Ahir el líder del partit del centre-dreta nacionalista català va fer unes declaracions culpant del conflicte a la ciutat de Badalona tant a l’Alcalde García Albiol (el de “Netejar Badalona”) com al President Salvador Illa. Mentrestant, el Govern de la Generalitat estava treballant amb entitats socials, sense fer soroll, per trobar una solució per a una part important de les persones que s’havien trobat al carrer per culpa de la irresponsabilitat del líder local del PP.
No són unes declaracions aïllades. Una equidistància semblant l’han manifestat quan han declarat que donen per trencades les relacions amb el PSOE al Congrés de Diputats (posant la legislatura espanyola als peus dels cavalls de l’aliança PP-VOX), però a la vegada dient que no volen saber res d’una moció de censura de Feijóo.
El problema d’aquesta aparent equidistància és que vivim temps en què el que està en joc és la democràcia i Europa, pel que eufemísticament s’ha anomenat “noves condicions geopolítiques”, i que en realitat podríem caracteritzar com un risc greu de neo-feixisme, liderat pel President de la primera potència mundial, i amb ànims d’influència a Europa, incloent Espanya i Catalunya.
Tampoc no s’entenen molt bé les declaracions d’algun dirigent empresarial demanant al PSC de Salvador Illa (una força política i un líder força centrats i previsibles, cosa que l’electorat ha tendit a agraïr) que s’acosti a Junts, com si no fos l’espai post-convergent (amb excepcions individuals) el que s’ha allunyat els darrers 10 anys i escaig de la centralitat política i de la previsibilitat.
El centre-dreta catalanista i els sectors econòmics i socials que li donen suport han de decidir amb qui estan, no hi ha massa lloc per l’equidistància entre els enemics de la convivència i un govern democràtic. Hi ha espai perquè col·laborin amb l’esquerra (i crec que haurà de ser amb tota ella, perquè no anem sobrat de forces)? Aquí van 4 àmbits on la col·laboració, si volguessin, és possible:
-L’europeisme, manifestat per exemple fa pocs dies per l’ex lehendakari Urkullu, en una article a El País: una Europa més integrada és la resposta necessària a l’atac trumpista.
-La col·laboració amb el cristianisme humanista dels Papes Francesc i Lleó, lluny de les proclames per una “Europa Cristiana” (nota al marge: sóc ateu).
-El catalanisme integrador, promogut en els seus moments bons (que tothom els té) per Jordi Pujol, quan parlava bé per exemple de Paco Candel.
-Un capitalisme il·lustrat que busqui el bé comú i no el benefici immediat i la persecució constant de baixades d’impostos: per protegir la democràcia, aconseguir la màxima cohesió social, la prosperitat compartida, un canvi tecnològic al servei de les persones, i aturar el canvi climàtic.
I si no ho fa Junts oficialment, potser ho poden fer a títol individual les moltes persones de l’espai post-convergent que dubto molt que siguin equidistants entre el neo-feixisme i la convivència democràtica.
No hay comentarios:
Publicar un comentario