Es pot recordar Barcelona-92 sense nostàlgia?

La cerimònia de l’altre dia a l’Ajuntament de Barcelona celebrant el 30è aniversari dels Jocs Olímpics de 1992 va ser un intent meritori de recordar aquell gran moment de la història de la ciutat, i de fer-ho amb orgull però sense nostàlgia, fins i tot mirant cap al futur.

Amb les dificultats del present, no és fàcil fer aquest exercici de prescindir de la nostàlgia quan es recorden temps col·lectivament més feliços. Però també val la pena preguntar-se si en algun moment no se’ns van pujar els fums al cap, si no ens vam creure més llestos i més rics del que realment érem.

Del que hi ha pocs dubtes és de l’èxit del projecte olímpic de 1992 (no només sense corrupció, sinó sense una ombra de dubte, sense una irregularitat, com va recordar el Ministre Iceta a la cerimònia esmentada) i de les lliçons que se’n poden treure. Per la meva part, està totalment vigent el que vaig escriure en un article a El País amb ocasió del 25è aniversari:

“Uno de los legados que queda de los Juegos Olímpicos de Barcelona de hace 25 años es su profundo espíritu federalista. Tras recorrer la antorcha olímpica toda España, entre el 25 de julio al 11 de agosto de 1992 se practicó con toda normalidad el multi-lingüismo y la multi-capitalidad, dos de los rasgos deseables de un modelo federal. La voz de Constantino Romero nos acostumbró a que el catalán y el castellano podían estar al mismo nivel, junto al inglés y el francés.

El entonces alcalde Pasqual Maragall pronunció sus palabras inaugurales en catalán (y en castellano, inglés y francés) en nombre del presidente de la Generalitat y del presidente del gobierno español, en un emocionante discurso de carácter pacifista e internacionalista. Maragall dijo que Barcelona representaba a Cataluña, a toda España, a nuestros hermanos iberoamericanos, y a Europa, “nuestra nueva gran patria”.”

En una entrevista a La Vanguardia, Josep Miquel Abad recorda que els Jocs van estar al servei d’un projecte, d’un model, ben pensat, estructurat i comunicat, de transformació de la ciutat. Això hauria de ser diferent a dir que els Jocs van transformar la ciutat. El projecte de transformació urbanística, social i econòmica de Barcelona va ser previ a l’Olimpíada i va seguir després d’aquesta. Els Jocs van accelerar el procés i van servir per comunicar-lo al món i per explicar-nos-ho a nosaltres mateixos, fent de pas possible políticament un model alternatiu al nacionalisme pujolista, que va culminar amb l’exercici de l’alternança política a Catalunya, els fruits de la qual ja van ser menys joiosos que els dels Jocs.

Jordi Amat en una entrevista interessant ha dit dues coses amb les quals hi estic d’acord: que el model dels Jocs va ser socialdemòcrata (equitatiu, amb preeminència d’allò públic) i que el futur de la ciutat hauria d’estar en el coneixement i en fer pagar més als visitants, però no en tancar-los la porta (si ho he entès bé). No estic d’acord, o almenys no veig com es podria demostrar, que Barcelona en absència dels jocs seria un port decadent del Mediterrani. No puc afirmar el contrari, però la historia no permet fer experiments. No podem fer l’experiment de veure què passaria si una ciutat exactament igual que Barcelona, en comptes de fer els Jocs Olímpics de 1992 hagués fet altres coses (perquè la ciutat no s’hagués aturat). Barcelona, potser més lentament, s’hagués obert al mar i hagués tingut unes rondes, i hagués acabat explotant turísticament i econòmicament l’arquitectura de Gaudí, la Rambla, i la proximitat d’una regió industrial i diversificada a una Europa més unida a la qual ens estàvem incorporant. Els actius infraexplotats ja els teníem. Barcelona sense els Jocs no hagués estat ni Nàpols, ni Marsella, ni Livorno, em sembla. Potser tindríem menys instal·lacions esportives, i la major lentitud en el projecte transformador l’haguéssim aprofitat per fer més centres de recerca. La Vila Olímpica no es diria Vila Olímpica, però també hi hauria un barri entre el Poble Nou i la Barceloneta.

