Que sembli d'esquerres!

És coneguda la frase “Que sembli un accident!” quan es perpreta un crim. Aquí no parlem de cap crim, però sí d’una estratagema semblant quan alguns agents polítics volen fer passar una cosa pel que no és. Entre els sectors independentistes que malden per seguir pedalant després del fracàs del “procés” (el projecte que han prioritzat els darrers 10 anys), destaca l’estratègia de “semblar d’esquerres”, aprofitant que encara la majoria de la població s’ubica en aquesta regió de l’espectre ideològic. En destaquen els actuals dirigents d’ERC, però també alguns sectors de Junts, i no diguem la CUP (que transita entre verbalitzar l’admiració per la Veneçuela de Chávez i Maduro fins a fer mans i mànigues perquè hi hagués un govern amb un conseller d’Economia com Giró –i bona part de la premsa els fa el joc anomenant-los “anticapitalistes”). Però no cal anar als sectors eurofòbics de l’independentisme per trobar exemples d’aquest “Que sembli d’esquerres” (mentre no fan res pràctic per fer avançar el progrés real). Aquí van alguns exemples:

-Promouen una retòrica remunicipalitzadora de l’aigua en bastants ajuntaments, mentre porten 10 anys sense invertir des del sector públic per prevenir els efectes de la sequera, independentment de qui tingui la propietat de l’empresa regulada que fa arribar l’aigua als domicilis. Quan la sequera arriba, cames ajudeu-me i pilotes fora.

-Renda Bàsica Universal(RBU): un projecte que és un objectiu a llarg termini inassolible avui dia (com reconeixen consellers del mateix Govern, quelcom així com la societat sense classes) es ven com un objectiu de govern, però no desplegant-la (que és impossible avui), sinó creant una oficina per a un pla pilot dirigida per un activista no imparcial, mentre fan ben poc per desplegar els programes realment existents com la renda garantida, l’ingrés mínim vital, les prestacions de dependència… Quan la majoria del Parlament resol eliminar la partida pressupostària pel pla pilot, el cap de l’oficina anuncia que aquesta no es dissol. És clar, la propaganda ha de continuar (incloent la falsedat que la RBU només acabarà sent possible amb la indendència –en realitat com explica el pare de la RBU, Phillippe Van Parijs, la RBU només és factible en un context federal que internalitzi les externalitats interjurisdiccionals).

-El Conseller d’Interior diu que fa una política d’esquerres per oposició a la política del govern de coalició espanyol, que es veu que és de dretes, i en canvi el seu partit bloqueja al Congrés de Diputats la reforma de la llei mordaça que havia unificat a l’esquerra en l’oposició al PP.

-Campuzano-Rufián fan un “Antoni Comas” a Santa Coloma i prometen residències només si guanyen ells, quan porten anys governant sense fer res per ampliar l’accés de la població a les residències. Les enquestes municipals mentrestant auguren que els partits independentistes seguiran sent testimonials en els barris on es concentra la població de renda més baixa, que sembla que no s’acaba de creure la retòrica progressista.

-La llibertat d’expressió d’alguns presentadors independentistes de TV3 (que porten anys protegits pel poder) es fa servir per fer brometes sobre el nazisme, sobre els gitanos, sobre els colombians, sobre l’oposició… Sense deixar de presentar-se com uns lluitadors per la llibertat d’expressió. Compari’s amb l’ús que en fa l’exfutbolista Gary Lineker a Anglaterra: a favor dels immigrants, contra el Brexit, contra el nacional-populisme, contra el seu govern, a favor de l’autonomia de la televisió pública.

Els qui van practicar un cordó sanitari a la socialdemocràcia homologada tenen poca credibilitat per semblar d’esquerres quan des del govern fan avançar ben poc el progrés real de les classes populars. El viatge a Amèrica Llatina d’Aragonès, on sembla que ha tingut més d’una ensopegada, potser li serveix per comprovar que allà també la retòrica del populisme d’esquerres només es transforma en polítiques útils quan es busca, no el cordó sanitari, sinó el reconeixement i la col·laboració franca amb la socialdemocràcia, com fa el president Boric a Xile.

El progrés real no s’assoleix amb retòrica, sinó amb bon govern i polítiques pràctiques, que avui requereixen la consciència que som en una democràcia multi-nivell amb interdependències jurisdiccionals, és a dir, que som en una realitat federalitzant.