La Gran Mentida del Procés

Crec que hi ha una part creixent de processistes que són practicants, però ja no creients. O almenys així prefereixo pensar-ho. Perquè em costa creure que tanta gent es pugui empassar tantes mentides durant tant de temps. Cada vegada hi ha menys gent que es creu "el procés", la gran mentida segons la qual des del poder autonòmic es pot aconseguir fer un estat independent, en un territori que és part d'Espanya, al seu torn a la UE, la zona euro i l'espai Schengen. Ja no s'ho creuen, però alguns segueixen fent costat als polítics que el lideren perquè són els seus, o sigui, per raons d'identitat de grup.

Ahir Salvador Illa, en el seu important discurs al debat d'investidura al Parlament de Catalunya, va articular amb més contundència i claredat que mai per part d'un polític català, en què consisteix la Gran Mentida del Procés. I va fer bé, perquè quan hi ha una Gran Mentida que està fent mal a la societat, cal denunciar aquesta mentida. De fet, va articular la Gran Mentida com un cocktail d'enganys:

"El primer engany és el d’una majoria fictícia. Parlen del 52% dels vots a les darreres eleccions quan corresponen a menys del 25% sobre el cens dels vots, insuficient per qualsevol projecte rupturista.

El segon és un engany d’unes institucions fictícies, inexistents, que no representen tots els catalans. Les institucions del nostre Govern són les que estan recollides a les lleis i s’ajusten al nostre marc de convivència: el Parlament, la Presidència i el Govern de la Generalitat. No n’hi ha d’altres. Enganyar-se amb unes noves institucions a mida és auto enganyar-se i vostès s’enganyen i desprestigien les existents.

El tercer engany és el d’un plantejament d’unilateralitat disfressat d’uns drets ficticis que exclouen la meitat de la societat catalana i fan més gran la rasa de la divisió del nostre país i afeblint la cohesió social que necessitem.

El quart és l’engany de vincular l’avenç social a plantejaments rupturistes, que parteixen de premisses d’insolidaritat des del meu punt de vista incompatibles amb el valor de l’esquerra.

I el cinquè engany és el de presentar els darrers deu anys com uns anys d’èxit, quan en realitat presenten un balanç negatiu per als catalans i no han comportat cap guany pels nostres conciutadans." 

Alguns d'aquests enganys es retroalimenten. Per exemple, el retrocés social està molt associat al deteriorament de les institucions realment existents, deteriorament que produeix inseguretat jurídica i desconfiança econòmica i social. Però sens dubte l'engany d'una promesa d'avenç social (el "leftwashing") per tapar un projecte insolidari és flagrant. I la llista es podria ampliar amb enganys subsidiaris, com l'afirmació que Europa ens rebrà amb els braços oberts; o l'afirmació del caràcter democràtic del moviment i el caràcter anti-democràtic d'Espanya; o que el dret a l'autodeterminació interpretat com a dret de secessió és equiparable a un dret humà; o que estem en una transició nacional cap a la independència que només cal culminar; o que es puguin negociar amb un govern espanyol coses que no hi caben a la Constitució; o que la Generalitat és republicana... Aquí m'aturo: la Generalitat republicana autèntica era la que es va restaurar amb el President Tarradellas (l'única institució de l'època de la Segona República Espanyola -no de l'Edat Mitjana- que es va acceptar a la nova democràcia), que malgrat que era qui tenia autoritat moral per fer-ho, no va reclamar mai l'adjectiu de "Republicana", perquè era perfectament conscient de la legalitat que ens estàvem donant. Avui l'adjectiu és una apropiació partidista, un exorcisme improbable com ha dit Bassets. Es pengen adjectius partidistes com es pengen llaços i banderes al patrimoni col·lectiu. Podríem continuar amb els enganys.

Té certa lògica que vulguin posar un periodista expert en comunicació corporativa de responsable d'economia, encara que no tingui formació o trajectòria rellevant com a economista (em fa l'efecte que el seu CV és la seva agenda). Es tracta de seguir enganyant. O, si no funciona, i crec que cada cop funciona menys, de seguir tenint motivada la parròquia reforçant la identitat de grup. Bona sort, però cada vegada cola menys i les contradiccions suren per tot arreu.