Malgrat totes les vicisssituds de la política italiana en
els darrers 20 anys, el partit bàsicament hereu del vell PCI (el Partito
Democratico) s’ha mantingut en vida a la vegada que es renovava profundament.
No només ha realitzat eleccions primàries ciutadanes i obertes (sense cap
trampa) per elegir el seu candidat a primer ministre (president del consell, si
traduïm literalment de l’italià), sinó que també ha utlitzat eleccions
primàries ciutadanes per elegir la resta dels candidats. Com a resultat, el
Congrés i el Senat estan profundament renovats, i no només com a conseqüència
de l’entrada dels partidaris de Beppe Grillo, com destaca avui Eugenio Scalfari a La Repubblica.
A proposta del centre-esquerra, han estat ja escollits
presidents de les cambres parlamentàries, i un jurista compromès en la lluita
anti-màfia ha estat elegit, amb els vots suficients d’alguns grillistes, per
presidir el senat. Això desperta l’optimisme en la possibilitat desitjada per
tota l’esquerra renovadora europea, de veure una solució a la siciliana, amb
govern del centre-esquerra europeïsta amb el suport d’un número suficient de grillistes que no creguin en el “com
pitjor, millor”.
El centre-esquerra té l’obligació i l’oportunitat de distingir
entre allò que hi ha de genuí i potencialment benèfic en els moviments de
protesta i allò que hi ha de populista. Però allà està el centre-esquerra
italià. A mi no és Beppe Grillo el que em dóna esperança, és la dignitat del
president Napolitano, la renovació seriosa de Pierluigi Bersani, i l’existència
d’un partit amb arrels, programa i vida, el que em fa pensar que Itàlia, i per
consegüent Europa, encara tenen remei.
No hay comentarios:
Publicar un comentario