Europa, la utopía del siglo XXI por la que vale la pena luchar

La Europa federal es la utopía del siglo XXI por la que vale la pena luchar, la auténtica vacuna contra el virus del nacionalismo, nuestra garantía de paz y nuestra promesa de progreso compartido y solidaridad. El pasado martes participé en un debate on-line de la fundación Rafael Campalans sobre la respuesta federalista europea a la actual crisis. Para celebrar el Día de Europa, facilito la traducción al castellano del resumen de mi intervención que ha publicado la Fundación (el resto de intervenciones están resumidas aquí, y aquí se puede ver el vídeo completo del debate):

"El federalismo europeo no es un evento, no es algo que pasará un día y Europa será federal. No, es un proceso que, además, no es lineal. Pero creo que el viento sopla a favor nuestro. Es difícil pensar cómo saldremos de esto sin una Europa más federal. Al mismo tiempo, frente a los pensamientos de reclusión nacional y cierre de fronteras causados ​​por la globalización, no debemos abandonar la globalización, la tenemos que reformar. No debemos dejar Europa, no debemos volver a nuestros países y encerrarnos, debemos mejorar Europa. Esta debe ser la actitud . Así pues, hay encrucijadas históricas donde los pasos adelante pueden ser más acelerados, y los pasos atrás también. Esta será una encrucijada histórica importante, por lo tanto, dependerá un poco de todos que empujemos el barco hacia delante y que hagamos un salto importante hacia una Europa más federal. Esto no es un juego de suma cero. Todos podemos salir perdiendo. La pandemia es global, el cambio climático afecta a todo el mundo. Son problemas globales. O lo arreglamos juntos, o no será suma cero, será una suma negativa para todos ". Por último, ante el desconfinament y la vuelta a la normalidad no podemos sólo reabrir los negocios y la economía y ya está. Debemos construir sobre bases nuevas. No puede ser que volvamos a hacer lo mismo, ya que si no, volveremos a tener una crisis. Tenemos que ir hacia una economía más cooperativa, verde, con un sector público potente pero con un sector privado que trabaje por el bien común".

Una proposta constructiva i oberta

(Aquest text és la versió catalana i una mica ampliada de l'article publicat a Crónica Global en castellà el dia 29 d'Abril)

En el debat de pressupostos al Parlament de Catalunya, els principals dirigents del govern català van reconèixer l'important paper del PSC en aquesta crisi a l'ésser un partit que participa en el govern d'Espanya, que és qui té la clau de la relació amb les institucions europees. Per descomptat, es van quedar curts: el PSC no només està al govern espanyol (i a més en el ministeri més important del moment), sinó que està directament representat en la Comissió Europea; està present en un dels grups principals de Parlament Europeu; està present en bastants dels principals governs municipals i organitzacions supramunicipals de Catalunya; i té experiència de govern a la Generalitat, a part d'aspirar legítimament i amb reforçades possibilitats, a tornar a el govern català de la mà de Miquel Iceta. El socialisme català té la responsabilitat de contribuir amb força als necessaris acords i aliances sense els quals no serà possible una sortida justa de l'actual crisi del COVID-19.
Per això, el PSC va presentar el divendres 24 d'abril un document obert de propostes per a un pacte de reconstrucció econòmica i social a Catalunya. I el dilluns 27 d'abril va anunciar la creació d'un equip impulsor i negociador del pacte. La proposta (fàcilment accessible a les xarxes socials, els mitjans de comunicació i la web de PSC) conté sis línies estratègiques, i 10 propostes concretes que en bona mesura s'empaqueten i amplien les 44 que es van fer ja a principis d'abril. Aquestes propostes s'han d'entendre com un primer paquet d'idees, obert a qui vulgui dialogar i ens faci arribar les seves. Aquest pacte català ha de ser complementari dels acords necessaris als quals s'ha d'arribar a nivell europeu, espanyol i local (com per exemple el que ja està promovent, més avançat que altres nivells de govern, l'Ajuntament de Barcelona)