Això és el que s’aprèn (o el que he après jo) de tota la recerca sobre l’economia dels Jocs Olímpics, resumida al llibre Circus Maximus d’Andrew Zimbalist i en un article-síntesi del Journal of Economic Perspectives, una de les principals revistes internacionals en Economia. I és el que ensenyo als meus alumnes. Barcelona 92 va ser una excepció en uns projectes que acostumen a tenir més costos socials que beneficis socials, que tendeixen als sobrecostos i a deixar un llegat d’elefants blancs (algun sobrecost i algun elefant d'aquests també els hem patit).

L’escepticisme que Amat i Abad han mostrat cap als Jocs d’Hivern té raons que comparteixo. Potser la conclusió hauria de ser que els Pirineus (i Barcelona) haurien de tenir un projecte de transformació adequat als reptes del segle XXI. I quan el tinguin, potser (diguem-ho amb moltes cauteles) uns Jocs adequadament dimensionats i estudiats, si és possible la màxima col·laboració institucional i social, que aprenguin de les lliçons de les darreres dècades, poden servir a aquest projecte. I si no es fan, el projecte de transformació econòmica i social ha de tirar endavant igualment, d’una manera més gradual (i potser més racional).

Gracias, Boris

Gracias, Boris Johnson, por habernos dado tanto. Por habernos ayudado a entender mejor el nacionalpopulismo. La semana de su "dimisión" (se va sin irse todavía) ha proyectado luz adicional sobre el fenómeno, que comparto en forma de glosario algo desordenado.

-Mentiras: la fantasía ha sido el principio rector del ascenso de Boris Johnson, desde el referéndum del Brexit (e incluso antes, como explica este vídeo) hasta sus grotescas excusas a medida que sus sucesivas mentiras eran expuestas. Mentiras parecidas a las de otros movimientos populistas, como el de los separatistas catalanes o del Norte de Italia llamando ladrones a sus vecinos con cifras fake que se recitan como si fuera el catecismo.

-Reglas: las normas siempre son para los demás. No importa si devaluamos las instituciones, o los medios públicos de comunicación. Que se firmen contratos lucrativos y corruptos con las prisas del Covid (en Londres o en Barcelona), no importa porque son los nuestros y seguro que lo hicieron por una buena razón. Los principales responsables de ética, lucha contra la corrupción y lucha contra el fraude (tres personas distintas), han dimitido del gobierno de Johnson en los últimos meses, mientras él se resistía a hacerlo, como se resiste en Cataluña Laura Borràs protegida por el homenaje de la guardia de corps nacionalista.

-Mandatos: la gente tiene que decidir directamente y entre la gente y el líder sólo hay obstáculos institucionales molestos. Boris Johnson asustó a bastantes observadores cuando amagó con parapetarse tras el mandato popular para resistir en su cargo cuando ya se quedaba sin ministros. Fue el Referendum del Brexit con sus mentiras y simplificaciones el que le llevó a la fama, y sería un error pensar que eso se puede corregir con un “neverendum” de Escocia, en lugar de con un proceso complejo que vuelva a acercar a todo el Reino Unido a Europa.

-Plutocracia. Critican a unas supuestas élites pero se financian con fondos procedentes de la plutocracia, a la que sirven lealmente. Es difícil pensar en algo más elitista que la corte de bufones de buena familia que ha acompañado al arrogante Johnson, como es difícil pensar en algo más elitista que la beautiful people pujolista que dio el pistoletazo de salida al “procés” catalán.

-Legado. Se esfuerzan por defender unos frutos inexistentes, alegando que si han fracasado es por detalles secundarios que no tienen nada que ver con su brillante gestión. Pero tener un payaso en Downing Street, igual que en el liderazgo de los partidos independentistas catalanes, es consustancial a proyectos basados en la política espectáculo, la exageración y el simplismo. Los payasos son endógenos, y son culpa de líderes que no se despeinaban fácilmente (Cameron, Mas), apoyados por personas que hundieron el barco y ahora lo abandonan cuando se hunde, sin pararse a pedir perdón.

-Caos. Todo alrededor de Johnson (o Puigdemont, como explicó Cercas) es disrupción y mala gestión. Todo problema se ve como un problema de comunicación, no como un problema de gestión. Conciben la política como una rama degenerada de la política del espectáculo. Por eso una experta en gobernanza ha llamado a Boris Johnson el “pandemonium prime minister”.

