Economia catalana: una perspectiva federal

L'altre dia vaig participar en una xerrada a Sant Sadurní d'Anoia sobre el present i futur de l'economia catalana en una perspectiva federal (l'arxiu de la meva presentació incloent referències bibliogràfiques es pot trobar en aquesta pàgina web). Catalunya és una economia oberta integrada a Espanya, la UE i la zona euro, que ha resistit millor que altres la crisi gràcies a la seva base industrial exportadora. La força i el potencial de l’economia catalana tenen el seu punt més fort en la transformació de la ciutat de Barcelona, i la seva progressiva integració en una megaregió europea. Catalunya comparteix problemes amb altres economies desenvolupades: crisi immobiliària, endeutament, atur, corrupció, augment de les desigualtats resultat del mercat, transformacions profundes del mercat laboral. Si descartem tornar a un passat d’una Espanya aïllada, centralitzada i uniforme, a grans trets la societat catalana té tres ofertes econòmiques sobre la taula. Aquestes tres ofertes són tres formes diferents de resoldre el trilema de Rodrik: entre globalització, estat-nació i política democràtica, només en podem triar dos, els tres alhora són incompatibles.
Opció 1: estat-nació i democràcia. En una opció moderada, seria que Catalunya fós un estat-nació que manté la seva sobirania en un món on es freni la globalització. En una opció radical, seria l’opció de la CUP: “independència per canviar-ho tot” (sortir d’Espanya, de la UE i del comerç internacional, practicar formes de democràcia radical comunitària).
Opció 2: estat-nació i globalització. Seria l’opció d’alguns economistes del “Grup Wilson” recolzada en les tesis d’Alesina i Spolaore sobre les petites nacions exitoses en la globalització. En una perspectiva liberal, les nacions competeixen en un món globalitzat per atreure factors de producció, pressionant els impostos i les regulacions a la baixa. Ja ho diu Oriol Junqueras: “un món millor per als nostres”. En una visió reaccionària, “el món ens roba” (Donald Trump).
Opció 3 (per a mi, la primera): globalització i democràcia. La globalització s’ha de governar amb l’objectiu del creixement inclusiu sostenible, d’un nou contracte social, però per a fer-ho cal renunciar en bona part a la sobirania de l’estat-nació i cedir-la a nivells democràtics superiors. És l’única forma d’aconseguir avenços tangibles en problemes globals com les migracions i els refugiats, el canvi climàtic o els paradisos fiscals i la concentració creixent de la riquesa a nivell internacional. És una opció coherent amb valors ètics universalistes i amb la consideració de comunitats humanes cada vegada més àmplies. A Europa vol dir una UE federal, i un marc institucional flexible a grans trets comparable a les jurisdiccions funcionals solapades de l’economista suís Bruno Frey, que permetin practicar ambicioses polítiques de pre-distribució i re-distribució. Catalunya té en aquest context un enorme potencial sobre la base de l’assolit les darreres dècades. Ha d’impulsar el creixement de la seva megaregió i la seva connexió amb l’economia espanyola, europea i global: necessita aliats per impulsar les grans infrastructures de connexió. L’economia mundial no és un joc de suma zero: a Catalunya li interessa que als seus clients els hi vagi bé. Ha de generar externalitats positives que augmentin la productivitat i permetin crear ocupació i assolir salaris més elevats. Ha d’aprofundir en estratègies de creixement inclusiu i sotenible, com gestionar millor el turisme, o aturar la segregació educativa. Per tant, hi ha altres opcions, però la d'un federalisme avançat és la millor, i la que cada vegada més rep suports significatius, com ahir de l'economista Ramon Marimon per una banda (sembla que els seus amics del Grup Wilson no el convencen) i la de nombrosos responsables de think tanks espanyols i catalans que van signar un article conjunt a favor d'una federació europea, i que demostren com ja va passar la setmana passada que els federalistes més enllà de l'Ebre no sols abunden, sinó que cada vegada es fan sentir més.
En el diàleg posterior a la presentació de Sant Sadurní, algú em va dir que li semblava molt bé però una mica utòpic. Però en Joan Trullén, que em va acompanyar, i que en sap molt més que jo d'economia catalana, va recordar que no seria la primera vegada que Catalunya ha contribuit molt exitosament a projectes on s'ha crescut econòmicament, ha millorat la igualtat i s'ha enfortit la democràcia, i va posar com exemples la transició democràtica i la transformació de la ciutat de Barcelona.