El mite de l’espectre ideològic duplicat al Parlament de Catalunya

Un dels mites de cert comentariat català és que al Parlament de Catalunya (i a la política catalana per extensió) hi ha un espectre ideològic duplicat, com si Catalunya fos Bèlgica: hi hauria partits de cada ideologia per partida doble (un d’espanyol i un de català) com a Bèlgica n’hi ha un de való i un de flamenc. 

Aquesta interpretació de la realitat política catalana se sent amb més força des que hi ha dos partits ultradretans i xenofòbics al Parlament, l’espanyolista Vox i l’independentista català Aliança Catalana (AC), que ara estan desequilibrats en favor de Vox però que algunes enquestes pronostiquen que s’aniran equilibrant en percentatge de vot properament en termes relatius a favor d’AC.

Alguns fan aquesta interpretació de la realitat catalana en clau descriptiva, sense afegir cap judici de valor. Però també he sentit qui diu que aquesta és una evolució desitjable. Per exemple, recordo un dels que se’n va anar del PSC pel "Procés" (per abraçar la llavors suposada nova centralitat de l’independentisme) dir que era hora de tornar a la fase prèvia a la unitat socialista, amb un partit socialista català i un d’espanyol a Catalunya, “sense barrejar-se”. I també conec qui defensa que, com que el PSC és massa catalanista, caldria tornar a crear un partit socialdemòcrata estrictament espanyol a Catalunya.

En la meva opinió, tant els que utilitzen el mite en la seva versió descriptiva, com els que la fan servir en la seva versió prescriptiva, estan equivocats. I l’error ve de no entendre (o no voler entendre, en alguns casos interessadament), que el PSC trenca el mite, precisament perquè és el resultat d’un procés d’unitat, totalment consolidat pel pas de les generacions, que reflecteix una societat mestissa molt diferent a la belga (que té moltes altres coses positives que ara no és el moment de destacar).

Hi ha un detall molt interessant al darrer baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) que confirma un factor clau del PSC (el primer partit en vots de Catalunya) per trencar el mite de l’espectre ideològic duplicat: els votants del PSC s’autoubiquen de forma molt semblant com a catalanistes i espanyolistes de 0 a 10, lluny dels extrems, però per sobre de 5. També es consideren europeistes, per cert, com la majoria de la societat catalana (Vox, AC i la CUP són els únics partits que se situen per sota de 5 pel que fa a europeïsme).

En el mite, se suposa que el partit mirall del PSC, de centre-esquerra però catalanista, seria ERC. El problema és que el PSC també és catalanista, encara que més moderadament, i que el seu centre-esquerra està homologat internacionalemnt, per la seva pertinença, federació i col·laboració amb el PSOE, el Partit Socialista Europeu (i el corresponent grup al Parlament Europeu), la Internacional Socialista, i la celebració cada any de seminaris amb la Fundació Ebert del SPD alemany o la Fundació del PSE. 

Ningú s’imagina l’ERC de Junqueras o Rufián demanant la seva entrada a la Internacional Socialista. Sí que en formen part, en canvi, tant el partit socialista való com el flamenc. ERC i PSC no són el PSC i la federació catalana del PSOE previs a la unitat socialista. Són dos partits ideològicament diferents (sembla que ERC es considera ella mateixa més propera a Podem o Bildu, a jutjar per les seves aliances i declaracions), cosa que no vol dir que no puguin signar acords, com ho fan el PSOE i Sumar o Podemos.

Un altre aspecte interessant que les enquestes del CEO em permeten il·lustrar és que contràriament al pensament polític que hi ha al darrera del mite esmentat, els suposats  “eixos” social i nacional, no són dos eixos que donen voltes l’un independent de l’altre. En termes estadístics, diríem que no són dos eixos “ortogonals”. Per exemple, en una enquesta recent molt interessant sobre què pensa la ciutadania catalana sobre la desigualtat, un 51 per cent de les persones entre 25 i 34 anys considera que la situació política derivada del “Procés” va generar desigualtat (la franja d’edat que més, seguida de la franja entre 16 i 24).

Com que no són dos eixos ortogonals, no descarto tampoc que Vox i AC s’acabin fusionant, units per la seva fòbia a la immigració, a l’Islam, a Europa, i la retòrica anti-polítca. Especialment si ve una fundació nord-americana i els ofereix incentius materials per unir-se al trumpisme global sense complexos.

Això no és Bèlgica.