Al cosí-germà d'aquest blog, escrit en anglès, he esmentat diferents hipòtesis que podrien explicar (o no) la segona victòria de Trump en unes eleccions presidencials als Estats Units. Tot i que ha guanyat per poc en vots, i que aproximadament la meitat de l'electorat segueix sent demòcrata, podem dir que un Trump pitjor que el de 2016 ha guanyat per més que el 2016, malgrat que va perdre fa 4 anys. En un post anterior aquí mateix, titolat "l'economista i el llop", vaig manifestar que em temia que l'alerta massiva dels economistes professionals i acadèmics en favor de Harris seria poc creïble. En això no em vaig equivocar, però aquesta vegada em vaig equivocar posant la meva esperança en l'aparell del Partit Demòcrata que a nivell local em semblava capaç de mobilitzar l'electorat suficientment. No va ser així.
La victòria de Trump tindrà conseqüències econòmiques i polítiques en aquest racó d'Europa. Les econòmiques són molt incertes, però a diferència de l'electorat dels Estats Units, jo sí que em prenc seriosament, en això, les prediccions dels economistes. I no només les dels economistes, sinó també les de totes les persones expertes i científiques, de diferents branques del coneixement, que han alertat sobre els riscos per a la societat, l'economia, els drets humans, el clima i la pau, de Trump 2.0. Les conseqüències polítiques no crec que es desvïin d'un enfortiment dels nacional-populismes, encara que la derrota demòcrata també podria servir per focalitzar energies i demostrar, aquesta vegada creïblement, que el llop és de veritat.
Qualsevol victòria (també les nostres) contra el nacionalpopulisme agressiu s'ha de considerar temporal i fràgil, com la de Biden el 2020. I el que és menys agressiu no hem de deixar de prendre'l seriosament, perquè el seu estat d'ànim és alterable (molt oportú l'article de Branchadell avui a El País sobre què faran alguns a Catalunya si han de triar entre nació i progrés).
Em vaig equivocar en dues prediccions en el procés català: que no passaria res, i que seria la lluita de la resta de les nostres vides. Sí que va passar res, encara que el Procés va fracassar. El procés s'ha acabat, però l'amenaça del nacionalisme disruptiu (pitjor que el del Procés, i amb banderes diverses), no; ni aquí ni enlloc.
A Europa no estem als temps del Manifest de Ventotene, quan els seus redactors estaven en una presó feixista; avui la UE i l'euro són una realitat en expansió, sens dubte també amenaçada i amb problemes. L'únic país que n'ha sortit, de la UE, està pagant un preu elevat per la seva decisió. Sense la UE no tindríem ni estat de dret ni futur econòmic. La seva existència segueix sent la nostra taula de salvació en el present, i la seva evolució federal segueix sent la nostra gran esperança i el gran adversari dels nacional-populismes.
No hay comentarios:
Publicar un comentario