-Destrucción. Tenían que “hacer” el Brexit, o “hacer” la independencia, pero lejos de hacer nada, han destrozado construcciones sólidas que existían y que costará reconstruir, como los acuerdos de Viernes Santo en Irlanda, o el autogobierno catalán. Los desastres económicos han sustituído a los helados de postre a diario prometidos, desde el colapso de las exportaciones británicas, hasta la huída de empresas en Cataluña o las criptomonedas de Puigdemont.

-Victimismo. Si falla algo, siempre es por culpa de los demás, nunca se asumen errores de forma sincera, aun cuando estos son obvios y ampliamente reconocidos. Este es un resorte básico, instintivo, de todo nacionalismo. Si se logra asociar con una bien elaborada política de la identidad, lecturas interesadas o directamente absurdas de la historia, y revestido de una retórica soberanista, es casi infalible, aunque choque con una realidad de problemas interconectados que exigen cada vez más cooperación entre niveles de gobierno.

Podríamos seguir con el glosario, pero mejor terminar por hoy cediendo la palabra a Alistair Campbell, quien fue asesor de Tony Blair, y quien dijo el día de la “dimisión” de Johnson: “Today is a good day to remind you that Brexit was fought for and won by a bunch of right wing, entitled, rich, corrupt liars, helped by a lying corrupt media, Russian money and organised criminality” (Hoy es un buen día para recordarles que por el Brexit luchó y ganó un puñado de mentirosos corruptos, ricos, elitistas y derechistas, ayudados por unos medios corruptos mentirosos, el dinero ruso y la delincuencia organizada).

I si la independència només era l'excusa?

Jordi Pujol va dir l’altre dia que ell no havia estat mai independentista. Me’l crec. Això no m’impedeix seguir pensant que l’independentisme és la fase superior del pujolisme, és a dir, que entre el pujolisme i el “procés” independentista no hi ha una gran discontinuïtat, sinó una evolució en els mètodes, instruments i missatges.

La independència no era el més important, l’important era seguir cohesionant un moviment populista. Quan els pujolistes es van veure encerclats per la corrupció i les retallades, van recórrer a l’escalada independentista, certament sense tenir res preparat, perquè els més seriosos d’ells no tenien cap intenció de preparar res. El que volien era “muntar un pollastre de collons” com alguns d’ells ho van descriure, i efectivament això és el que van fer, però sense estructures d’estat, ni de cap altra mena que no fossin estructures de mobilització i adoctrinament social. No m’entretindré ara a qualificar uns actes que els millors juristes d’Espanya i Europa tenen dificultats a caracteritzar exactament.

L’altre dia vaig estar parlant amb un acadèmic alemany. No es va quedar gens sorprès quan li vaig explicar que a Catalunya moltes famílies i grups d’amistats s’havien dividit per la qüestió de la independència. Em va dir que a Alemanya també han deixat de parlar-se moltes famílies i amistats. Li vaig preguntar que com podia ser, si no hi havia cap gran conflicte com l’independentista. Doncs em va dir que sí, que havien deixat de parlar-se per… les vacunes. Aquí és el “procés”, a Alemanya són les vacunes, a Anglaterra és el Brexit, als Estats Units el trumpisme, les amistats d’Anne Applebaum a Polònia ja no sé què… El que tenen en comú és que són batalles indentitàries que cohesionen a parts importants de la societat contra altres parts, i permeten mantenir potents nuclis electorals mobilitzats, aprofitant les disrupcions socials i econòmiques dels nostres temps.

Hi ha qui explica que un dels membres de la “very serious people” catalana que va recolzar inicialment l’independentisme, quan es veia arraconat en les discussions sobre la viabilitat de la independència catalana en l’Europa unida, deia que “tothom té dret a somniar”. Llàstima que no somniessin només amb els seus diners, o que no tinguessin somnis de més gruix moral que la independència d’una regió rica del món ric. Però revela el caràcter instrumental de l’independentisme: els més seriosos sabien que no anava enlloc (o que si hi anava deixarien el país, com va dir Sandro Rosell), però l’abraçaven igualment… per tenir un somni. 

