En el seu nou llibre “The Great Global Transformation”, l’economista Branko Milanovic aborda cap al final el debat sobre si la història la defineixen les decisions de persones individuals, o està determinada per processos històrics de fons on els protagonistes són intercanviables. Per posar-se en el cas on semblaria més que mai que és l’individu qui determina el destí de la història, analitza el cas d’Adolf Hitler a Alemanya. I conclou que fins i tot en aquest cas extrem, les accions del dictador genocida estaven restringides al terreny de joc que marcaven les forces socials dominants: “fins i tot per a un dictador dotat d’un poder aparentment tan il·limitat, el terreny de l’acció permisible estava acotat per allò que les forces socials a llarg termini li permetien fer”.
Això no treu que les persones individuals no tinguin responsabilitat moral per les seves decisions, ni que el curs de la història no depengui també d’aspectes aleatoris, però no s’ha d’oblidar mai el pes de les forces tectòniques subjacents.
En la filosofia de la ciència i la justícia hi ha un debat equivalent sobre fins a quin punt l’ésser humà disposa realment de lliure voluntat, o les seves decisions venen determinades per processos previs de tipus social i biològic. La polèmica està servida llegint punts de vista oposats (o no tant) sobre aquest debat en els llibres de Robert Sapolsky (“Determined. The Science of Life Without Free Will”) i Kevin J. Mitchell (“Free Agents. How Evolution Gave Us Free Will”).
Jordi Pujol va ser molt útil per fer oblidar el suport de bona part de la burgesia catalana al franquisme quan va esclatar la guerra civil i durant la llarga nit de la dictadura. Però sense ell, haurien trobat una altra manera de ser competitius un cop obertes les comportes democràtiques.
El judici dels Pujol als tribunals està servint per debatre sobre el judici històric de la figura de Jordi Pujol. La reacció defensiva de les persones que li han estat properes no ha estat la de fer autocrítica, sinó la d’invocar l’estat profund durant el "procés" i les forces anti-catalanes. Com si les coses no vinguessin de lluny; si hi ha un estat profund (un concepte propi del pensament conspiranoic), potser seria el que va frenar als anys 1980 a Jiménez Villarejo i Mena en el cas Banca Catalana. La trajectòria “professional” dels fills, malgrat haver gaudit de tots els privilegis d’una família acomodada, com va apuntar Lluis Bassets, ha estat la que ha estat. Vull dir que es tracta d’una família, amb les seves llums i ombres (molt recomanable l’article de Joan Coscubiela al respecte), fruit d’un entorn i uns interessos socials determinats.
També se centra molt el debat sobre el suport o no de Junts al PSOE en la peripècia personal de Puigdemont, que si les coses seran diferents quan torni o no, que si té o tindrà més o menys pes en les decisions del seu partit. Però potser el rellevant és què decidiran fer, què estan decidint ja, aquells que no s’amaguen de voler remenar les cireres des de despatxos empresarials: quin tipus de forces polítiques vol promoure la burgesia catalana en el moment actual, caracteritzat per un atac sense precedents a la democràcia i a Europa per part de Donald Trump i el populisme autoritari?
El problema no és què han fet, fan o decidiran Pujol o Puigdemont, sinó què volen fer les forces socials i econòmiques que els hi donen suport.
No hay comentarios:
Publicar un comentario