m'has explicat per email que no tens temps ni per llegir allò que voldries, perquè aquests dies, a més de cuidar-te a tu, has d'estar pendent de la teva mare de 92 anys. Espero que els dos i la resta de la familia estigueu bé.
Això m'ha acabat d'impulsar a escriure aquestes notes en forma de carta especialment adreçada a tu, per ser més competitiu entre les coses, molt més importants que jo, que pugnen aquests dies per la teva atenció.
Federalistes d'Esquerres (FED) ha posat en marxa un espai perquè les sòcies i els socis escrivim coses en temps de pandèmia amb el format que volguem, així que espero també amb aquesta carta fer-me un lloc en aquest nou espai, del que per cert m'he assabentat per email però no acabo de veure a la web. També penjo la carta al meu ressuscitat blog.
Tu Ricardo ets una de les noves amistats que he fet des de l'any 2013, quan va néixer FED. La teva combinació de nom i cognoms mateixa, amb els seus matisos i sense posar ni una lletra ni un accent de més ni de menys, simbolitza perfectament la idea federal. No compenseu els nous per les amistats que he perdut des de llavors, perquè cada persona és un univers diferent, i la comptabilitat humana té molt males propietats. Però sempre l'activitat cívica i política m'ha servit per conèixer gent interessant que m'ensenyava coses noves, com les que vaig aprendre llegint el teu llibre "Un Fernandes entre banderas", que recomano a tothom. Encara que per aquesta via, la cívico-política, tendim a conèixer persones que pensem semblant, quan els projectes tenen certa dimensió, sempre hi ha prou diversitat com per aprendre coses noves. Gràcies a FED t'he conegut a tu, a Manuel Cruz, a Javier Cercas, Diana Salvadó, a Toni Sitges, Manel Ballarín, Mireia Esteva,… i molta gent que em deixo. I he conegut millor a Joan Botella, a Carme Valls, el Carlos Jiménez Villarejo... També he trobat nous motius per veure persones que no vaig perdre mai… ja sabeu qui sou! Espero també que totes i tots estigueu bé.
Tothom diu aquests dies que moltes coses han canviat i encara canviaran més. Però també moltes coses segueixen igual. Per exemple, no pocs indepes segueixen introduint parauletes en castellà amb retintín en els seus discursos, com "el gobierno" (quan es refereixen al d'Espanya), amb la seva fina xenofòbia, amb aquella gràcia que glaça els cors. O alguns que els hi han fet l'onada mig dissimulant segueixen dient que és més difícil una Espanya federal que una Catalunya independent, com si avui l'exèrcit espanyol no estigués col·laborant amb els ajuntaments catalans i la Generalitat (a contracor) per mitigar els efectes de la pandèmia. O tot segueix igual quan es parla dels "governs dels països" que fan o desfan, però en canvi es parla de "la Unió Europea" que fa això i deixa de fer allò (com si no tingués uns governants ni uns òrgans que poden encertar o equivocar-se); i que se suposa com sempre que està davant de "la seva última oportunitat". Per què no diem que els estats o les autonomies estan davant de la seva última oportunitat si els seus governs fracassen amb la pandèmia? Per què no diem (com va dir recentment un economista indepe neoliberal referint-se al funcionariat de la UE, manllevant els mots del Brexit) que més val que ens desfem de tots aquests buròcrates regionals i nacionals si no són capaços de parar la pandèmia, i sí que deixem que alguns ho diguin dels seus col·legues europeus? Jo en el període en què el meu blog ha estat en hivernació, he obert un compte a Twitter. Crec que tu estàs a Facebook, i no sé si és el mateix. A Twitter la contribució a l'odi que es fa des de comptes oberts en ordinadors ubicats a prop dels nostres no és gens insignificant. Segons el periodista Jaume V. Aroca, sembla que fins i tot està augmentant. També hi ha coses molt bones a les xarxes socials, i són una font d'aprenentatge i entreteniment. Ara, no sé si els propietaris de la xarxa no podrien fer més per frenar l'odi i les "fake news". No són poques les persones amb una certa aparença de seriositat que divulguen suposades informacions que comencen per "m'informen", "m'arriba", "em diuen"... més o menys com fan els col·lectius terraplanistes. Almenys la premsa tradicional té codis deontològics i les coses han d'estar una mica més ben fonamentades. En fi, amic Ricardo, no espero resposta, però sí que desitjo de manera una mica egocèntrica que la teva salut i la de la teva mare facin possible que hagis trobat uns minutets per llegir això.
Una forta abraçada federal.
No hay comentarios:
Publicar un comentario