La força de l’entelèquia és tan gran que persones que tenen un passat de cançons, llibres, textos, discursos,… plens de paraules grandiloqüents sobre l’ètica i la moral (“no és això, companys no és això…”), ja siguin cantautors o saltimbanquis de la política hereus d’honorables cognoms, avui estan disposats a defensar una presidenta del Parlament “seva”, sobre la qual ja no s’entretén ningú a defensar la seva innocència respecte a un cas de corrupció en la contractació pública.

Pujol també diu que no és corrupte. En això me’l crec menys. Bé, literalment va dir que no havia cobrat mai ni una pesseta provinent de la corrupció. Això podria ser literalment exacte, i no només perquè des de fa vint anys ja no hi ha pessetes. Però és que el que va fer és molt pitjor: va liderar un projecte de corrupció sistemàtica (3%, Palau de la Música, casinos, consellers d’economia a la presó, Prenafeta, fills...), que va enriquir bastantes persones i que va devaluar les nostres institucions i el nostre potencial com a societat. Els qui avui pretenen seguir tapant les irregularitats amb la bandera són els seus fills més legítims.

 

Existen alternativas al engañoso atractivo del soberanismo

Hay ideas que suenan bien, pero que son un desastre si llegan a aplicarse. Se cumplen ahora 6 años del referéndum del Brexit, una mentira organizada que ilustra a la perfección que el soberanismo nacional, lejos de ser la quintaesencia de la democracia, es una forma de falsearla.

Pero desde la izquierda a menudo se es vulnerable a los atajos que propone la soberanía nacional, en un momento en que nos enfrentamos a grandes retos que van mucho más allá de las actuales fronteras. El líder político francés Melenchon, según un acertado Xavier Vidal-Folch, adopta actitudes de rechazo a la federalización de Europa. El presidente electo colombiano Petro en el pasado mostró su simpatía por el independentismo catalán (aunque es probable que ahora que necesita mostrar su rostro razonable y moderado, no volverá a cometer el mismo error). Incluso el célebre economista Piketty, que apoya un socialismo federalista, realiza contorsiones en su último libro y aboga por un soberanismo universalista que confusamente no descarta acciones unilaterales.

En España, la izquierda del PSOE compite y a veces coopera con el nacionalpopulismo catalán en el espacio soberanista, y abraza con éste proyectos que mezclan la idea de “recuperar control” con una retórica progresista, por ejemplo con su obsesión por crear operadores públicos en entornos competitivos o que gozan de una regulación razonable (que hay que centrarse en mejorar).

En el terreno económico el soberanismo catalán, en un contexto europeo y de agravamiento de problemas globales, ha demostrado el daño que puede causar, con fugas de empresas y pérdida de oportunidades de inversión, como ocurrió antes en Quebec. La reciente obsesión de parte del independentismo con las criptomonedas no es más que la última apuesta fracasada del separatismo económico y financiero. Tras devaluar las instituciones existentes hasta límites impensables, quedan lejos las proclamas de economistas bien pensantes que veían la independencia como una oportunidad para crear instituciones ejemplares.

El control de nuestros destinos y la dignidad no se consiguen con más nacionalismo ni saltándonos las reglas. La única salida de izquierdas factible al trilema de Rodrik es globalización con democracia, porque no podemos prescindir de la primera y no queremos prescindir de la segunda.

Hay alternativas a la vía muerta del soberanismo: federalismo, reformismo, multilateralismo, pero tienen que ser alternativas efectivas. Y tienen que ser defendidas con convicción como herramientas útiles que sirvan a las nuevas generaciones para afrontar con justicia la transición hacia un Planeta próspero y sostenible.

El refugi irresponsable del victimisme nacionalpopulista

Acabat el "procés" en la seva fase insurreccional més trumpista, amb derrota de les forces nacionalpopulistes, tornem a una fase de normalitat nacionalista. Aquesta es caracteritza com sempre pel victimisme i l’explotació oportunista i demagògica dels greuges, reals, inventats o exagerats, no amb l’objectiu de resoldre’ls, sinó de fer-los pitjors (tots els greuges han empitjorat amb el “procés”), per explotar-los encara més. El catecisme que s’aplica és fàcil de pronosticar: en cas de dubte, s’activa el victimisme, ja sigui econòmic o lingüístic. És com el Barça: va costar estar entre els millors (la sort va ajudar), i ara que hem fet tot el possible per deixar de ser-hi, el més fàcil és ficar les culpes a altres.

