Europa i la socialdemocràcia, en positiu

Com ha explicat el politòleg Jan-Werner Mueller, la reacció a l’amenaça per a la democràcia que suposen Trump i Musk constitueix un problema d’acció col·lectiva. És a dir, l’esforç que implica oposar-s’hi té un cost individual, mentre que el benefici és col·lectiu i es dilueix, tot i que el benefici col·lectiu de l'acció supera en molt el cost col·lectiu. Només alts nivells d’altruïsme, de coordinació i de cooperació fan possible assumir els costos de la reacció i la resistència, per a persones i grups. En molts casos, aquests problemes se superen i les persones i grups contribueixen als béns col·lectius més enllà del seu interès particular a curt termini. Però el derrotisme és un fre a l’acció col·lectiva.

L’assalt a la democràcia i als béns públics nacionals i globals de l’administració Musk no s’ha de normalitzar ni a la vegada considerar com quelcom que se superarà tot sol. Un dels béns públics assaltats, de manera orwelliana, és la veritat. I és el llenguatge: quan diuen llibertat, volen dir el contrari. Quan diuen eficiència (com en el sinistre Department of Government Efficiency, o DOGE, de Musk, dedicat a jibaritzar l’estat), volen dir ineficiència (primer d’economia: els poders públics han de proveir béns públics per raons d’eficiència).

Europa ha de reaccionar, però Europa no és una tercera persona: Europa ets tu, Europa sóc jo, Europa som nosaltres. És un problema d’acció col·lectiva. I en el repte de superar aquest problema, la socialdemocràcia hi juga un paper central, encara que no únic.

Un comentarista que en el passat havia recolzat a la socialdemocràcia i que durant el “procés” català va confessar que havia passat a votar la CUP, es preguntava recentment en un titular “on està la socialdemocràcia”. Una resposta fàcil és que està al seu voltant; concretament, i malgrat la seva legítima deserció, governant a Barcelona, a Catalunya i a Espanya. També està en moltes de les coses bones que té Europa, com sistemes públics de salut i una esperança de vida més alta que els Estats Units, com recordaven recentment Héctor Abad Faciolince i Thomas Piketty en articles magistrals.

És cert que hi ha hagut un retrocés, però la socialdemocràcia encara ocupa un espai central. Avui l’entusiasme no està en les reunions de la Internacional Socialista com als anys 1980, sinó que està en les reunions de la Internacional Nacional-Capitalista. La ultra-dreta ha crescut, encara que a Europa és minoritària, també entre la joventut.

Però la socialdemocràcia governa no només a Espanya, sinó també al Regne Unit, a Noruega i a Dinamarca. És l’únic soci possible de la victoriosa democràcia cristiana alemanya, malgrat la derrota. I avança posicions a França i Itàlia, on ocupa un espai central en l’oposició al sobiranisme nacionalpopulista de Le Pen i Meloni.

La socialdemocràcia té per 5 anys (després d’unes eleccions al Parlament Europeu on, com a les alemanyes, s’anunciava injustificadament la fi del món) la principal Vicepresidenta de la Comissió, i la presidència del Consell Europeu. També està present als governs de Xile, Uruguai i Brasil, i va ser clau en la victòria a la segona volta de Petro a Colòmbia, encara que aquest no està aprofitant bé el suport.

El nacionalpopulisme ha estat derrotat a les urnes després d’haver arribat al poder almenys una vegada a Brasil, Polònia, Estats Units i Regne Unit. Als Estats Units, ha recuperat el poder després d’haver-lo perdut, i ho intentarà també a Brasil, Polònia i el Regne Unit. I també va ser derrotat a Catalunya, si posem el “procés” independentista com a mínim en la perifèria d’aquesta categoria.

L’adversari (no el “procés”, que ja no tornarà a ser el que era, sinó la Internacional Nacional-Capitalista) és colossal i és fruit d’una acumulació de poder privat que no s’hauria d’haver permès mai (i que una política de defensa de la competència robusta, un dels punts forts d’Europa, podria frenar), però hem de construir a partir del que tenim, que és molt. La socialdemocràcia té en bona part la centralitat, però no l’hegemonia, i ha d’avançar posicions, buscant a la vegada acords a esquerra i dreta: estant amb la majoria, amb les persones treballadores, amb els de baix i no amb els de dalt (pot haver-hi dubtes sobre què fem, però no sobre qui som), generant llibertat a través d’una prosperitat compartida i sostenible. I a Europa, contribuint a aquesta prosperitat compartida mitjançant una major integració i la inversió massiva en béns públics europeus.

Les eleccions alemanyes han donat la raó al politòleg Larry Bartels: l’opinió pública bascula molt menys cap al nacional-populisme del que suggereixen els titulars catastrofistes. Hi ha una base gran, si bé minoritària, de votants d’extrema dreta, però la democràcia s’erosiona sobretot des de dalt (pel comportament oportunista de líders i oligarques), no tant des de baix. Fins i tot els mapes de colors també donen una imatge esbiaixada: amples regions d’un color poden amagar grans capitals (com Berlín) que ocupen poc espai amb molta gent, d’un color molt diferent als voltants.

