Acabat el "procés" en la seva fase insurreccional més trumpista, amb derrota de les forces nacionalpopulistes, tornem a una fase de normalitat nacionalista. Aquesta es caracteritza com sempre pel victimisme i l’explotació oportunista i demagògica dels greuges, reals, inventats o exagerats, no amb l’objectiu de resoldre’ls, sinó de fer-los pitjors (tots els greuges han empitjorat amb el “procés”), per explotar-los encara més. El catecisme que s’aplica és fàcil de pronosticar: en cas de dubte, s’activa el victimisme, ja sigui econòmic o lingüístic. És com el Barça: va costar estar entre els millors (la sort va ajudar), i ara que hem fet tot el possible per deixar de ser-hi, el més fàcil és ficar les culpes a altres.
Ja coneixem el victimisme econòmic, ara en forma de lamentar-se pel dèficit d’execució de les inversions, com si bona part d’aquest dèficit no fos culpa exclusivament de Catalunya. Hem renunciat a ampliar l’aeroport, i portem un retard de deu anys, per culpa nostra, en el desplegament de les energies renovables, com ha explicat avui molt bé l’eurodiputat Javi López. La part que no és culpa nostra no només ens afecta a nosaltres, sinó també a altres comunitats autònomes, amb les quals caldrà aliar-se perquè les inversions perifèriques s’executin més ràpidament. Repetir-ho mil vegades no servirà perquè deixin de dir-ho els professionals del victimisme, però perquè en quedi constància, aquí va: Espanya no ens roba, perquè el dèficit fiscal és el lògic (Mas Colell dixit) quan es paga per renda i es rep per població. Aquest dèficit és el resultat de comparar allò que Catalunya paga en total en impostos, amb el valor econòmic dels beneficis que Catalunya rep de la despesa pública de totes les administracions (això és el que mesura el saldo fiscal). El sistema de finançament de les Comunitats Autònomes (que és una altra cosa: és com s'omplen els ingressos d'aquest nivell de l'administració) no està pensat per perjudicar Catalunya, sinó que és un sistema molt millorable que hem construit entre tots, i que cal reformar entre tots, i on Catalunya no és ni de bon tros la comunitat més perjudicada.
També coneixem el victimisme lingüístic: l’ús social del català minva en termes relatius, tot i que gaudeix de millor salut que mai, i això es fa servir per ficar les culpes a altres, quan fa 40 anys que Catalunya té les competències de l’ensenyament, la cultura i la política lingüística. Només cal passejar-se (com vaig fer jo el passat cap de setmana) per festivals extraescolars d’infants i adolescents de final de curs per Barcelona i la seva àrea metropolitana, per adonar-se que l’idioma més parlat a la part més poblada de Catalunya (i a altres) és el castellà, no per fotre, sinó perquè la gent és així. I la immensa majoria estan contents d’aprendre i estimar el català, al mateix temps que no pensen deixar de parlar en castellà, ni de cantar cançons en anglès. El fonamentalisme lingüístic ni canviarà les tendències demogràfiques d’una societat oberta en l’espai Schengen, ni servirà per convèncer ningú d’augmentar l’ús d’un idioma o un altre. A relaxar-se una mica.
Tota aquesta plorera, que cada dia convenç a menys però que encara té seduïda a molta gent (és molt còmode exportar les responsabilitats), és fruit també d’una educació sistemàtica en el victimisme i la irresponsabilitat: Rahola, Bassas, i Dante Fachín van ser els comentaristes més utilitzats als mitjans públics de comunicació els darrers mesos a Catalunya. Aquest és el nivell de pluralisme i d’exigència pedagògica dels nostres mitjans, que no tenen cap intenció de contribuir a l’educació de la ciutadania. I no, la Tv pública espanyola no és pitjor, és millor. Encara que no sigui per tirar cohets, perquè amb qui ens hauríem d’emmirallar és amb la BBC britànica, de la qual estem a anys llum.
Assumir responsabilitats estressa, tothom que n’hagi assumit alguna ho sap. La relaxant adaptació al victimisme de persones que s’han canviat de camisa, i que es van passar 30 anys patint-lo, suposo que es pot explicar en aquest context.
Mentrestant, les reformes necessàries es van posposant, venen obligades pel marc europeu (activat en bona part gràcies al lideratge del govern espanyol) o són fruit de breus períodes de sensatesa.
Hi ha reformes que són necessàries, i només poden arribar per la via del diàleg i la cooperació, buscant aliats, anant a les reunions i als actes on hi tenim cadira. Hi ha reformes que requereixen canvis normatius acordats, com el finançament autonòmic. Altres reformes requereixen canvis culturals, com per exemple un aprenentatge col·lectiu (que inclogui la generalització d'una transparent avaluació social de projectes) per a seleccionar els grans projectes d’inversions, i un cop ben seleccionats i acordats, executar-los. No tots són desitjables, ni tots són indesitjables.
Perdem oportunitats. Han desvirtuat l’autogovern per al qual van lluitar diverses generacions de catalans, nascuts o no a Catalunya. A Catalunya hi ha un dèficit de govern: quan hi ha una emergència, mig govern se’n va a l’estranger a una festa d’amics disfressada com a reunió de partit. Tornaran de la festa dient que és culpa de Madrid, i es quedaran tan amples.
En quin món es pensen que vivim? Aquest món no ens esperarà.
No hay comentarios:
Publicar un comentario