Ja coneixem el victimisme econòmic, ara en forma de lamentar-se pel dèficit d’execució de les inversions, com si bona part d’aquest dèficit no fos culpa exclusivament de Catalunya. Hem renunciat a ampliar l’aeroport, i portem un retard de deu anys, per culpa nostra, en el desplegament de les energies renovables, com ha explicat avui molt bé l’eurodiputat Javi López. La part que no és culpa nostra no només ens afecta a nosaltres, sinó també a altres comunitats autònomes, amb les quals caldrà aliar-se perquè les inversions perifèriques s’executin més ràpidament. Repetir-ho mil vegades no servirà perquè deixin de dir-ho els professionals del victimisme, però perquè en quedi constància, aquí va: Espanya no ens roba, perquè el dèficit fiscal és el lògic (Mas Colell dixit) quan es paga per renda i es rep per població. Aquest dèficit és el resultat de comparar allò que Catalunya paga en total en impostos, amb el valor econòmic dels beneficis que Catalunya rep de la despesa pública de totes les administracions (això és el que mesura el saldo fiscal). El sistema de finançament de les Comunitats Autònomes (que és una altra cosa: és com s'omplen els ingressos d'aquest nivell de l'administració) no està pensat per perjudicar Catalunya, sinó que és un sistema molt millorable que hem construit entre tots, i que cal reformar entre tots, i on Catalunya no és ni de bon tros la comunitat més perjudicada.

També coneixem el victimisme lingüístic: l’ús social del català minva en termes relatius, tot i que gaudeix de millor salut que mai, i això es fa servir per ficar les culpes a altres, quan fa 40 anys que Catalunya té les competències de l’ensenyament, la cultura i la política lingüística. Només cal passejar-se (com vaig fer jo el passat cap de setmana) per festivals extraescolars d’infants i adolescents de final de curs per Barcelona i la seva àrea metropolitana, per adonar-se que l’idioma més parlat a la part més poblada de Catalunya (i a altres) és el castellà, no per fotre, sinó perquè la gent és així. I la immensa majoria estan contents d’aprendre i estimar el català, al mateix temps que no pensen deixar de parlar en castellà, ni de cantar cançons en anglès. El fonamentalisme lingüístic ni canviarà les tendències demogràfiques d’una societat oberta en l’espai Schengen, ni servirà per convèncer ningú d’augmentar l’ús d’un idioma o un altre. A relaxar-se una mica.

Tota aquesta plorera, que cada dia convenç a menys però que encara té seduïda a molta gent (és molt còmode exportar les responsabilitats), és fruit també d’una educació sistemàtica en el victimisme i la irresponsabilitat: Rahola, Bassas, i Dante Fachín van ser els comentaristes més utilitzats als mitjans públics de comunicació els darrers mesos a Catalunya. Aquest és el nivell de pluralisme i d’exigència pedagògica dels nostres mitjans, que no tenen cap intenció de contribuir a l’educació de la ciutadania. I no, la Tv pública espanyola no és pitjor, és millor. Encara que no sigui per tirar cohets, perquè amb qui ens hauríem d’emmirallar és amb la BBC britànica, de la qual estem a anys llum.

Assumir responsabilitats estressa, tothom que n’hagi assumit alguna ho sap. La relaxant adaptació al victimisme de persones que s’han canviat de camisa, i que es van passar 30 anys patint-lo, suposo que es pot explicar en aquest context.

Mentrestant, les reformes necessàries es van posposant, venen obligades pel marc europeu (activat en bona part gràcies al lideratge del govern espanyol) o són fruit de breus períodes de sensatesa.

Hi ha reformes que són necessàries, i només poden arribar per la via del diàleg i la cooperació, buscant aliats, anant a les reunions i als actes on hi tenim cadira. Hi ha reformes que requereixen canvis normatius acordats, com el finançament autonòmic. Altres reformes requereixen canvis culturals, com per exemple un aprenentatge col·lectiu (que inclogui la generalització d'una transparent avaluació social de projectes) per a seleccionar els grans projectes d’inversions, i un cop ben seleccionats i acordats, executar-los. No tots són desitjables, ni tots són indesitjables.

Perdem oportunitats. Han desvirtuat l’autogovern per al qual van lluitar diverses generacions de catalans, nascuts o no a Catalunya. A Catalunya hi ha un dèficit de govern: quan hi ha una emergència, mig govern se’n va a l’estranger a una festa d’amics disfressada com a reunió de partit. Tornaran de la festa dient que és culpa de Madrid, i es quedaran tan amples.

