"Good Bye Lenin" a la catalana?

A la pel·lícula “Good Bye Lenin”, una senyora gran desperta del coma amb el seu país (Alemanya de l’Est) convertit al capitalisme, després d’haver-lo deixat desperta quan encara era comunista. Els seus familiars s’esforcen a ocultar-li la realitat, perquè no pateixi el trauma sobtat de veure com les coses han canviat.

A Catalunya no pocs processistes sembla que s’esforcin ells mateixos a no voler veure la realitat de la seva derrota, i intenten tornar als arguments de fa deu anys, abans d’aprendre les dures lliçons de la derrota del procés, i de l’evolució d’Espanya i Europa en els darrers anys.

Ho vaig comprovar l’altre dia al fantàstic acte que vaig compartir a Girona amb Joan Coscubiela sobre federalisme i economia. En el diàleg va haver-hi grans coincidències, però també algunes veus (tant in situ, com després reaccions a les xarxes), com dient: "sí, sí,… tot això del federalisme està molt bé, però…" seguit dels mateixos tòpics amb què molta gent (ara menys) menyspreava el federalisme abans del fracàs del procés: que sí el “Café para todos”, que si federar-se només si es vol, que (literal) “Ni els espanyols volen ser un Estat federal (i qui som els catalans per obligar-los a ser el que no volen ser), ni els gironins volen ser espanyols. Dit això, si alguns ho voleu seguir intentant...”  O “De tota manera, si els federalistes realment us ho creieu i voleu ser creïbles, comenceu per concretar quin federalisme proposeu i intenteu convèncer als espanyols, a veure què opinen…”. Per qui hi estigui interessat, aquests suposats arguments els discuteixo als meus llibres "Missió Federal" i (amb Joan Botella i Victòria Camps) "Qué es el federalismo".

Altres versions de tornar als arguments del passat són tornar a plantejar un Referèndum (com si no se n’haguessin intentat ja alguns, i com si no hagués passat el del Brexit amb les seves lliçons), o un Pacte fiscal donant per bo l’argument desacreditat de l’expoli fiscal, o encara pitjor ressuscitar políticament el Pujolisme i la figura ja molt desgastada del patriarca. Algunes persones que van surar en l’època just anterior al procés intenten tornar a treure el cap com si no hagués passat res, alguns intentant tornar a fer el mateix que van fer força malament (com Xavier Trias) i altres canviant de barret (veiem expolítics fent de lobbistes i ex lobistes fent de polítics, per exemple). Un cas més patètic és el del candidat d’ERC a l’Alcaldia de Barcelona, intentant camuflar-se darrera el cognom que comparteix amb el seu brillant germà en la millor època d’aquest, i darrera un dels eslògans que va fer cèlebre el seu germà… als anys 1980.

Si es desperten, ho faran a una realitat fortament federalitzant. Avui Catalunya forma part de la part més integrada d’Europa, acaba de passar una pandèmia amb co-governança a Espanya (17 sistemes sanitaris, quin horror, deien alguns, minoritaris) i integració vacunal i fiscal a Europa, i amb totes les competències autonòmiques intactes malgrat la irresponsabilitat del procés i la (suau i necessària) aplicació del 155. A més, hem vist el fracàs sobiranista del Brexit, la constant divisió de les etnocràcies post-iugoslaves, la conversió accelerada d’Israel en una teocracia nacionalista… Moltes males notícies per al nacionalisme sobiranista. Se li poden amagar a una persona durant un temps, però no se li poden amagar a tota una societat de forma indefinida.

Esperem que quan despertin no vulguin tornar al coma induït, com a la pel·lícula “Despertares” (Awakenings, la pel·lícula basada en un dels casos del neuròleg i escriptor Oliver Sacks), on el pacient, interpretat per Robert De Niro, abandona al final els esforços per intentar ser una persona adulta i activa. A veure si poc a poc el conjunt de la societat va acceptant la realitat post-procés, que és la realitat d’una Espanya i una Europa federalitzants, i Catalunya idealment en el cor d’elles.