La derrota de Meloni al referèndum d’Itàlia, i la supervivència de governs progressistes en moltes grans ciutats, entre elles Nova York, Londres i París, grans símbols i realitats de la diversitat humana, són una font d’esperança. Aquestes victòries s’han produit per cert de la mà de la joventut, en contradiccó amb el tòpic estès i interessat d’una onada imparable de l’extrema dreta entre els sectors juvenils.
Aquestes bones notícies eren necessàries en un moment de retrocés democràtic al món. La combinació complementària de plutocràcia, etno-nacionalisme i pulsions autocràtiques i anti-científiques, no es donaria en absència del clima de guerra cognitiva recolzada per la tecno-oligarquia dominant. És un combat que avui té el front als Estats Units, però que s’estén perillosament cap a Europa. Però el desenllaç d’aquesta guerra cognitiva no s’ha de donar per descomptat. No estan sent les grans elits econòmiques, amb comptades excepcions, sinó la gent senzilla i alguns intel·lectuals (com l'economista Paul Krugman o l'historiador Timothy Snyder), artistes (com Bruce Springsteen, Robert de Niro o Jane Fonda) i científics, els que estan plantant cara a l’extrema dreta encapçalada per Donald Trump. Però la resistència democràtica és real, i en molts sentits eficaç.
L’escut democràtic que s’ha de desplegar per fer front als bombardejos de la guerra cognitiva (que amb els seus aspectes delirants, assenyalats per Raimon Obiols, acompanya la guerra real) ha de començar per rebutjar, per perillosa i ridícula a la vegada, tota erupció racista i discriminatòria, partint del principi elemental d’igualtat de totes les persones.
El racisme i la persecució de l’enemic interior van de la mà, i sovint pretenen colar-se entre els comentaris més banals. Per això s’ha de seguir d’a prop la fubolització de la política o la politització del futbol, l’esport més popular. No va fallar en aquest sentit un portaveu de l’extrema dreta italiana, que va atribuïr a la immigració estrangera la no classificació de la seva selecció nacional del proper Mundial. Més moderat va ser el líder de la dreta tradicional del nacionalisme català, que va dir que els crits racistes islamofòbics a l’estadi de Cornellà eren culpa del PSC. No m’ho invento.
Aquesta banalització del repte de la integració de l’inevitablement creixent fenomen migratori posa de relleu la necessitat de reflexionar sistemàticament sobre com organitzem aquesta integració, incloent com fer front de forma eficaç als missatges d’odi i de menypreu alegre als que es perceben com diferents (quan no ho són tant, sobretot en un país de tradició monoteïsta que va acollir durant segles població àrab-musulmana, les traces genètiques i culturals de la qual estan entre nosaltres). L'etno-nacionalisme forma part de la caixa d'eines dels que no volen societats democràtiques (i per tant diverses) per no perdre els seus privilegis.
El sistema que combina estats-nació i capitalisme avui no garanteix per si sol la democràcia, que cada vegada és més l’excepció, com explica el llibre “After Nations” (Després de les Nacions) de l’assagista Rana Dasgupta. De la resistència democràtica organitzada depèn que la democràcia acabi desapareixent o que es torni a expandir, segurament en formes post-nacionals. Ningú ens ho regalarà.
Per això és important la trobada progressista global que es farà Barcelona el 17 i 18 d’Abril. No hauria de ser només una reunió de líders, si no el re-inici d’un moviment organitzat, potent, de resistència i recuperació de la democràcia, amb el lideratge de l’esquerra.
No hay comentarios:
Publicar un comentario