M’agrada el sistema d’eleccions municipals a Espanya. L’únic que canviaria és el número d’ajuntaments, crec que massa elevat. A cada municipi, el sistema és purament proporcional a partir del 5% de vots, el calendari democràtic és implacable i la llista més votada té un avantatge que en altres sistemes representatius no té: la persona que encapçala aquesta llista més votada assoleix automàticament d’Alcaldia, a no ser que hi hagi una majoria absoluta de regidores i regidors que proposi una altra persona candidata. Això evita endarreriments i obliga a prendre decisions, com una mena de cònclave.
D’aquesta manera, ahir es va poder veure a tota Espanya i Catalunya un gran espectacle democràtic en el millor sentit de l’expressió, com cada quatre anys des de 1979. Els representants municipals il·lustren la gran diversitat de les nostres societats, i eren pocs els casos en què una sola força política tenia majoria absoluta. En molts casos es va produir el que consagra una bona cultura democràtica: el traspàs pacífic del poder (fa 4 anys això no va ser exactament així a tot arreu a Catalunya, perquè va haver-hi escenes d'intimidació que ara no s'han reproduït).
L’expressió concreta de la nostra diversitat ens pot agradar més o menys. Té des d’aspectes que a alguns ens inquieten, com la presència de forces xenofòbiques (no és quelcom nou), fins a aspectes que es presten al sarcasme fàcil (pel qual espero que ningú s’ofengui, que cadascú faci el que vulgui amb els seus peus), com les espardenyes amb què es va presentar a la sessió el nou alcalde de Girona.
Xavier Trias arribava a la sessió de constitució amb l’avantatge citat de la força més votada a Barcelona, que obligava a qualsevol altra candidatura a aconseguir una majoria absoluta alternativa de vots. No hi ha dubte que Trias es va confiar, i va infravalorar la capacitat de Collboni per reunir suports. Trias va creure que acostant a ERC en tenia prou, però Junts i ERC no evitaven una majoria absoluta alternativa per si sols, com es va veure. La resta és història, incloent l’absurda rebequeria del “que els bombin a tots”, que encara genera incredulitat per venir d’una persona experimentada i educada que va ser votat per la classe alta i refinada de la ciutat. S’ha de ser més prudent, sobretot quan un pot estar pronunciant l’últim discurs de la seva vida política.
Una piulada de l’inefable Quim Torra (sí, el de les “bèsties amb forma humana”) permet veure els instints més primaris que hi ha al darrera de la indignació indepe perquè Collboni sigui el nou alcalde de Barcelona. Diu Torra que el pacte es va cuinar a Madrid, és clar. Això revela, primer, que Torra, Trias i la seva tradició política pujolista (com la dreta a tota Espanya) creuen que el poder els pertany per naturalesa, i que qualsevol sorpresa en aquest sentit, per molt legal, legítima i democràtica que sigui, ha de ser una anomalia. I també revela que és impossible que als nacionalistes els surti quelcom malament i no fiquin la culpa a Madrid. Indret on per cert més d’una vegada ells han anat a negociar el que no aconseguien a Catalunya.
Que sigui un admirable espectacle democràtic on tothom es retrata no vol dir que tot sigui motiu de celebració. Jo molt content de tornar a tenir un alcalde socialista a la meva ciutat (que haurà d’actuar amb humilitat, alçada de mires i diàleg) i de noves alcaldies com la de Juan Luis Ruiz, que serà el més digne successor de Jaume Casanovas a Vilanova i la Geltrú. I molt content que el PSC ocupi la centralitat del mapa d’acords a Catalunya.
Però trist perquè els partits democràtics, i en particular Junts, no hagin pogut evitar una alcaldia xenofòbica en una capital de comarca catalana, Ripoll. Ja n’ha parlat avui Josep M. Cortés. I trist també perquè Sílvia Paneque, la política que havia fet millor campanya, i que havia guanyat a la zona zero del secessionisme, no pogués assolir el bastó de primera regidora, pel pacte (legítim) de Junts X l’Espardenya.
No hay comentarios:
Publicar un comentario