miércoles, 3 de agosto de 2011

Progrés social i fenòmens identitaris no són dimensions separables (per Francesc Trillas)

A Catalunya és mentalment esgotador seguir el debat polític on els diferents agents es veuen obligats a posicionar-se en un suposat eix social, i en un suposat eix identitari, com si fossin dues dimensions sense relació entre elles, i com si això ens distingís de la resta del món. N’hi ha que diuen: “jo seria socialdemócrata a Alemanya, però a Catalunya les coses són diferents". En realitat, els problemes identitaris (ètnics, reliogiosos o lingüístics) són la norma i no l’excepció en la majoria de les societats. Els problemes socials tenen un fort component identitari i els problemas relacionats amb les identitats i sobiranies tenen un fort component social. No es por parlar de la independència de Catalunya amb una certa solvència si no es miren cara a cara els problemes de divisió social que la podrien acompanyar. No es pot parlar de sobirania fiscal sense parlar del càlcul de si una major autarquia fiscal no es veuria compensada negativament per uns tipus impositius més baixos com a fruit de la competència fiscal. Per un altre costat, entre sectors d’una certa esquerra purista, s’intenten evitar els debats identitaris, com si fossin un perill per a la puresa de classe. Però si la construcció d’una majoria social depèn de trobar solucions raonables a aquests problemes identitaris, aleshores una opció d’esquerra s’ha de posicionar i ha de buscar-hi solucions majoritàries, democràtiques i respectuoses amb els drets humans i ciutadans. Aquesta és l'essència del federalisme. A Irlanda, a Israel, a Malàsia, a tantes i tantes societats, l’avanç cap a una societat més justa només és possible si s’avança cap a solucions raonables dels problemes relacionats amb sobiranies i identitats. Els problemes nacionals són problemes socials. Actuar en un “eix” modifica l’altre, i no es poden adoptar solucions independents en un i altre. No es pot tenir el mateix nacionalisme de CiU i ser d'esquerres. Un no pot aspirar a avançar en un projecte socialment avançat assumint el vocabulari i les estratègies de la dreta nacionalista. Per exemple, recolzant uns mitjans públics de comunicació que ignoren els lligams culturals i geogràfics de la majoria de la població, o acceptant acríticament que a Catalunya hi hagi un govern format per persones amb uns trets culturals homogenis i probablement minoritaris, per molt que puguin legítimament formar un govern amb més suport que l’alternativa.

No hay comentarios:

Publicar un comentario en la entrada