Ens hem de protegir del capitalisme trumpista (no basat en el mercat, sinó en el poder) amb un projecte i un discurs alternatius, a tots els nivells de la política. A Catalunya, hem triat el concepte de “Prosperitat Compartida”, però també podria ser començant pel final, "distribució per la prosperitat", perquè no es tracta només de créixer i després repartir, sinó de desenvolupar serveis públics i projectes socials de qualitat (com els relacionats amb l’habitatge) que permetin un millor creixement econòmic. Si altres prefereixen un model d’acumulació insolidària (practicant per exemple la competència fiscal a la baixa) ho hauran d’explicar, encara que segurament ho amagaran amb tàctiques trumpistes de soroll i fúria.
Fa deu anys de l’experiència de Syriza al govern grec. Ho he celebrat amb la lectura de les memòries del pas per aquest govern de l’economista Yanis Varoufakis, lectura que recomano. Confesso que jo havia estat víctima de l’estereotip del qual s’intenta defensar l’autor: jo també creia que era un personatge narcissista i populista que no va tenir una actitud constructiva per resoldre la crisi del seu país. M’ha convençut força del contrari. Sens dubte es tracta d’un caràcter amb una forta personalitat, de difícil encaix en els equilibris de la política.
Però Varoufakis era un europeista que volia que Grècia seguís a l’euro, i que la unió monetària fos un projecte equilibrat que pogués beneficiar a tots els països europeus. Durant els seus mesos de ministre de finances, va rebre la simpatia de Barack Obama, d’Emmanuel Macron (sent encara ministre), i d’economistes com Jeffrey Sachs i Joseph Stiglitz. El temps li ha donat força la raó, i avui és part de l’ortodòxia econòmica europea pensar que les polítiques d’austeritat que es van acarnissar en particular amb Grècia, van ser excessives. D’aquells errors es va aprendre quan va arribar la crisi de la Covid, a la qual es va reaccionar amb polítiques molt més expansives i mancomunades.
Un cop acabada la seva etapa al govern grec (víctima de la pinça entre l’ortodòxia alemanya i l’aparell del seu partit), Varoufakis no va caure en l’euro-escepticisme, sinó que va participar en la campanya del Brexit per demanar el vot en contra de la sortida del Regne Unit de la Unió Europea. L’argument final del llibre és que si s’hagués tingut una actitud més generosa amb Grècia i una política econòmica més expansiva, el projecte europeu hauria sortit més reforçat i s’hagués frenat a temps almenys en part l’ascens del nacional-populisme.
L’exministre grec era un acadèmic que estava en contra la tecnocràcia com a forma de poder, i per això es va presentar de diputat, però no va ser militant del partit i la seva peripècia va denotar al capdavall la dificultat de ser un acadèmic fent política. Però sempre estem a temps de fer arribar a la política el nou consens econòmic. Igual que en altres disciplines, és important compaginar el coneixement científic i el compromís polític.
No hay comentarios:
Publicar un comentario