En quin món es pensen que vivim? Aquest món no ens esperarà.

El “processisme”, fase superior del “capgrassisme” (llegiu el llibre d’Ibáñez Fanés!)

A la novel·la “Infern, purgatori, paradís” (editat per Tusquets; l’original és en català, però també hi ha una versió en castellà), de Jordi Ibáñez Fanés, l’ex president de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol, és el President Capgràs. Després d’ell, van venir els presidents Capavall, Puntilla i Gas, "l'Astut" (el més ruc dels quatre, segons la novel·la). A continuació en vam patir dos que no mereixen ni nom en el llibre: el Molt Abominable, i el Molt Lamentable Tros de Quòniam, condemnats a l'oblit.

L’obra està formada per tres relats independents (plens de referències literàties i artístiques) que es presenten en  ordre cronològic invers, amb una sèrie de personatges en comú. En el primer relat el narrador principal (Jordi Martínez, probablement  inspirat en el mateix autor) viatja en taxi al lloc dels morts, on li farà de guia Xavier Clotas, un home ric que en el passat va ser amic i enemic del President Capgràs, i que ha dedicat la vida a acumular metòdicament retalls de diaris. El viatge surrealista entre els morts acaba en un indret on els quatre presidents amb nom juguen una partida de cartes i es recorda un passat boirós que no va anar precisament bé.

El segon relat gira entorn a la figura d’un inspector de policia que investiga la mort al 2016 del periodista Alfons Quintà, ex director de TV3 que es va suïcidar a la vida real (i a la novel·la) després d’assassinar a la  seva dona. L’inspector és segrestat durant unes hores per Capgràs i el seu servei de seguretat. Després d’una conversa delirant, Capgràs acaba ballant una dança movent els braços com si fos una papallona, lluïnt unes sabates de senyora.

El tercer relat es remunta a juliol de 2014, quan Capgràs confessa que no ha trobat mai el moment de declarar la deixa del seu pare i que per tant és un defraudador fiscal. Tot sembla indicar que la confessió és un intent d'alliberar pressió per les investigacions periodístiques i judicials que amenaçaven l’honorabilitat de Capgràs i la seva família. El dia de la confessió, Capgràs apareix a casa de Clotas (difícil que la xafarderia no ens porti a preguntar-nos en qui deu estar inspirat aquest personatge), on es comporta com un golafre, li agafa un atac de ràbia, i coincideix amb el fill de Clotas, que ve d’experimentar una sessió sado-masoquista.

En el conjunt dels tres relats emergeix la naturalesa grotesca del poder decadent capgrassista, i queda com un núvol del qual no val la pena ni parlar el que va passar a partir de 2017. Però queda clar que el que va passar és una conseqüència quasi inevitable dels vicis acumulats en el període protagonitzat per Capgràs. Si molts hem dit de diferents maneres que l’independentisme (perfectament respectable mentre no es vulgui imposar de manera il·legal) és la fase superior del pujolisme, ara podem afegir que el “processisme” (entès com la fase barroca i malhumorada de voler allargar el moviment després del seu fracàs) és la fase superior del “capgrassisme”. Però si Capgràs és una paròdia satírica (l’autèntic Pujol no creiem que ballés amb sabates de senyora, ni que segrestés a ningú, ni que tingués atacs de ràbia treient escuma per la boca), el processisme és ben real, amb els negocis amb agents de Putin sobre criptomonedes; amb la direcció a TV3 de Sanchís fins fa dos dies –un personatge típicament ibañezfanessià que no desentonaria en el segon relat-; el conseller d’Interior pactant la política de seguretat amb la CUP; el fonamentalisme lingüístic intentant prohibir comunicacions en castellà, o el culte monàrquic amb nom de República -assessorat per un advocat que havia col·laborat amb ETA- organitzat a Waterloo. Tot plegat, tant la fantasia satírica muntada per Ibáñez Fanés amb ingredients de la realitat, com la crua realitat processista, encaixaria bé com un apèndix europeu del llibre “Delirio Americano”, de l’escriptor colombià Carlos Granés, sobre la història de les derives populistes llatinoamericanes i els seus elements més grotescs. De fet, en el llibre de Granés, el procés català hi és esmentat fins a quatre vegades.

