Es pot permetre Catalunya la trivialització d'Europa?

El debat legalista sobre quant de temps estaria Catalunya fora de la Unió Europea (UE) en cas d’independència oculta una realitat molt més inquietant: la falta de preocupació pel futur d’Europa, i la incomprensió del rol i la importància de la Unió, dels dirigents del moviment independentista. Sembla que ho consideren un tema tècnic més, a sortejar amb una “astúcia” de darrera hora. No era aquesta la concepció d’Europa que tradicionalment havia tingut el catalanisme (i la majoria de moviments democràtics europeus des de la meitat del segle XX). La idea de mobilitzar una societat democràtica, on es respecten tots els drets humans, a favor de crear un nou estat, sempre ha grinyolat en relació al projecte de crear una Europa sense fronteres. Aquest darrer projecte té molta més capacitat aglutinadora a la societat catalana que el projecte independentista, i Catalunya tindria totes les de guanyar, i tindria molts més aliats, si es tornés a posar al capdavant d’Espanya liderant el combat necessari per una Europa més unida i democràtica, federal.

La Unió Europea no és només una llista de programes i polítiques públiques de les quals Catalunya corre el risc de veure’s exclosa per un temps indeterminat (cosa que ja reconeixen els líders independentistes, almenys en algunes hores del dia). És la garantia del compliment de les regles, és la seguretat de viure en un marc democràtic bàsic, és la possibilitat de tenir com aliats les grans potències democràtiques del món, així com l'oportunitat de bastir amb solidesa alternatives als vells estats-nació. Un exemple només de la importància de la Unió per al compliment de les regles bàsiques: sense la Unió deixarien de complir-se les lleis de defensa de la competència, qualsevol govern tindria tota la discreció per permetre el retorn dels monopolis en els sectors econòmics que convingués per la pressió dels lobbies locals.

El moviment independentista té suficients aspectes inquietants des del punt de vista democràtic. Però el més inquietant per a mi és la trivialització del projecte europeu. Amb el que està passant, la temptació és la de pensar que millor que el món no ens miri gaire, perquè no se'ns caigui la cara de vergonya. Però per altra banda, estar a Europa garanteix que alguns germans grans responsables sí que ens miren, i darrerament sembla que amb una mirada força severa. Comencen a saber per exemple que Artur Mas, que sembla que és el candidat dels independentistes a presidir la Generalitat, és el principal responsable d’un entramat que, entre altres activivitats, es dedica a la política. Això de les altres activitats no ho diuen les clavegueres de l’Estat, ja ho va dir Pasqual Maragall, i ara ho diu un jutge del Vendrell (Baix Penedès). És un líder que no té cap aliat rellevant entre els governs europeus, que haurien d’aprovar eventualment per unanimitat l’acceptació d’un nou estat a la UE. Que juga amb la democràcia i amb Europa, mentre s’ha convertit en un pària internacional al qual no li constesten ni els faxos. Com va dir un candidat seu en un altre context i amb uns altres destinataris, però amb no menys raó es podria dir aquesta vegada, “no és això, companys, no és això”.