A alguns ha agafat per sorpresa l’ascens de la ultradreta a Catalunya. Ens crèiem millors, però hem anat veient que hi havia poques diferències entre Jumilla i Ripoll, o entre Torre Pacheco i Piera.
Amb la recent enquesta de La Vanguardia, alguns s’han atrevit a dir que no només hi ha poques diferències entre Catalunya i la resta d’Espanya (o d’Europa), sinó que Catalunya fins i tot podria ser capdavantera. Si l’enquesta de La Vanguardia fos veritat, Girona i Lleida estarien al capdamunt del rànking de províncies espanyoles amb vot d’extema dreta.
Pot ser que els vaticinis d’aquesta enquesta no es compleixin. Cal fer tot el possible perquè no es compleixin.
Però que les províncies de Girona i Lleida experimentin un augment tan fort de l’extrema dreta, provinent en gran part de l’electorat de Junts, hauria de fer reflexionar sobre els valors subjacents d’una part important dels votants que van recolzar l’independentisme. No em refereixo tant a fer reflexionar els votants més radicalitzats (tant de bo) sinó a alguns analistes progressistes que veien amb admiració la mobilització independentista de fa uns anys, fent la vista grossa sobre alguns dels seus aspectes més inquietants.
No fa tant (2017) que Manuel Castells parlava meravellat dels sectors independentistes com els més joves i dinàmics de la societat catalana. O que Ignacio Sánchez-Cuenca (2023!) es creia les enquestes d’autoidentificació i deia que els electorats català i basc estaven a l’esquerra de l’electorat espanyol.
Què passa, que en pocs anys els votants joves, dinàmics i progressistes s’han fet fatxes? És clar que no. En primer lloc, l’electorat és un cos complex, on hi ha de tot i es produeixen canvis. Però en els valors subjacents, aquests canvis són lents, com explica el politòleg nordamericà Larry Bartels. I en segon lloc, hi ha una part del nacionalisme català, i de l’independentisme (com passa a tot nacionalisme) que comparteix postulats racistes, homogeneitzadors. Per entendre’ns, estan a favor de la Teoria de la Gran Substitució. Però no ara, sinó ja des dels temps d’Heribert Barrera, Marta Ferrusola i Quim Torra.
Passa així amb tots els independentistes? No. Molt bé en aquest sentit Mònica Terribas parant-li els peus a Sílvia Orriols a la ràdio. Necessitarem una gran coalició de persones amb valors humans, demòcrates i progressistes per aturar el neo-feixisme, a Catalunya, a Espanya, a Europa i a tot el món.
No hay comentarios:
Publicar un comentario