És motiu de celebració que Laura Borràs s’hagi quedat quasi sola. És una novetat feliç. I és una novetat perquè fins fa poc no s’hagués quedat tan sola. Carles Marx va dir que la història es repeteix dues vegades, primer com a tragèdia i després com a farsa. Ni tinc coneixements lingüístics suficients, ni tinc la cita original (suposo que en alemany) a mà, però literalment, “repetir-se dues vegades” deu voler dir que hi ha una tercera vegada inicial. En el cas català, sens dubte aquest és el cas. Primer va ser el pujolisme (magistralment retratat al recent llibre d'Ibáñez Fanés, "Infern, Purgatori, Paradís"), després el “Procés” en el seu període més àlgid (amb Mas i Puigdemont), i ara és Laura Borràs: comèdia, tragèdia (o quasi) i farsa.
El comportament de Borràs és una caricatura de coses que hem vist abans. És una bona cosa que ara tothom s’esgarrifi, perquè denota una certa autocrítica sobre coses semblants (encara que més ben interpretades) que hem vist abans. La pressió agressiva a la premsa d’un diputat de Junts no és nova a Catalunya. Ni per desgràcia ha de soprendre a ningú que uns fanàtics nacionalistes catalans insultin una diputada amb crits racistes, quan abans el nacionalisme català (inclosa ERC i la CUP) havia fet president un personatge que es referia a les persones castellanoparlants com “hienes” o “bèsties amb forma humana”, i havia normalitzat expressions com “nyordos” o “colons” per referir-se a aquests col·lectius.
A Borràs la van votar com a Presidenta del Parlament ERC i Junts (amb l’abstenció decisiva de la CUP) coneixent els fets que han donat lloc a una acusació de prevaricació. Tenien la possibilitat de recolzar com a presidenta del Parlament Eva Granados, proposada pel PSC, una persona d’esquerres procedent del sindicalisme, sense cap mena d’ombra sobre la seva honorabilitat.
També hem vist abans com se'ns intenta vendre que una persona és culta i llegida, quan no hi ha res al darrera. I quan hi ha una persona culta i llegida de veritat, que li recorda que no ho és (com ha fet Jordi Llovet amb Laura Borràs), s'intimida al missatger. Ja passava i en part encara passa amb Pujol (que "acusava" el seu principal rival polític de "llegir massa"), que passa per ser una persona culta i intel·ligent. De què? Què ha escrit? Què ha aportat intel·lectualment? En quins països s'ha format? Parla malament bastants idiomes (incloent el seu), com és habitual en les persones de la seva classe social (també Boris Johnson enganya amb això). I prou, al marge de les seves òbvies habilitats polítiques i manipuladores.
També en un passat no llunyà s'ha assenyalat a persones que ens fan nosa, com ha fet Laura Borràs amb els diputats i diputades que han decidit la seva suspensió, recordant que tenen "noms i cognoms". El lideratge independentista també va cridar a la tardor de 2017 a assenyalar pel carrer als alcaldes i alcaldesses socialistes que no recolzaven el referèndum il·legal d'Octubre. Quan en un debat vaig demanar a la llavors alcaldessa de Badalona Dolors Sabater, de la CUP, que se solidaritzés amb els batlles socialistes per aquest motiu, va rebutjar fer-ho.
Haig de confessar que quan vaig veure que sectors de l’enèssima mutació convergent convocaven manifestos, actes d’homenatge i fins i tot una manifestació al Parlament, em vaig témer que tornessin a assetjar-lo violentament, com van fer al 1984 quan Banca Catalana (“mateu-lo”, li deien a Raimon Obiols, llavors cap de l’oposició, pels passadissos de la seu legislativa), i que la versió catalana del Xaman d’Arizona aparegués pel Parc de la Ciutadella mobilitzant els seguidors de les branques locals de QaNon i l’Associació Nacional del Rifle. Me n’alegro molt que no fós així i que els meus temors no s’hagin confirmat. Me n’alegro que persones que van recolzar (o que en van ser aliats objectius) els fets i comportaments que han portat a Borràs a ser presidenta del Parlament i de la mutació de CDC, i candidata a la presidència de la Generalitat, avui hagin recapacitat. Cap problema amb dialogar amb totes aquestes persones, tornar-me-les a trobar en festes i celebracions, fins i tot acceptar que em donguin lliçons de federalisme. Tot sigui per millorar el clima, que realment deu ser el que desitja una majoria fatigada de la societat catalana.
Però sense oblidar que situar-se per sobre de la llei, ho hem vist abans. Actituds racistes, les hem vist abans. Corrupció, l’hem vista abans. Manipulació dels mitjans de comunicació, amb pressions i intimidacions a periodistes, n'hem vist abans en la Catalunya del pujolisme i del “Procés”.
Mentrestant, tenir un govern autonòmic inoperant, que només està unit per una idea minoritària i impossible de portar a la pràctica (sense canviar el marc legal), està portant a Catalunya a perdre moltes oportunitats. És hora d'apostar per un govern eficaç al voltant del primer partit de Catalunya.
Segons el CEO, els partidaris de la independència són el 41% quan la pregunta és dicotòmica. Baixen al 34% quan s'ofereixen més de dues opcions. I m'agradaria veure quants en queden si a les preguntes es recordés que ens quedaríem fora de la UE.
L’afer Borràs ens ha fet veure fins a quin punt hem estat exposats a les trampes del populisme: fins a tal punt creia Borràs que el poble la recolza i l'absoldrà, que el seu advocat va sol·licitar que fos jutjada per un jurat popular, el que va ser desestimat sense contemplacions perquè el delicte de prevaricació està expressament exclòs de la Llei del Jurat.
Està molt bé que ara molta gent vegi això de la Borràs com quelcom grotesc i impresentable. Ho és, certament. Però ho va aprendre dels moments de glòria del "Procés", quan tanta gent aplaudia. Si el Parlament hagués escollit presidenta a Eva Granados, com van proposar els socialistes, ens haguéssim estalviat aquesta nova vergonya sobre el prestigi de les nostres institucions.
Hem de celebrar el declivi del nacionalpopulisme sobiranista català, però no hem de baixar la guàrdia, com no s’ha de baixar a Anglaterra, als Estats Units, a Itàlia… A casa nostra i a tots aquests llocs, i a més llocs, el nacionalpopulisme segueix tenint armes poderoses i, tot i que pot tenir moments millors o pitjors, està recolzat per forts interessos econòmics i geoestratègics, apel·la a fibres molt sensibles, i sempre busca maneres de “tornar-ho a fer”.
Nota final: un amic i lector (Ramón Sánchez Ramón) em passa la cita exacta de Marx en la traducció castellana de "18 Brumario de Luis Bonaparte": "Hegel dice en alguna parte que todos los grandes hechos y personajes de la historia universal se producen, como si dijéramos, dos veces. Pero se olvidó de agregar: una vez como tragedia y otra vez como farsa."
No hay comentarios:
Publicar un comentario