Més com Juanjo Ferreiro

L’altre dia es va celebrar al barri de Bon Pastor de Barcelona un homenatge a Juanjo Ferreiro, que ens va deixar fa tres anys. Estem parlant d’un dels fundadors del PSC, una persona que va venir a millorar Catalunya i ho va aconseguir. Va ser líder obrer, activista veïnal i regidor de l’Ajuntament.

A l’acte hi van parlar algunes de les persones que li van ser més properes, companys de lluita i familiars, dirigents polítics i sindicals (incloent el líder de la UGT, Pepe Álvarez).

L’actualitat política quedava en un rerefons molt apartat en una trobada on es parlava de valors que es van sembrar fa mig segle. Però al sortir de l’acte, allò que es va sembrar i les paraules que es van pronunciar, sonaven com un tro que esberlava l’actualitat més recent.

Vaig conèixer a Juanjo Ferreiro quan vaig ser regidor de l’Ajuntament entre 1991 i 1995, jo era molt jove, i després em vaig dedicar més a l’activitat acadèmica. Va ser el darrer mandat de Ferreiro, i l’únic mandat meu. Igual que hi havia altres fundadors del PSC de famílies més patrícies, també hi havia regidors del’Ajuntament suposadament de més pedigree. Eren els anys olímpics, i la política atreia fins i tot a l'arquitecte Oriol Bohigas, que era regidor de Cultura. Però hi havia un “caucus” de regidors diguem-ne normals, que per cert estava representat a l’acte, amb Enric Truñó, Joan Fuster i servidor ocupant amb altres de peu dret (perquè a l’acte no s’hi cabia) un dels passadissos de la sala on es feia.

Encara que altres regidors-presidents de districte volien que anés amb ells, Pasqual Maragall em va enviar a curtir-me de vice-president a Nou Barris, on en Juanjo era president. Vice-president, i comissionat de la Zona Nord del districte (Torre Baró, Ciutat Merdiana, Vallbona). No ens va caldre esperar a la pel·lícula per conèixer la peripècia de Manolo Vital i l’autobús, i moltes d’altres. El meu adjunt seria Josep M. Palomas. El Palomas i el Juanjo eren respectats per tothom, com ho era Jaume Tomàs, el coordinador del districte (que també estava a l'acte), l’home del rigor i el servei públic, avui jubilat en plena forma fent de voluntari al Banc dels Aliments. Hi havia enormes problemes, però crec que no exagero si dic que la gent els veia com uns dels seus. El Juanjo i el Palomas havien estat detinguts durant el franquisme.

Durant uns mesos, en Juanjo va estar malalt i el vaig haver de sustituir als plens de districte com a President. Potser per això em costa molt posar-me nerviós ara, molts anys després, davant dels contratemps polítics o les posades en escena.

Juanjo Ferreiro, com es va dir a l’acte, era un obrer culte i intel·ligent, seriós i divertit a la vegada. L’associo al millor de la política. Semblava que estigués en campanya permanent contra el pitjor d’aquesta: contra les intrigues, contra les actituds anti-intel·lectuals (per exemple, hagués estat molt fàcil enriure-se’n de mi, que era un pipiolo de la política, més familiaritzat amb les aules que amb les assemblees de veïns), contra els egos. Era un jugador d’equip.

Suposo que planava damunt l’acte la pregunta de què diria avui en Juanjo sobre l’actualitat política. Potser no diria gran cosa, més que insinuar un somriure desconfiat. No me l’imagino creant una consultora, francament. Tampoc no es sorprendria de l’existència de conspiracions de la dreta (com va dir el seu fill Carles, no era marxista, però era marxià: no ha nascut la dreta per conspirar contra tot allò que pugui perjudicar els seus interessos?). I s’escandalitzaria sentint a Aznar, el de les mentides de l’atemptat d’Atocha, el que no va votar la Constitució, dient que les properes eleccions han de ser constituents perquè la democràcia està en perill a Espanya.

Potser diria el que va dir una vegada Xavier Soto, que era un altre de l’escola de Juanjo Ferreiro, i a qui també trobem a faltar: que alguns creuen que la humanitat és un vaixell que s’enfonsa, i tenen pressa per fer-se amb les barques de salvament, impedint que hi pugin els altres. Del que es tracta és de construir un transatlàntic perquè ens salvem tots. Hi ha més Juanjos del que sembla, en moltíssims ajuntaments i altres institucions. Tant de bo que n’hi hagi molts més. Els necessitem.