No n'hi ha prou amb dir que no

La principal raó per votar a Miquel Iceta no està en els envejables moviments de les seves caderes ni en la seva cintura dialèctica, sinó que ha articulat l'única alternativa a la paràlisi sobiranista basada en un discurs positiu. Les dificultats perquè aquesta alternativa es faci sentir o sigui escoltada són evidents, però crec que constitueix la base sobre la qual construir en els propers temps una proposta que ens allunyi del clima plebiscitari, de "moros contra cristians" actual. Els líders del moviment independentista mereixen moltes crítiques i alguns dels seus hooligans també. Jo durant els darrers dies m'he hagut d'enfrontar (ho he intentat fer amb la màxima calma possible, no sense dificultats) a persones que deien que amb "aquesta gent" és impossible entendre-s'hi, o que els socialistes catalans "no havíem entès res". Però és evident que hi ha una barrera, que molts han deixat d'escoltar. Crec que a mig i llarg termini pot ser més fèrtil seguir insistint amb una proposta positiva, que no pot ser altra que una proposta federalista, basada en una millor articulació d'Espanya en l'horitzó d'una Europa federal sense fronteres. Iceta té els aliats amb qui fer-ho (la presència l'altre dia de Massimo D'Alema i el suport de la Fundació Ebert del SPD han estat bàsicament ignorats pels mitjans)  i mereix el suport dels que poden sospitar que altres candidatures serveixen per dir que no, però que no saben a què dir que sí. També té una proposta de com fer-ho democràticament viable: una reforma constitucional fruit d'un gran acord pel criteri de les grans majories, que pugui ser refrendat per l'electorat. És un mecanisme democràtic, viable, legal, que no produeix incertesa i que no té cap risc d'accidents monetaris o financers (com va dir en el debat d'ahir, no per als banquers, sinó per als dipositants i la gent normal). La lògica plebiscitària porta a una dinàmica perversa, per fer-hi front cal una proposta en positiu. Alguns s'han arribat a pensar que "comptar-nos" és normal. També ho és comptar el ramat, però quan un pot sospitar que podem quedar partits en dos, millor construir quelcom que garanteixi la convivència, que pugui ser compatible amb els valors del 70% de la societat. Es diu federalisme. Aquest sí que serveix per canviar-ho tot, no com les propostes d'aquests xicots tan simpàtics (i bons minyons, en el fons) de la CUP, que proclamen que amb la independència canviarà tot: sóc tot oïdes perquè m'expliquin com canviarà el canvi climàtic i el frau fiscal organitzat internacionalment amb la independència de Catalunya.