Els resultats del passat diumenge van ser dolents pel PSC. Són temps difícils, i jo estic molt lluny dels que quan es reuneixen és per decidir si segueixen o se'n van del partit en el qual han militat durant molt de temps. Jo vull estar a les dures i a les madures. Per mi, és hora de militar més que mai (alguna cosa ens fa ser menys socialistes i federalistes avui que fa cinc anys, que no sigui que no estem de moda?). N'hi ha que militen més que mai quan hi ha molts càrrecs institucionals a repartir, però a mi em passa a l'inrevés. El diumenge passat vaig fer orgullós d'apoderat i ho tornaré a fer quan toqui. Ja sabem que els que diuen que volen fer un altre partit, més socialista que mai, acaben en candidatures d'un altre partit, que no recolza a la socialdemocràcia europea i que fins i tot flirteja amb posicions euroescèptiques.
Però la meva fidelitat no ha de portar a engany: el partit avui és inelegible, i necessita entrar urgentment en una fase de voladura controlada de les seves estructures internes. Quan dic voladura em refereixo a remodelar profundament l'aparell, sobretot el del C/ Nicaragua, però no només. Els aparells són necessaris, però aparells moderns i competitius. I quan dic controlada és perquè sense control tot és susceptible d'empitjorar, i al PSC segueix havent-hi actius entre la militància i l'electorat que ja voldrien per a ells altres partits polítics. La renovació (i menys quan és purament endogàmica, com fins ara) ja no serveix. Cal la reconstrucció.
Avui el PSC està dirigit de facto per persones que no poden donar la cara públicament, o bé perquè no tenen cap prestigi social o bé perquè, justa o injustament, han tingut o tenen problemes amb la justícia. El partit l'han de dirigir de facto persones que puguin donar la cara. No em refereixo a Pere Navarro, que fa el que pot, i que m'imagino que ningú voldria estar en el seu lloc en aquests moments. Si ell es veu amb forces per seguir, endavant. Però també ell ha comès errors en el procés de les europees, sobre els quals hauria de reflexionar: des del procediment per triar el candidat (beneint primer a Miquel Iceta, i després improvisant unes primàries innecessàries que van anar malament), fins a posar la seva autoritat darrera del projecte de Barcelona World a mitja pre-campanya, que pot ser comprensible a escala local, però que contradiu alguns principis de l'estratègia sòcio-econòmica de la social-democràcia.
És molt necessari que el principal partit del federalisme, l'única opció viable i raonable per a Catalunya, sigui creïble i elegible. Un objectiu de tornar a percentatges de vot al voltant del 20% és realista si es fan bé les coses, però no està escrit que sigui així. Les eleccions europees estan molt lluny de mostrar un tsunami independentista. L'únic partit que es mostrava obertament independentista va ser el més votat, però és un partit nacionalista radical, amb clars tics euroescèptics, que no pot liderar cap projecte per Catalunya en el marc de la Unió Europea. Avui he llegit que el seu candidat ara diu que Catalunya serà independent el 2016, però fa uns anys deien que seria al 2014 (ara) i fa dos dies deien que seria per Sant Jordi de 2015. Què diran al 2016? En quin món, o millor dit, en quina Europa, viuen, a Ucraïna o en un país seriós de la zona euro??? El partit independentista guanyador va obtenir el 11,3% dels vots de l'electorat potencial, donada l'alta abstenció. Si li sumem a CiU, cosa que en rigor no es pot fer perquè Unió no és independentista, arribaríem al vint-i-pocs per cent de l'electorat. Suficient per governar, però insuficient per alterar les fronteres de la Unió Europea. I per cert, acabo de veure que Marine le Pen, igual que Nigel Farage de l'UKIP, també demana un referèndum. Mentrestant, els eurodiputats catalans independentistes són una minoria: López, Villarejo, Urtasun, els dos de Ciutadans, el del PP i el d'Unió no són independentistes que jo sàpiga, però són tan catalans com en Terricabras (l'Ernest suposo que ara deu ser independentista, tot i que la major part de la seva vida va ser federalista i alguna cosa li deu quedar).
