El llegat de Jordi Pujol. Una visió personal

El meu primer acte polític va ser anar a la plaça de Sant Jaume amb els meus pares el dia que va arribar Josep Tarradellas a Barcelona i va dir "Ja sóc aquí!". Era la tardor de 1977 i jo tenia 12 anys. A l'any 1980 Jordi Pujol va aconseguir una majoria de vots al Parlament de Catalunya per procamar-se president de la Generalitat, i ho va ser fins 2003, quan va guanyar Pasqual Maragall. Jo em vaig afiliar a les Joventuts Socialistes a l'any 1982. La meva militància de joventut va coincidir amb els governs de Felipe González al govern espanyol i de Jordi Pujol al govern cartalà. Recolzàvem críticament a González i militàvem en l'oposició a Jordi Pujol. El vam patir de valent. Fins i tot el vaig conèixer personalment: dues vegades el vam visitar, la direcció de la JSC, al Palau de la Generalitat i, quan vaig ser regidor de l'Ajuntament, recordo haver entregat unes medalles als Jocs Paralímpics amb ell. No puc dir que fos especialment simpàtic. No he acabat mai d'entendre aquells que encara diuen que és una persona molt intel·ligent. La intel·ligència és multi-dimensional i és clar que alguna neurona li deu funcionar bé si va arribar al poder i el va mantenir durant tant de temps, i si els seus delictes han passat amb la impunitat que han passat. S'ha de tenir un mínim d'intel·ligència per això (però molts altres també han fet el mateix). Però ni em sembla que sigui una persona especialment culta, ni em sembla que hagi fet cap contribució especial a la humanitat (ni a Catalunya com a col·lectivitat). No va exercir mai la professió per a la qual diuen que va estudiar (medicina), parla bastant malament diversos idiomes (incloent el català), i no sembla que tingués una gran afició per la lectura. Al llibre "El mínim que es pot dir", les memòries polítiques de Raimon Obiols, es llegeix: "En una sessió parlamentària un xic tempestuosa, Jordi Pujol m'etzibà un "Vostè, Sr. Obiols, llegeix massa!" ("Mai prou", li vaig respondre)". La sobre-valoració de Jordi Pujol només s'explica per la longevitat no només del seu poder, sinó de la seva influència. El seu llegat és un sistema de clientelisme de masses, una màquina formidable d'esquivar la rendició de comptes i fer agit-prop, un menyspreu per la justícia i l'estat de dret, un recèl de la Catalunya urbana i metropolitana, un menysteniment d'allò que és col·lectiu, una visió conservadora de la realitat, a més del trencament del consens catalanista, una societat dividida, el caràcter patrimonial de l'administració, i la corrupció rampant. És hora que una part majoritària de Catalunya faci una catarsi col·lectiva i superi el complexe pujolístico-industrial en el qual encara vivim; altrament, no ens en sortirem.