El llibre retrata algunes de les coses que tothom sap que han passat i passen a Catalunya, però explicades sense cap concessió a les equidistàncies que encara encotillen a molts comentaristes i personatges polítics. Per exemple, es descriu sense embuts la naturalesa de l’humor de TV3, tan benigne per als nacionalistes. 

Aquestes són algunes frases que Ibáñez Fanés (per cert, professor de la Universitat Pompeu Fabra) li fa dir a Xavier Clotas en la seva conversa amb Capgràs el dia de la seva confessió:

“Has degradat totes les esperances legítimes d’una societat moderna convertint-les en un il·lusionisme tronat, i has fet que tot acabés en una immensa infatuació, en un extraordinari deliri”

“I ara que t’ha caigut la carota, aquest país, aquesta societat ha quedat abocada a un abisme, a un desori, perquè tu saps que els teus hereus només tenen dos camins: o anar-se’n a casa i callar morts de vergonya, o muntar el gran embolic i llançar-se a una fugida cap endavant. I tu i jo sabem que  malauradament faran la segona cosa, que muntaran el gran embolic, i a sobre miraran de treure’n el mateix profit que n’has tret tu, o els teus, dels anys pacients i aparentment responsables”

“N’hi ha molts, d’economistes empenyent aquest carro de fenc, i uns quants són a la Pompeu Fabra, en efecte. El gran prestigi acadèmic legitimant, donant arguments al gran deliri col·lectiu. Després la feina serà d’ells per desentendre-se’n”. 

“L’odi tu sempre l’has sabut gestionar. Amb tu sempre he pensat que la política era l’organització de l’odi. No un odi salvatge, sinó un odi fi, escampat com un polsim, delicadament articulat com un manual per a l’ensenyament secundari”.

No serà perquè no hi hagués alternatives, i per això Clotas fa referències (pel seu nom real, Raimon Obiols), al polític al qual qualifica com a persona d’una “gran dignitat” que va perdre tres vegades les eleccions contra Capgràs.

"Infern, purgatori, paradís" és el millor llibre en català que he llegit en anys. Ha estat sospitosament poc promocionat. Se n’ha parlat poc de moment, malgrat la gran qualitat  de l’obra (que ha guanyat el Premi de la Crítica Literària), com si a la premsa li sapigués greu parlar del tema del llibre (el pujolisme i el procés), amb les excepcions que jo sàpiga de Ponç Puigdevall, Ramón de España, Joan de Sagarra i Domingo Ródenas. Al Regne Unit, els bons llibres crítics amb el nacionalpopulisme governamental (com el recent “Chums” de Simon Kuper) són destacats  a tots els mitjans de comunicació, i el seu autor és convidat a les televisions i se li fan entrevistes a tot arreu. “Infern, purgatori, paradís” mereix la mateixa promoció. És un llibre de ficció sembrat de molts elements de la història recent. És tan bo, que és difícil dir que la delirant realitat que hem viscut superi la ficció en aquest cas. Però molt sovint la realitat processista ha estat tan estrambòtica com aquesta ficció, i ho segueix sent.

El (¿irresistible?) atractivo de la retórica soberanista

Hoy he ido con mi hija a una feria de productos basados en plantas. Sin ser un ejemplo de nada, creo que puntúo relativamente alto (en comparación con la mayoría de personas de mi entorno) en alimentación sostenible y de proximidad.

Pero no creo que haga falta recurrir a la retórica propia de los movimientos populistas para justificar que sea necesario, por racionalidad individual y colectiva, cambiar nuestros hábitos alimenticios. El otro día vi que alguien defendía supongo que el mismo cambio de hábitos apelando a la “Soberanía alimentaria” y al “derecho de los pueblos a elegir su alimentación”. 

El presidente mexicano Andrés Manuel López Obrador es uno de los dirigentes que más a menudo apela al concepto de soberanía en sus discursos, en su caso para poner de manifiesto el derecho entiendo que de los países latinoamericanos a tomar sus decisiones al margen de la presión histórica de los Estados Unidos. El primer ministro británico Boris Johnson no pierde oportunidad de apelar a la soberanía de las naciones, especialmente para defender su contraproducente Brexit con algún concepto que parezca positivo. Distintos líderes apelan al mismo concepto con significados matizadamente distintos, pero todos aprovechándose del halo positivo que confiere una palabra que sugiere libertad de decisión.