Hora de reaccionar, companyes i companys.
Agraeixo aquesta reflexió. Jo penso que si erem podem ser. I els canvis no els farem si marxem, els hem de fer des de dins. Hi ha una part essencial del pensament socilalista que es manté , i si hi som podrem guardar intacte allò que hom té quasi el deure de conservar.
ResponderEliminarNo traten de imitar lo de siempre. Si quieres mejorar el partido tienes que mejorar tú mismo, él crecerá contigo.
ResponderEliminarA veces no nos damos cuenta cómo actuamos. Mi reto es aprender cada día. La diversidad de género tb es importante y haces q personas en las que no creías por su capacidad, están por debajo del lugar que podrían desempeñar, y así se pierde talento dentro del grupo. Bueno en todas las organizaciones en general.
Francesc, escric aquest comentai des de l'admiració i el respecte per algú que es manté en l'organització encara que no passi per un bon moment.
ResponderEliminarPerò no crec que el PSC no estigui "de moda". A mi em sembla que no és un canvi de modes allò que estem vivint, si no un procés de maduració natural, en el qual els ciutadans som una mica més analítics i crítics. No pas tots els ciutadans, però sí òbviament els ciutadans que se senten d'esquerres i que pensen en aquesta clau.
La deriva del PSC (i del PSOE) des del socialisme cap a la socialdemocràcia és molt llarga i terrible, i finalment, com a tota Europa, els ciutadans d'esquerres cada cop contemplem menys la possibilitat de confiar en una fórmula que ja no sap respondre a la realitat ni conté cap discurs. A mi no em sorprèn el naufragi de la fórmula PSC, només em sorprèn que hagi tardat tants anys en arribar. No es poden trair els principis del socialisme sense acabar-ho pagant amb el descrèdit i la desconfiança. Potser els anys de la suposada "bonança econòmica" van poder emmascarar el problema, però en arribar els problemes reals hem descobert que la socialdemocràcia no és capaç de donar respostes clares: la distància amb CiU i PP en les qüestions socials i econòmiques és massa petita. De vegades inapreciable, és un matís. La idea que la socialdemocràcia ofereix un "capitalisme amb rostre humà" ja no ens val. Això explica que el vot d'esquerres busqui altres canals, i que en aquests moments s'obri un horitzó incert, però alhora molt saludable.
Cal adonar-se també que el descrèdit de la socialdemocràcia ha facilitat els projectes independentistes: en això sou responsables d'aquest nou desastre que hem de sofrir.
El vot ha marxat i continuarà marxant (i no tornarà). No em sembla correcte dir que marxa cap a l'esquerra "radical", perquè les esquerres que estan acollint el vot perdut del PSC i del PSOE no són gaire radicals, tan sols saben respondre des del sentit comú i contenen propostes de canvi davant la passivitat i el conformisme d'una socialdemocràcia, completament desorientada a tota Europa, i que no ha valorat bé la profunditat de les transformacions.
En una situació com l'actual, el pacte "secret" CiU-PSC per afavorir el casino BCN World és un exemple dramàtic que expressa la invalidesa del projecte i el menyspreu pels (pocs) electors d'esquerres que encara confiaven en la vella fórmula.
Afortunadament, però, els ciutadans d'esquerres que no ens hem deixat arrossegar per la sirena independentista tenim ara una oferta àmplia i diversa que conté nous discursos i on hi ha un major respecte per la democràcia entesa com una forma de pensar i de ser més que no pas com un mecanisme del poder.
Espero que ells partits socialdemòcrates espanyols i europeus (i catalans) es replantegin qui són i procurin analitzar els fenòmens: no es pot adoptar la mateixa actitud que Rejoy (esperar que passi la tempesta) perquè això no és una tempesta si no un canvi de paradigma. Però si d'altra banda no ho fan tampoc no passa res: segurament la desaprició del PSC allibera el vot d'esquerres i li permet anar a l'esquerra de veritat.