lunes, 22 de agosto de 2016

"Neverendum" a la catalana

Al Regne Unit li diuen "Neverendum" a la tendència dels referèndums de sobirania a generar segones i terceres parts. És un joc de paraules entre "never" (mai), "end" (final) i referèndum: és a dir, el referèndum que no s'acaba mai. Pocs dies després del referèndum d'independència a Escòcia, els perdedors del referèndum ja estaven demanant un nou referèndum, que ara reclamen encara amb més força després del referèndum del Brexit al conjunt del Regne Unit. Al dia després d'aquest darrer, una campanya de signatures n'havia recollit més de 4 milions perquè, donat l'estret marge pel qual havien guanyat els anti-europeïstes i les mentides que els seus líders havien reconegut que estaven en la base de llur campanya, consideraven que el resultat no legitimava una decisió tan dramàtica. Al Quebec, al referèndum de 1980 en va seguir un al 1995, que al seu torn va donar lloc a una Llei de Claredat que fixa condicions molt estrictes per a un nou referèndum, al qual no han renunciat els independentistes (que no accepten l'esmentada llei). A Catalunya després d'un referèndum unilateral al 2014, i d'unes suposades eleccions "plebiscitàries" el 2015, ara el gran invent dels independentistes és... fer una altre referèndum unilateral. És clar, diuen que si poguessin en farien un de legal i pactat amb l'Estat espanyol. El que passa és que la possibilitat d'un referèndum d'autodeterminació no figura en la Constitució espanyola (com no figura en la immensa majoria de constitucions dels estats democràtics), democràticament aprovada per la gran majoria de ciutadans espanyols i catalans, i gràcies a la qual Espanya és un país democràtic membre de la Unió Europea. Una possible solució seria negociar incloure aquesta possibilitat en una hipotètica reforma de la Constitució espanyola, però els independentistes es neguen a negociar aquesta possible reforma. Ja se sap que tenen pressa. En la negociació és possible que en el resultat final no es reconegués la possibilitat d'un referèndum d'autodeterminació (com s'ha dit, per bones raons els estats democràtics no reconeixen aquestes coses, com no ho reconeixen internament per a Catalunya les diferents versions de constitució catalana que s'han fet), però potser aquells independentistes per als quals la independència sigui un mitjà i no un fi, veurien que amb un federalisme avançat potser podrien aconseguir alguns dels fins que comparteixen amb altres persones que no estan d'acord amb el mitjà. Una altra cosa que sona a "déjà vu" és la reiterada pretensió que al 2017 "declararan" la independència. Jo, francament, creia que ja l'havien "declarada". Bé, la poden tornar a "declarar" les vegades que vulguin. També el líder independentista britànic, el xenòfob Nigel Farage, va dir que el dia del referèndum Brexit seria el "dia" de la independència. Però el govern del seu país, tot i que té de ministre d'afers exteriors l'independentista Boris Johnson, no pensa demanar negociacions oficials per sortir de la Unió Europea (negociacions que poden trigar dos anys) fins a finals del 2017. Potser al final ni sortiran. Tots els nacionalismes s'assemblen molt (referèndums que no s'acaben mai, "declaracions" que no volen dir res, bócs expiatoris, buscar la divisió de l'esquerra...). En fi, vosaltres mateixos, amics indepententistes, sabreu com sortir de l'embolic en què us heu ficat, i que sembla que us té tan dividits, fatigats i desconcertats.

No hay comentarios:

Publicar un comentario en la entrada