En su brillante último libro (“Breve historia de la igualdad”), el economista francés Thomas Piketty hace una defensa que comparto de lo que él llama socialismo participativo y federalista, como lógica continuación universalista del estado del bienestar nacional. Pero al final del libro no puede evitar defender algo que él llama “soberanismo universalista”. Parece que detrás de este aparente oxímoron, Piketty justifica que a veces los colectivos necesitan tomar decisiones unilaterales cuando las normas son injustas, y así ha ocurrido a lo largo de la historia con revueltas y revoluciones que con el paso del tiempo se han demostrado justas. Querer llevar esta lógica a la Europa de nuestros días, quizás para justificar el euroescepticismo de Melenchon, quizás sea algo excesivo.

El soberanismo se puede justificar como principio ante las injusticias del colonialismo, pero en sus aplicaciones prácticas contemporáneas tropieza con el irresoluble problema de quien es el sujeto de soberanía. La forma de evitar (que no de solucionar, porque carece de solución) el problema la dió del embajador de Kenya en las Naciones Unidas recientemente, como ya expliqué en un post anterior.

Aunque hay unos usos de la retórica soberanista más nocivos que otros, no creo que haya un soberanismo bueno, aunque sí puede haber actos justificables que usen a favor de una causa justa una retórica soberanista, como serían las luchas anticoloniales. No creo que a Macron le haga falta utilizar una retórica soberanista (europea) para defender que el estado federal europeo debe garantizar el suministro en determinados mercados. Además, no basta con una Europa soberana para asegurar la libertad y el bienestar de la ciudadanía en Europa: necesitamos una Europa integrada en un mundo que se coordine y que busque soluciones cooperativas, no en un mundo cada vez más fragmentado, como argumento en mi blog en inglés. Y también creo que Zelensky podría movilizar perfectamente a su ciudadanía sin utilizar una retórica nacionalista y soberanista.

En sociedades democráticas donde respetar los derechos humanos forma parte del marco legal reconocido, ¿de verdad tenemos que saltarnos las reglas en la UE en lugar de aceptar el laborioso camino de reformarlas? ¿Por qué no nos saltamos las normas en la pandemia, sobre máscaras, vacunas, confinamientos, todo en nombre de la libertad y la soberanía individual o de grupos predefinidos? ¿Por qué no dejamos que Rusia se salte las normas internacionales en nombre de su nación soberana y del “demos” ruso previamente definido por Putin?

En los sectores progresistas y demócratas en Italia, por ejemplo en el merecidamente prestigioso diario La Repubblica, a los nacionalpopulistas se les llama “soberanistas”, sin ninguna connotación positiva, como deberíamos hacer aquí con los ultranacionalistas españoles, catalanes o de otros pelajes. 

Como decía ayer Andrea Rizzi, el proyecto de Yolanda Díaz puede ser un valioso contrapunte europeísta al modelo con aroma soberanista y populista de Mélenchon. El problema de Yolanda Díaz es no ser soberanista/populista sin ser como el PSOE, para poder añadir votos a los que ya aporta la socialdemocracia.

Cataluña muestra las consecuencias de entender el soberanismo como unilateralismo que se salta las reglas. Cuando las reglas son para los demás pero no para uno mismo, en una democracia se pierde la capacidad de convencer a potenciales aliados. Jordi Amat afirma acertadamente hoy en El Pais que "A más demanda retórica de soberanía, menos capacidad de participar en los centros de decisión real", frase que debería hacer reflexionar a quienes complementaron la demanda retórica de soberanía con su participación activa en un referéndum ilegal donde simulaban estar “decidiendo el futuro del pueblo catalán” en un ejemplo supuestamente imbatible de democracia.

Para ser individuos más libres, necesitamos compartir nuestra capacidad de elección, hacerlo además a distintos niveles, y para algunas cuestiones a nivel incluso global.

Menos derivados de soberanía y nación, y más derivados de federación. Mi preferencia es por grandes agregados democráticos, más multiculturales que plurinacionales, donde la retórica soberanista pase a la papelera de la historia, y podamos convivir compartiendo nuestra capacidad de decisión.