Aquestes línies estratègiques i propostes concretes estan basades en els següents tres principis:

-Reforçar UN SECTOR PÚBLIC COOPERATIU. L'actual crisi sanitària i l'econòmica que es deriva d'ella (igual que passa amb el canvi climàtic) no té fronteres territorials ni de grup. No ens està atacant cap grup humà, sinó un virus. Per combatre la crisi calen acords polítics i lleialtat, entre diferents forces polítiques i nivells de govern. La democràcia multi-nivell està aquí per quedar-se. Governs de capacitat reforçada són imprescindibles a tots els nivells, i han de col·laborar entre ells. Sense aquestes aliances, aquesta capacitat reforçada i aquesta lleialtat, no es podran mobilitzar, perquè arribin a les persones que ho necessiten, els recursos financers i fiscals que seran necessaris.

-Sortir DE LA CRISI SOBRE BASES NOVES. No hem de limitar-nos a sortir de la crisi i tornar al que hi havia abans. Si ho fem, tornaran noves crisis. No podem tornar al mateix, a una economia i una societat que no prestin suficient atenció a la pobresa i les desigualtats (d'ingrés, d'habitatge, de gènere), a la desinversió en la sanitat pública, als reptes que ens planteja l'emergència climàtica. Hem de sortir de la crisi sobre bases noves, econòmiques, industrials, socials i educatives. Hem de combatre de veritat la segregació educativa i sumar-nos al pacte verd i digital europeu amb força i lleialtat. No podem, ni en l'economia global ni a Catalunya, perdre de nou l'oportunitat de sortir d'una crisi construint unes noves bases per al futur. Els pactes han d'oferir seguretat i esperança a les persones, especialment les més vulnerables.

-CONCERTACIÓ SOCIAL. Sortirem de la crisi sobre la base de la concertació social i la col·laboració public-privada. El sector públic, el sector privat, l'economia social, han de col·laborar, com ja ho estan fent, per mobilitzar tots els recursos, en concertació amb els sindicats; per coordinar la sortida del confinament; perquè ningú quedi enrere en la sortida de la crisi; i per aprofitar per al bé comú el millor que cadascú pugui aportar. Els sectors empresarials que han reclamat un capitalisme reformat tenen una gran oportunitat per demostrar la seva sinceritat: necessitem projectes empresarials sòlids que generin ocupació de qualitat i contribueixin a una societat millor. 

Catalunya no va estar sola al desaprofitament de la sortida de l'anterior crisi econòmica. Però sens dubte amb l'explosió desestabilitzadora del nacional-populisme processista, va realitzar una contribució notable a les maniobres de distracció que van impedir construir les bases d'una societat més pròspera i justa, integrada a Europa i jugant-hi un paper positiu al costat de la resta de la Espanya democràtica. Es va aconseguir sortir de la crisi, però no vam posar els fonaments d'una economia i una societat més justes i sostenibles. No ens podem permetre que torni a passar el mateix. Abans de la crisi del COVID-19 l'economia catalana ja donava símptomes de debilitat relativa, que s'aguditzaven en els moments àlgids de la desestabilització processista. De l'actual crisi no en podem sortir com de l'anterior. Si no construïm les bases d'una societat més justa, sostenible (i aquí, millor integrada a Espanya i Europa), les crisis sanitàries, ecològiques i financeres se succeiran sense pietat. Aquest és el sentit últim de la proposta, de la mà estesa, del PSC.

Alguns poden pensar que és ingenu fer propostes d'acord a un govern que ha fet de l'enfrontament i la divisió el seu senyal d'identitat. Però si l'acord avança en altres nivells (no només en l'espanyol), i si personalitats diverses com José Montilla, Andreu Mas-Colell i Carles Campuzano ho segueixen demanant, la lògica de l'acord, i no la de la propaganda i l'enfrontament, pot ser que prevalgui. I si no ho fa, la societat prendrà bona nota de qui ha estat promovent en tot moment el diàleg i l'acord, i qui no, en un moment en què les prioritats haurien d'estar molt clares per a tothom.

