Redreçar la nau de l’autogovern

La nau de l’autogovern català està estancada des de fa més de 10 anys, per dir-ho suaument. Els seus components institucionals estan sotmesos a la paràlisi i el desprestigi com a resultat de les insensateses del “procés”. Els líders independentistes tracten el problema amb menyspreu, i han arribat a dir que l’autonomia els fa nosa. Però es pot parlar de les institucions autonòmiques com quelcom insuficient i insatisfactori (tot i que hagin estat disposats a fer de tot per preservar-ne el poder), o es pot parlar de les mateixes institucions com a poderoses eines d’autogovern que enllacen amb la legitimitat republicana, en una Espanya democràtica i europea en la zona del món on les fronteres són més irrellevants. En tot cas, és un transatlàntic molt potent de la nostra democràcia multinivell, que ha navegat a la deriva i la direcció del qual s’ha de redreçar. No serà fàcil.

Per això el PSC complementa la seva oferta de diàleg pressupostari amb propostes polítiques i propostes referents a infrastructures: per redreçar el desprestigi de les nostres institucions, malmeses per la deixadesa en la gestió, la pèrdua d’oportunitats i el clientelisme. No té sentit pactar el pressupost d’un any, si aquest any pressupostari no es posa al servei de redreçar la nau. Les propostes per generar prosperitat econòmica i prioitzar la protecció de la població vulnerable, de posar-nos en l’estela de la transformació digital europea amb els fons Next Generation, són un tast, una proposta de mínims, en relació al que es podria fer si el partit de l’esquerra federalista i europeista governés a Catalunya. Ja està bé de propostes de cara a la galeria mentre es perden oportunitats de generar prosperitat i de compartir-la. Em refereixo per exemple al ridícul pressupost simbòlic de Presidència per estudiar la renda bàsica, que el PSC proposa eliminar. És una partida que està allà per contentar la CUP, per fer veure que algun dia hi haurà una renda bàsica universal, quan és un projecte més que estudiat arreu del món, mentre a Catalunya segueixen sense funcionar els mecanismes de renda garantida i s’arrosseguen els peus a l’hora de coordinar bé aquests esquemes amb l’Ingrés Mínim Vital del govern espanyol, i escalar a partir d’aquí de forma sòlida i sostinguda.

Mentrestant, en les darreres setmanes, s’han produit quatre referències significatives al federalisme: l’entrevista de Zarzalejos a López Basaguren a El Confidencial, la referència a la federalització com a alternativa millor a la LOAPA de Felipe González al documental sobre els Pujol, l’article de Cercas sobre La Gran Revolució federal a El Pais Semanal, i Salvador Illa a la carta a la militància escrivint sobre “el PSC que treballa per una Espanya plural, diversa, moderna, progressista, federal. La força tranquil·la que uneix i reuneix, que uneix i reuneix els catalans, que uneix i reuneix Catalunya amb Espanya, que uneix i reuneix Espanya amb Europa”. Aquestes referències, poc destacades pels caçadors de titulars, revelen que mentre el procés s’ha mort, l’evolució federal continua i està ben viva en els plantejaments de moltes personalitats rellevants. Aquesta és l’evolució que ha d’emmarcar el redreçament de la nau de l’autogovern.

En el recent llibret d’Ibáñez-Fanés (l’autor d’”Infern, Purgatori, Paradís”, la gran sàtira del pujolisme) sobre les idees polítiques del poeta Gabriel Ferrater, es parla de la gran contradicció del catalanisme: el fet que els catalanistes (que defensen una llengua i una cultura que ha patit discriminació) en la seva majoria són sectors benestants, i un cop al poder (social o polític) prioritzen els seus interessos de classe, posen amb naturalitat els seus temes sobre la taula (que no són els dels sectors explotats).  Hi ha hagut i hi ha forces polítiques que han intentat gestionar el millor possible aquesta contradicció, però el procés l’ha portat a una autèntica esquissofrènia. Encara avui, ERC quan ha de prioritzar, prioritza les proclames indepes o sobiranistes, i la generació de prosperitat i protecció la deixa com una cosa de cara a la galeria, a fer servir per donar-se una pàtina de populisme d’esquerres amb la qual compensar el populisme de dretes que tenyeix bona part del “procés”. Fa poc he conegut l’anècdota de dues persones que havien estat grans amics, el “procés” i altres contingències els va separar, i que després d’anys de silenci un li envia un missatge a l’altre sobre l’emergència lingüística que suposadament viu Catalunya. Ni la pandèmia, ni la guerra d’Ucraïna, ni el cost de la vida, ni el canvi climàtic, ni les estretors dels serveis públics… el que sí que mereixia reprendre la comunicació era la gran emergència lingüística que, com tothom sap, viu Catalunya. Per refer marcs mentals i conceptuals, entre altres coses, és pel que cal redreçar la nau de l’autogovern.