Diu la llegenda que una vegada als anys 1980, un noi de les joventutus socialistes d’una zona urbana, durant una activitat a la casa de colònies de Marta Mata a Saifores (Baix Penedès), va agafar una gallina i, preguntant-se en veu alta si les gallines volaven, la va llençar a l’aire amb els resultats que el lector instruït pot imaginar-se.
En aquelles joventuts liderades per Javier Soto, aquell era l’esperit, i sovint les gallines volaven, si bé metafòricament. Van volar per exemple quan vam organitzar un Congrés a l’estació de metro de Sant Antoni (llavors en desús) el 1985, sota el lema de “Les Sortides del Túnel”, i van volar quan els nostres companys de les Joventuts Socialistes d’Espanya van enviar des de Madrid un avió ple de nens uruguaians de l’exili, per passejar-los per Montevideo en plena dictadura militar uruguaiana (se’n va fer fa pocs anys un documental molt recomanable).
Ahir vam recordar el Soto en un acte d’homenatge (fa 30 anys
que ens va deixar quan en tenia 33, i el 25è anversari no el vam poder celebrar per la pandèmia),
amb la participació de Miquel Iceta i Salvador Illa. Lluny de ser un
recordatori trist, va ser un moment de retrobament alegre, i de posar sobre la
taula idees per al present i al futur.
Malgrat les gallines que vam fer volar, en Javier no era un
líder donat als cops d’efecte improvisats i aïllats, no practicava el “jugadamestrisme”
estèril, sinó que el seu lideratge es basava en el missatge, l’estratègia i la
creació d’equips.
El missatge principal (el que avui anomenaríem el “framing”
o el relat) es basava en la idea que allò fonamental eren les condicions materials
de vida dels joves més marginats, especialment la jovenut suburbial de les
perifèries urbanes (que havien estat analitzades en un Informe que havia
elaborat José Ignacio Urenda per a la Corporació Metropolitana de Barcelona).
En un “mundillo” juvenil dominat per l’Església i l’associacionisme
tradicional, ell va donar veu als qui no en tenien, i va portar els seus
interessos al Congrés de Diputats i al Parlament de Catalunya, en un moment que els joves aturats estaven pagant la pau social que va acompanyar la transició
democràtica a Espanya.
L’estratègia consistia a desplegar instruments socials amb
aliats. Vam crear l’AJEC al món estudiantil amb la Joventut Comunista (amb la
qual vam treballar una possible fusió, que no es va produir, per ressuscitar la
JSU), vam reactivar la Joventut Europea Federalista amb els Joves d’Unió, i vam
intentar impulsar (sense reexir del tot) el Departament de la Joventut
Treballadora de la UGT. A l’Octubre de 1986 (31 anys abans del moment culminant
del “procés”), Javier Soto i Raimon Obiols (llavors primer secretari del PSC)
van convocar una reunió d’estratègia per discutir sobre el creixent pes de l’independentisme
entre la joventut.
El Soto sabia que per molt carismàtic que fós, la política
útil es fa en equip, com tot, i va reunir al seu voltant a persones d’orígens
diversos, representatius de la pluralitat de la joventut catalana de l’època.
Eren temps molt diferents a l’actual, però els reptes de la
política democràtica no han canviat. No vam fer suficient perquè els càrrecs
institucionals no es convertissin per a alguns en finalitats en si mateixes. Ningú
havia tingut temps encara de dedicar tota una vida anant de càrrec en càrrec, i
vam ser ingenus en aquest sentit. Eren temps de construcció, tot just vam entrar
a la Comunitat Europea el 1986, on no érem totalment conscients de les amenaces
que encara encerclaven a la democràcia naixent, i on el fanatisme etarra
assassinava absurdament a civils (incloent socialistes) i militars, de vegades
davant dels seus fills.
Avui la democràcia torna a estar amenaçada, per altres raons
i amb altres tecnologies. Més que mai s’ha de fer tot el possible per recolzar
instruments col·lectius amb una veu ferma, llums llargues i equips sòlids i
diversos, donant veu als qui no en tenen. Javier Soto és un líder irrepetible,
però ahir vam passar el seu relleu a les noves generacions, un relleu que ell
va agafar dels avis del POUM, que ens deixaven quan ell actuava i que ell va
conèixer. Avis com Pep Jai, el pagès senador del Vendrell, oncle de Martí Carnicer, líder socialista encara en actiu. Recordo en Javier emocionat al funeral multitudinari per Pep Jai a la capital del Baix Penedès el 1989. Aquells avis que van fundar el Moviment Socialista de Catalunya als
anys 1940 sota el lema de “Federació, Democràcia i Socialisme”. És la nostra
obligació fer que la seva veu no s’apagui mai, i que ara s’escolti i es converteixi en acció.
(En aquest vídeo es pot presenciar l’acte sencer d’ahir; en
aquest altre, hi ha missatges recordatoris de persones que vam conèixer a Javier Soto; i
en aquest llibret elaborat fa uns anys per Miquel Iceta es poden llegir peces
de recordatori).
No hay comentarios:
Publicar un comentario