Acertar el tono: propuestas, críticas y denuncias

Sería deseable fijar criterios sobre la gradación de la crítica política en momentos de emergencia como los que estamos viviendo. Me refiero a criterios consistentes con unos mínimos éticos, incompatibles con la idea de que los míos siempre tienen razón y nadie más la tiene. En una democracia multinivel con división de poderes (la nuestra; ¿hay otra?), a menudo se está en la oposición en un nivel, y en el gobierno en otros (o en otro poder del Estado, como en USA). Una propuesta de criterios podría ser la siguiente:

-Realizar propuestas constructivas a los gobiernos y expertos sin ser ingenuos u oportunistas, es decir, sabiendo que nadie tiene la razón absoluta, y adoptando una actitud de cierta modestia. Ahí cabe lo que pueden hacer expertos en todo tipo de terrenos, y también personas capaces de navegar de verdad entre distintos terrenos del saber, o por lo menos que respetan una variedad de ramas del conocimiento. En una pandemia hay necesidad de conocimientos en ciencias naturales, ciencias sociales, comunicación, derecho, ética...Ahí muestro mi escepticismo sobre los libros de filósofos sobre la pandemia, escritos y publicados en un plis plas, cuando sus autores hace dos meses seguramente ni sabían lo que era el coronavirus. Será difícil que estos libros envejezcan bien, y si lo hacen no hay que descartar que sea por pura chiripa (los relojes parados a veces marcan bien la hora); tal es el grado de incertidumbre. Tengo más respeto por quienes buscan en la penumbra una orientación general, con todas las reservas. A mi no me gusta como palabra ni recuperación ni reconstrucción, pero no encuentro nada mejor. Todo lo que empiece por re- sugiere volver atrás. Si volvemos donde estábamos las crisis sanitarias, ecológicas y sociales, creo que se sucederán. Búsquese palabra para "reactivar sobre bases nuevas". He ahí lo que considero una bien modesta propuesta constructiva.

-Crítica responsable para los errores de gestión o discurso, cuando los objetivos son loables. Ahí entra el trabajo de los medios de comunicación y también (igual que en el párrafo anterior) de los partidos de oposición serios. Incluso en los casos más trágicos donde ha habido muchas muertes, y bastantes eran seguramente evitables (por ejemplo, lo acontecido en las residencias de ancianos), a nadie se le puede ocurrir que hubiera mala voluntad por parte de las personas responsables. La crítica responsable puede incluir el elogio a personas de las que habitualmente se discrepa cuando hacen algo bien. Por ejemplo, la líder escocesa Nicola Sturgeon, que a mí habitualmente me parece guiada por un elevado grado de oportunismo, ha moderado mucho sus impulsos en esta crisis y, según The Economist, está colaborando lealmente con el gobierno británico (sobre el cuál tampoco tengo buena opinión en general).

-Denuncia contundente cuando los objetivos no son loables. Creo que hay casos en los que hay pocas dudas de que los objetivos de algunos líderes políticos no son los de salvar vidas o economías como prioridad absoluta, sino que son desgastar al adversario, generar confusión y crear inestabilidad, lo cual tiene un coste real en términos de comunicación inteligible y generación de certidumbre ante una crisis que las necesita. Hay que reservar la máxima dureza para estos casos. Ejemplos irían desde la permanente mala fe de Trump poniendo por delante sus prejuicios antes que las instrucciones avaladas por los científicos, o la política comunicativa del gobierno de la Generalitat de Cataluña, centrada en el desgaste del gobierno español, la ocultación de sus responsabilidades y la reiteración hasta el aburrimiento de un discurso supremacista.