Si aconseguim ser positius, i evitem el derrotisme, resistir i reaccionar serà més fàcil. 

Quan volaven les gallines: recordar Javier Soto en temps de Donald Trump

Diu la llegenda que una vegada als anys 1980, un noi de les joventutus socialistes d’una zona urbana, durant una activitat a la casa de colònies de Marta Mata a Saifores (Baix Penedès), va agafar una gallina i, preguntant-se en veu alta si les gallines volaven, la va llençar a l’aire amb els resultats que el lector instruït pot imaginar-se.

En aquelles joventuts liderades per Javier Soto, aquell era l’esperit, i sovint les gallines volaven, si bé metafòricament. Van volar per exemple quan vam organitzar un Congrés a l’estació de metro de Sant Antoni (llavors en desús) el 1985, sota el lema de “Les Sortides del Túnel”, i van volar quan els nostres companys de les Joventuts Socialistes d’Espanya van enviar des de Madrid un avió ple de nens uruguaians de l’exili, per passejar-los per Montevideo en plena dictadura militar uruguaiana (se’n va fer fa pocs anys un documental molt recomanable).

Ahir vam recordar el Soto en un acte d’homenatge (fa 30 anys que ens va deixar quan en tenia 33, i el 25è anversari no el vam poder celebrar per la pandèmia), amb la participació de Miquel Iceta i Salvador Illa. Lluny de ser un recordatori trist, va ser un moment de retrobament alegre, i de posar sobre la taula idees per al present i al futur.

Malgrat les gallines que vam fer volar, en Javier no era un líder donat als cops d’efecte improvisats i aïllats, no practicava el “jugadamestrisme” estèril, sinó que el seu lideratge es basava en el missatge, l’estratègia i la creació d’equips.

El missatge principal (el que avui anomenaríem el “framing” o el relat) es basava en la idea que allò fonamental eren les condicions materials de vida dels joves més marginats, especialment la jovenut suburbial de les perifèries urbanes (que havien estat analitzades en un Informe que havia elaborat José Ignacio Urenda per a la Corporació Metropolitana de Barcelona). En un “mundillo” juvenil dominat per l’Església i l’associacionisme tradicional, ell va donar veu als qui no en tenien, i va portar els seus interessos al Congrés de Diputats i al Parlament de Catalunya, en un moment que els joves aturats estaven pagant la pau social que va acompanyar la transició democràtica a Espanya.

L’estratègia consistia a desplegar instruments socials amb aliats. Vam crear l’AJEC al món estudiantil amb la Joventut Comunista (amb la qual vam treballar una possible fusió, que no es va produir, per ressuscitar la JSU), vam reactivar la Joventut Europea Federalista amb els Joves d’Unió, i vam intentar impulsar (sense reexir del tot) el Departament de la Joventut Treballadora de la UGT. A l’Octubre de 1986 (31 anys abans del moment culminant del “procés”), Javier Soto i Raimon Obiols (llavors primer secretari del PSC) van convocar una reunió d’estratègia per discutir sobre el creixent pes de l’independentisme entre la joventut.

El Soto sabia que per molt carismàtic que fós, la política útil es fa en equip, com tot, i va reunir al seu voltant a persones d’orígens diversos, representatius de la pluralitat de la joventut catalana de l’època.

Eren temps molt diferents a l’actual, però els reptes de la política democràtica no han canviat. No vam fer suficient perquè els càrrecs institucionals no es convertissin per a alguns en finalitats en si mateixes. Ningú havia tingut temps encara de dedicar tota una vida anant de càrrec en càrrec, i vam ser ingenus en aquest sentit. Eren temps de construcció, tot just vam entrar a la Comunitat Europea el 1986, on no érem totalment conscients de les amenaces que encara encerclaven a la democràcia naixent, i on el fanatisme etarra assassinava absurdament a civils (incloent socialistes) i militars, de vegades davant dels seus fills.

Avui la democràcia torna a estar amenaçada, per altres raons i amb altres tecnologies. Més que mai s’ha de fer tot el possible per recolzar instruments col·lectius amb una veu ferma, llums llargues i equips sòlids i diversos, donant veu als qui no en tenen. Javier Soto és un líder irrepetible, però ahir vam passar el seu relleu a les noves generacions, un relleu que ell va agafar dels avis del POUM, que ens deixaven quan ell actuava i que ell va conèixer. Avis com Pep Jai, el pagès senador del Vendrell, oncle de Martí Carnicer, líder socialista encara en actiu. Recordo en Javier emocionat al funeral multitudinari per Pep Jai a la capital del Baix Penedès el 1989. Aquells avis que van fundar el Moviment Socialista de Catalunya als anys 1940 sota el lema de “Federació, Democràcia i Socialisme”. És la nostra obligació fer que la seva veu no s’apagui mai, i que ara s’escolti i es converteixi en acció.

(En aquest vídeo es pot presenciar l’acte sencer d’ahir; en aquest altre, hi ha missatges recordatoris de persones que vam conèixer a Javier Soto; i en aquest llibret elaborat fa uns anys per Miquel Iceta es poden llegir peces de recordatori).