Els líders neovergents de Junts s'enfaden quan se'ls compara amb el Trumpisme. Podem discutir si han contribuit més o menys a l’erosió de les institucions, si han estat més o menys conspiranoics, si han demonitzat més o menys els seus adversaris. Alguns d’ells s’han desmarcat de les fantasies més delirants del processisme, encara que sigui en privat i amb la boca petita. Però el que no és discutible és allò que ja ha passat: van fer president a una persona que havia parlat de “Bèsties amb forma humana” referint-se als catalans que parlen en castellà; han permès que una persona de la ultradreta xenofòbica fos alcaldessa de Ripoll, i ara intenten presentar com un problema d’ordre públic la presència de persones immigrades a Catalunya.
Com ha explicat el periodista del Financial Times Simon Kuper, resumint una evidència sòlidament establerta, la immigració procedent de països més pobres dóna lloc a un joc de suma positiva: positiva per a les persones que prenen la duríssima decisió d’emigrar, i positiva per a les envellides societats que els reben, incloent Catalunya i Espanya –cosa que no impedeix que la dreta populista arreu alimenti la por al canvi demogràfic. El creixement econòmic de Catalunya a les darreres sis dècades, per exemple, no es pot explicar sense l’arribada de centenars de milers de persones procedents d’altres terres, de la resta d’Espanya o de la resta del món, persones que sí, moltes d’elles han hagut de patir i segueixen patint discriminacions més o menys subtils (entre elles, rebre els qualificatius de "xarnegos" tradicionalment, o ara "nyordos" o "colons" a les xarxes).
Jaume Bellmunt ho ha explicat molt bé en un recent article a Política i Prosa: una de les coses més importants que han passat a Catalunya les darreres dècades és que la població d’origen estranger suposa avui el 16,3% (a la ciutat de Barcelona més del 20%) de la població, quan a l’any 1987 suposava poc més d’un 1%. Aquest augment s’ha concentrat en alguns barris i s’ha de gestionar bé, des de l’educació i els serveis socials, competències que per cert no s’han de demanar a Madrid, perquè són de la Generalitat i els Ajuntaments. L’acceptació i circul·lació de les persones migrants cada vegada més és una política coordinada a nivell europeu, com ha de ser.
Potser per aquest augment tan ràpid, encara no ens hi hem adaptat culturalment. Altres països on la dreta fa el mateix ús de la immigració que ara pretén fer Junts, han tingut més temps d’adaptar-s’hi, i per això per exemple al Regne Unit el primer ministre, el líder escocès i l’alcalde de Londres, són fills de la immigració estrangera. Per això em sembla especialment perillós que la neovergència contribueixi tan poc a la necessària pedagogia i que, ben al contrari, exploti els estereotips racistes.
Si Catalunya té més proporció d’immigrants que altres territoris d’Espanya, potser és una bona notícia i una oportunitat. Per què ha de ser una mala notícia o presentat com un greuge? No volíem acollir? Les famílies que hem tingut la sort d’enriquir-nos barrejant la nostra sang amb persones nouvingudes, som privilegiades. Cada vegada serem més, per sort. Més riquesa cultural, més persones cotitzant, més possibilitat de mantenir vives les nostres comarques que perden població, més persones parlant català (si es fa una bona feina) i molts altres idiomes. Millor que ens ho prenguem positivament, perquè el fenomen continuarà, a Catalunya i a tota Europa.
Els seguidors de Mas i Puigdemont, quan es troben en risc polític, quan estan desesperats, són capaços de tot, i recorren com han dit ells “sense complexos” a sacsejar el taulell de valent. Ho van fer al 2012, encerclats per les retallades i la corrupció, activant l’ara fracassat “procés”. Ara s’han vist durament derrotats al darrer cicle electoral. A les municipals no van aconseguir cap alcaldia a les quatre capitals catalanes; van ser la llista més votada a Barcelona amagant les sigles (sense assolir l’Alcaldia), i a Girona, on tenien l’Alcaldia, han seguit al govern local en una coalició electoral encapçalada per la CUP, que també va amagar les sigles, perquè la primera força (a la zona zero del processisme convergent!) va ser el PSC de Sílvia Paneque, una de les polítiques més prometedores de Catalunya, a la qual han fet el cordó sanitari que no van fer a la Sra. Orriols de Ripoll. Són una força residual a ciutats com l’Hospitalet, Cornellà o Sant Coloma de Gramenet, ciutats que molts dels seus líders segurament ni coneixen. A les eleccions generals van ser la cinquena força política a Catalunya, i només la sort de ser decisius al Congrés de Diputats els ha retornat el protagonisme.
La dreta catalana (que ja té precedents històrics de declaracions racistes en la mateixa família Pujol), com totes les dretes no fa bandera de les seves preferències directes en temes de renda. No diu: “volem una societat desigual, voteu-nos!” Han de recórrer a cortines de fum per assolir l’hegemonia social: al 2012 va ser el Procés, ara és la immigració.
Per descomptat, alguns líders de Junts no tenen l’exclusiva dels missatges xenofòbics més o menys camuflats. El processisme ha donat protagonisme als mitjans convencionals o a la xarxa a personatges que troben normal dir “Puta Espanya”, que culpen als nouvinguts dels mals resultats educatius, o que s’esgarrifen perquè els primers catalans de l’any no es diuen Pepet o Marieta. En una societat que va fer poca crítica de “reflexions” obertament racistes en el passat de líders com Barrera o Junqueras, encara se li poden donar dues pàgines en una entrevista a un diari en català a una escriptora (que es creu progressista) que diu que se’n va anar de Barcelona i va tornar al seu poble a La Segarra perquè no podia amb el bilingüisme i els “expatriats”. Doncs vagi-s’hi acostumant, que per a molts dels seus conciutadans són trets que més aviat ens agraden.
Hi ha una alternativa a la lògica de suma zero i de l'enfrontament entre races i grups per raons religioses o lingüístiques. És l’alternativa de la gestió dels fluxes migratoris, de l’educació, de la creació de prosperitat compartida, de la seguretat amb drets als barris, de les societats plurals i diverses on podem aprendre els uns dels altres. Però exigeix assumir responsabilitats i gestionar bé les competències que ja es tenen.
No hay comentarios:
Publicar un comentario