No és broma: Vicent Sanchís, nou director de TV3

A Catalunya podria haver-hi una legislació que impedís al govern o a la majoria de torn decidir unilateralment els responsables dels mitjans públics de comunicació. L'actual majoria a Catalunya, amb la corresponsabilitat de persones que en el passat havien militat a l'esquerra (quin paperot, Lluís Llach), no ho ha volgut així. A l'hora de triar una persona per dirigir la televisió pública catalana, podien haver triat algun expert en tecnologia, o alguna persona experta en documentals, o en produccions pròpies, o en programes culturals, o fins i tot en retransmissions esportives, que són part important d'una televisió pública al segle XXI. Però han preferit triar una persona experta en informació política, que és una petita part del que fa o hauria de fer una televisió pública. Posats a triar una persona experta en informació política, podien haver triat a una persona amb prestigi professional, o amb experiència o formació internacional. Però no: han triat a un tertulià sectari, conegut pels insults que ha pronunciat contra diferents forces polítiques. La persona triada, el periodista Vicent Sanchís, es caracteritza sobretot per la seva fe independentista i per la seva lleialtat a un sector de l'independentisme, hereu de l'avui jutjat Lluís Prenafeta. És com si posessin a Jiménez Losantos al capdavant de TVE, o com si posessin a Lance Armstrong al capdavant de l'Agència Mundial Antidopatge. Davant de les crítiques generalitzades al sectarisme de TV3, i davant del continu descens de l'audiència (amb risc a llarg termini per a la situació social de la llengua catalana), l'actual majoria política a Catalunya ha decidit doblar l'aposta, i davant del silenci dels estaquirots antigament progressistes que fan d'escolanets acompanyants, han decidit reblar el clau del desprestigi de la televisió pública, que és també el desprestigi de les nostres institucions col·lectives. Noti's que Catalunya té sobirania total per fer la televisió pública que vulgui. Què n'hem fet d'aquesta sobirania? Posar-la al servei d'una part de la població, però en contra de l'interès general i en particular en contra de consolidar l'ús social de la llengua catalana, i a més en mans d'un subjecte que la representa indignament, aquesta part de la població. Tot acompanyat d'una retòrica insuportable de defensa de la democràcia. Quan perquè poguem parlar realment de democràcia s'haurien de donar una sèrie de requisits que avui amb prou feines es donen a Catalunya, com acaba d'explicar molt bé l'historiador Josep Maria Fradera. I acompanyat d'una crítica amb regust xenofòbic a la democràcia "espanyola," com si nosaltres poguéssim repartir lliçons, i com si no fós gràcies a la Constitució espanyola i a la nostra pertinença a la Unió Europea (i no gràcies a nosaltres mateixos sols) que avui els nostres drets civils estan protegits, malgrat les temptacions oportunistes i totalitàries dels nostres patriotes. Visca Catalunya lliure.