquica del neo-liberalisme (representat per Trump, Milei, Bolsonaro o Ayuso), avui recolzat per la Casa Blanca, però creixentment impopular (cosa que el fa més perillós) fins i tot en el seu propi país. Un paradigma amb antenes a Europa, a Espanya i a Catalunya. 

Però hi ha un altre paradigma: el paradigma de la prosperitat compartida, del joc de suma positiva, recolzat per la societat civil internacional, per la gent de ciència, i crec que per una majoria de la població.

Els partidaris de l’acumulació insolidària ens volen fer creure que vivim en un món de dilemes, però són falsos dilemes.

Ens volen fer creure que hem de triar entre institucions diuen que abstractes (com la democràcia o Europa) i el preu dels ous, quan són les democràcies més avançades del model europeu les que millor han facilitat la prosperitat compartida de llurs societats. I quan veiem que l’atac a les institucions, a la immigració i a la ciència comença a generar inflació i atur, a més de fer ressuscitar malalties desaparegudes i aguditzar l'emergència climàtica.

Ens volen fer triar entre eficiència i equitat, quan només amb serveis públics equitatius i polítiques solidàries podrem aconseguir la plena incorporació de la dona a l’educació i al treball, la superació de la pobresa infantil, o una política d’habitatge o transport públic que ens faci més productius.

Ens volen fer creure que hi ha un dilema entre integració i diversitat, com si la distòpia de les societats plenament homogènies fos possible o permetés desenvolupar la fertilització mútua d’idees d’on surten les societats robustes.

Podríem seguir, amb el fals dilema de descarbonitzar o créixer; de triar entre tecnologia o treball; entre igualtat i llibertat; entre una economia dinàmica i un estat del benestar fort (on es paguin impostos justos i no s’accepti la competència fiscal a la baixa).

Una i altra vegada s’ha demostrat que la prosperitat compartida és possible, i que també ho és en el context de canvi tecnològic i climàtic que estem vivint. No només es possible, sinó que és l’única manera de fer-ho en democràcia (com està descobrint Milei). L’alternativa és la falsa simplicitat del joc de suma zero, que només condueix a l’endarreriment, la desaparició de la llibertat i la inseguretat.

Aquests dies en què s’ataca la democràcia fins i tot des de la més alta magistratura del país més poderós, moltes persones es pregunten amb preocupació quina és la recepta per combatre el retrocés democràtic, que es pot estendre per tot el món: molta gent es pregunta què podem fer, què s’ha de fer.

No tenim receptes infal·libles. Però avançarem segur si animem a tothom a dir que estem per la democràcia i la convivència, i a recolzar i posar en valor a totes aquelles persones i iniciatives (especialment entre la joventut: només pot sorprendre als ignorants que la creuen fatxa que es manifesti massivament per Gaza) que treballen per una societat més democràtica i humana, on sigui possible la prosperitat compartida.