Comptabilitat mental del dret a decidir o parts del cervell que no es parlen

Un dels biaixos que estudia  la nova economia del comportament (que s'ocupa de la intersecció entre psicologia i economia) és el que es coneix com a "comptabilitat mental". Segons aquesta, la majoria d’éssers humans portem “comptes” diferents segons la forma de guardar els diners o els objectius d’aquests. Per exemple, la gent es comporta de forma diferent segons si fa servir targetes de credit o diner líquid. Si per fer una aposta utilitzem targeta de credit, tendim a apostar més diners que si utilitzem diners de la butxaca. Tractem els diners de forma different segons si estan en forma de targeta de crèdit o en forma de diner líquid, contradint el fet evident de la fungibilitat dels diners (serveixen pel mateix tinguin la forma que tinguin). Un altre exemple és que podem obrir un compte per estalviar uns diners per anar de vacances, i al mateix temps incórrer uns deutes enormes per comprar béns de consum (seria més racional i beneficiós econòmicament reduïr una mica el consum quotidià per facilitar el finançament de les vacances). Un comportament semblant he observat en les persones que es consideren progressistes i a la vegada s’han afegit amb entusiasme a la campanya a Catalunya pel “dret a decidir”. Tot i que és força obvi que aquest eslogan està sent fet servir com a eufemisme d’una campanya per la independència de Catalunya, que perjudicaria a les principals empreses i que ens situaria fora de la Unió Europea, a més d’enfrontar-nos al principal mercat de les exportacions catalanes, que resulta que és on a més viuen persones emparentades culturalment o familiarment amb la majoria dels habitants reals de Catalunya de renda mitjana-baixa, tot i que això és força obvi i difícil de rebatre, molts s’hi afegeixen per “raons nacionals”, com si aquestes formessin part d’una escala de valors diferent de les raons socials, que són les que predominen en les idees progressistes. Aquestes darreres sens dubte han d’incorporar una preocupació pels béns col·lectius (com els idiomes) que defineixen les identitats, i per això el federalisme ofereix el marc ideal per fer compatibles la concòrdia i la solidaritat, amb el respecte a les identitats. Quan he intentat explicar això a amics meus que es creuen socialistes i que diuen que estan a favor del dret a decidir, primer em miren embadalits… i al cap d’una estona em diuen que tinc raó, fins i tot em citen de vegades. I creuen que el meu argument està en la línia de dir que tot catalanisme i el progressisme són la mateixa cosa o que les “llibertats són indivisibles” i per tant hem d’apretar igual de fort per la “llibertat nacional” que per la justicia social, o que “l’agenda nacional i l’agenda social són la mateixa cosa”. Doncs no, companys, un món més just només és coherent amb un catalanisme respectuós, allunyat del xovinisme, dels prejudicis i dels estereotips dels que ens volen portar (sense dir-ho és clar) cap a l’aïllacionisme i l’erecció de noves fronteres. I només és coherent amb una Catalunya que posi per davant de tot els interessos immediats i futurs de la majoria dels que viuen a Catalunya.