Fa 10 anys del referèndum del Brexit. Si prestem atenció als mitjans en llengua anglesa, aquests dies assistim a l’anàlisi retrospectiva del que quasi unànimement es considera un error col·lectiu de caràcter sobiranista i populista. Quan llegim o escoltem aquestes anàlisis…, quasi ningú ho reconeix obertament (perquè realment volem mirar endavant), però moltes de les lliçons també s’han d’aplicar a Catalunya i al marc mental que va fer possible el “procés”.
Tant al Regne Unit, com a Catalunya com a tota Europa, hem de mirar endavant. Més que ficar-nos el dit a l’ull (entre altres coses perquè hem de conviure i hem de treballar amb aquells que els hi ficaríem el dit a l’ull, metafòricament vull dir), hem de mirar de no tornar a cometre errors, i de buscar nous camins per sortir del cercle viciós del populisme.
Un inventari de paral·lelismes a tenir en compte per no tornar a cometre els mateixos errors hauria d’incloure al meu parer els següents aspectes:
-10 anys perduts. En el món ràpidament caviant d’avui no es poden tornar a perdre deu anys. Al Regne Unit, considerat fins fa aquests 10 anys un exemple d’estabilitat institucional, avui un primer ministre dura com a molt 2 anys. En la darrera dècada, al marge del cost directe del Brexit, el cost d’oportunitat de l’atenció que NO s’ha posat en coses fonamentals, ha tingut un cost addicional. Els projectes públics requereixen atenció, capital polític,… tot esmerçat en un error suicida.
-Els ben pentinats, els despentinats i els desacomplexats: tot va començar amb Cameron (Mas), va seguir amb Johnson (Puigdemont) i correm el risc que segueixi amb Farage (Orriols) o algú encara pitjor. El màxim responsable és l’irresponsable que comença, però sobretot els sectors socials, intel·lectuals i econòmics que li van donar suport i cobertura. Després venen els generadors de caos, i finalment els fatxes que s’aprofiten del desastre creat, i que avui tenen el suport del govern de la màxima potència mundial, que té la Unió Europea i els seus defensors en el punt de mira.
-L’instrument del referèndum previ a un acord no en té res d’obvietat democràtica, ni tan sols quan li posem l’eufemisme de “consulta”. La gent no sabia què votava, i ignorava el penós procés de negociació que s’obria en cas de victòria de la sortida de la UE. Un referèndum sense pacte dóna lloc inevitablement a la divisió social, al contrari dels referèndums que ratifiquen un gran acord, com el de Divendres Sant a Irlanda del Nord o el de la Constitució espanyola.
-Les mentides del referèndum en són la conseqüència més òbvia. Les noves tecnologies de les xarxes socials no discriminen el que diuen uns llunàtics del que diuen les persones expertes. Tota la narrativa de la campanya del Brexit era un castell de sorra.
-El cost econòmic de la fragmentació política s’ha fet evident. Els britànics han perdut entre un 4 i un 8% del PIB, sectors econòmics sencers s’han enfonsat. Avui el Regne Unit és una economia més pobra, pels costos directes de trencar els vincles i pel cost afegit de la incertesa provocada pel referèndum, la mateixa incertesa que va portar a milers d’empreses a treure de Catalunya la seva seu social.
-El cercle viciós del populisme fa que avui, quan hi ha un consens sobre el cost polític, econòmic i institucional del Brexit, els seus promotors, sense parlar ja del Brexit, s’erigeixin com els grans salvadors, amb el bóc expiatori de la immigració.
Com trencar aquest cercle viciós? Amb federalisme fiscal europeu i una millor política minorista: millors partits (sense llençar el nadó amb l’aigua bruta de la banyera), millors lideratges, millor ús de les tecnologies.
-La xenofòbia és el recurs fàcil quan no es volen afrontar les complexitats de la política inclusiva, complexitats que el populisme agreuja. Les victòries del populisme només empitjoren les dificultats, produint noves generacions de líders populistes cada vegada més extrems i inhumans.
No va haver-hi efecte dòmino en altres països europeus perquè tothom ha vist els avantatges de la Unió Europea i els costos de la soledat. Al Regne Unit, a Catalunya i a Espanya, malgrat tot el que es digui, hi ha majories europeistes que volen defensar i millorar el model social europeu.
Hi ha diferències, és clar, entre Catalunya i el Regne Unit: a Espanya (com a a la majoria de les democràcies) hi ha una Constitució escrita que diu ben clar què es pot fer i què no; i Illa no és Starmer (ni Burnham), ni Catalunya és una expotència imperial amb una bomba atòmica.
S’ha avançat una mica en federalisme europeu des del Brexit (vacunes, Next Generation, etc.), com ha dit The Economist, però el futur és avançar molt més: política fiscal per ampliar l’espai financer que dongui resposta als problemes socials, política industrial i de competència… Europa no era el problema, és la solució, sempre que sapiguem què fer amb ella.
No hay comentarios:
Publicar un comentario