El fracàs paral·lel de dos processos sobiranistes (l’anglès i el català) s’ha posat de manifest en la dimissió de la fugaç primera ministra britànica Liz Truss i la sortida de Junts (el gruix del que queda de l’antiga Convergència) del govern català. Ja no hi ha una força política forta que tingui una idea clara de què fer amb el Brexit al Regne Unit, ni hi ha a Catalunya una coalició política majoritària que sàpiga què fer-ne de les runes del “procés”.
Tant el Brexit com el procés independentista català van partir de la premissa que un referèndum dicotòmic era una bona forma de resoldre un problema complex d’organització de les sobiranies i gestió d’unes identitats inflamables i plurals. Els arguments del “dret a decidir” o de “recuperar el control” eren semblants, igual de confusos i inapropiats en un món de sobiranies compartides i solapades. Les mentides sobre els beneficis de la independència (del Regne Unit respecte a Europa, o de Catalunya respecte a Espanya) tenien una naturalesa semblant, amagant en tot moment els costos de tallar uns lligams que havien permès tant al Regne Unit com a Catalunya prosperar enormement durant les darreres dècades. I aprofitaven moments de debilitat econòmica producte de la crisi financera global, on partits de dretes intentaven amagar les retallades (i en alguns casos la corrupció).
Les semblances continuen amb les divisions permanents en el camp independentista i l’empitjorament de la qualitat del personal polític, així com en el qüestionament de les institucions i els problemes judicials dels principals protagonistes.
La fal·làcia del referèndum com a millor mètode democràtic per solucionar qüestions de sobiranies en societats desenvolupades, diverses i interconnectades està avui a la vista de tothom. El Regne Unit és un dels pocs països del món on aquests referèndums de separació (com el d’Escòcia) són possibles, perquè no té una Constitució escrita (encara que cal l’aprovació del Parlament britànic; no es pot fer de forma unilateral). Doncs bé, avui una majoria ja es voldria fer enrera del Brexit, només sis anys després. El referèndum no va impedir, sinó que va encoratjar, les mentides i la inestabilitat. Contràriament al que es va témer el 2016, cap altre estat membre s’ha proposat fer un referèndum per sortir de la UE després del desastre (econòmic, polític i social) britànic.
Encara que no s’ha acabat mai d’explicitar així, el projecte dels Brexiters era fer un Singapur sobre el riu Tàmesis, una jurisdicció que fos una mena de paradís de la desregulació i els baixos impostos… excepte que la majoria de britànics estan acostumats a un cert estat del benestar al qual no volen renunciar. El càstig dels mercats quan això s’ha explicitat està portant al Regne Unit a tenir el cinquè primer ministre des del referèndum de 2016. El neo-liberalisme extrem al qual porta el sobiranisme en una economia interconnectada és incompatible amb la democràcia (com va explicar Rodrik en el seu famós trilema).
L’independentisme català va creure que el procés serviria per construir noves institucions que funcionarien de forma admirable lluny del control espanyol. Alguns economistes que avui no saben massa on amagar-se feien servir aquest argument. Després de veure el que estan disposats a fer amb les institucions persones com Puigdemont, Torra o Borràs (i el cost econòmic que té), ens podem alegrar que al final hagin fracassat, i que avui seguim en un estat-membre de la Unió Europea, que a més ens ubica en el cor de la Unió, és a dir, dintre de la zona euro i de l’espai Schengen.
El fracàs del Brexit i del procés estan avui certificats (a Catalunya, per alguns dels seus principals protagonistes). Això no vol dir que algunes idees “zombie” hagin deixat de circul·lar dintre de les respectives societats. Al Regne Unit parlar del fracàs del Brexit encara és un tabú (trencat amb un excel·lent documental del Financial Times), i molta gent prefereix evitar el tema per les divisions que ha produit. A Catalunya molts protagonistes del procés encara ocupen posicions de poder polític i social, i encara gaudeixen de cert prestigi afirmacions i formes de parlar que es nodreixen del mateix supremacisme que va conduir al procés. Seguim presenciant tota mena d’equilibrismes i contradiccions: gent que segueix dient que és independentista no nacionalista, federalista a Europa però no a Espanya, “humoristes” que fan xenofòbia des de TV3 durant la setmana i que al cap de setmana són cridats a presentar actes sobre economia solidària, consellers que diuen que són socialdemòcrates sense partit malgrat que governen en un govern monocolor d’un partit que li va fer un cordó sanitari a la socialdemocràcia internacionalment homologada (que no és precisament una formació clandestina, sinó la que va guanyar les eleccions)…
El Brexit i el procés han estat les expressions britànica i catalana de l’onada nacional-populista mundial que encara estem vivint. Molta gent els ha defensat i els ha fet possible. Tenen dret a opinar el que vulguin i a rectificar, intentant fer el mínim ridícul possible. Per sort, molta gent s’hi ha oposat també. Prefereixo escoltar i llegir aquests darrers. En això, la història els (ens) ha donat la raó.
No hay comentarios:
Publicar un comentario