Una federació europea al servei del treball

Avui, dia Primer de Maig, és una bona ocasió per recordar com està vinculat el benestar de la classe treballadora amb el futur de la federació europea. En parlarem més (amb Cristina Gallach, Raimon Obiols, Javi López i Laura Ballarín) a l'acte online de la Fundació Campalans, que tothom podrà veure en directe des d'una pantalla a casa seva, el proper dimarts 5 de Maig a les 19h.
El social-federalisme de Thomas Piketty, explicat en el seu darrer llibre "Capital i Ideologia", assenyala que la justícia social en el món del segle XXI només és possible si es desenvolupen estratègies igualitaristes transnacionals, que depassin les estructures de l'estat-nació. Donada la mobilitat del capital i el poder de les grans empreses multinacionals, només una estratègia d'harmonització fiscal i de desenvolupament de formes d'imposició europees i internacionals pot fer possible corregir les desigualtats que es deriven de l'economia de mercat. Una capacitat fiscal europea potent a mig i llarg termini pot facilitar avui un endeutament europeu. Igual que el fort endeutament dels estats avui, que ens està salvant de la misèria, és possible per la seva forta capacitat fiscal. Però avui la fiscalitat dels estats és insuficient, precisament per la mobilitat del capital i els reptes globals: calen béns públics d'una escala que va més enllà de l'estat-nació. Això implica canvis respecte a la situació actual, com per exemple el desenvolupament d'una capacitat fiscal pròpia per part de la Unió Europea (que avui té poder monetari i regulatori, però molt poc poder fiscal directe). Això en períodes normals és molt difícil d'aconseguir, per les inèrcies i els interessos creats de les velles nacions europees, però en moments de gran crisi s'obren finestres d'oportunitat on són possibles canvis institucionals com els que van tenir lloc als Estats Units després de la Crisi de 1929, o a Europa després de la Segona Guerra Mundial. La consciència de vulnerabilitat de les poblacions davant de les pandèmies i els fenòmens climàtics, junt amb l'emergència de mobilitzar una quantitat enorme de recursos per fer front a les conseqüències socials i econòmiques del COVID-19, generen una finestra d'oportunitat d'aquestes característiques.
La llibertat de moviments i el mercat únic a Europa només són sostenibles si van acompanyats de mecanismes de protecció que vetllin pels drets de les persones treballadores. Una fiscalitat justa ha d'acompanyar una transició ecològica justa que no deixi ningú enrera i que, pel contrari, creï oportunitats per a tothom.
Les instàncies federals de l'actual UE (el Parlament, la Comissió, el Banc Central Europeu) han donat bones mostres d'apuntar en aquesta direcció. Resta la inèrcia de les instàncies confederals, especialment el Consell Europeu, que requereix per a les grans decisions de la unanimitat dels estats membres. La desigualtat de les condicions inicials entre territoris fa que no tothom vegi amb igual simpatia els projectes que impliquen solidaritat, i per això és necessari pensar estratègies que visualitzin que en moltes qüestions estem força igualats (la vulnerabilitat al canvi climatic), i també estratègies a mig i llarg termini que ens igualin, que permetin augmentar la productivitat, l'estabilitat i el creixement econòmic de tots els països. Un projecte compartit pot ser la necessitat de desescalar en certa manera la globalització (totalment és impossible i indesitjable), i anar cap a una globalització de mitja distància, on alguns processos productius essencials no depenguin totalment de la producció de països asiàtics, sinó que es generin marges de seguretat que ara no existien.
De totes maneres, l'actual crisi no serà la darrera cruïlla. El federalisme dels Estats Units ha evolucionat superant un període confederal, una Guerra Civil on el confederalisme va intentar ressuscitar, una Gran Depressió, dues guerres mundials, i actualment una presidència disfuncional. No li han faltat cruïlles crítiques de la història. A Europa els estats tenen una llarga història i molt més pes que les colònies inicials als Estats Units, però si no seguim per la via federal d'una major integració al servei de les persones treballadores, el futur és un escenari de paradisos fiscals rodejats d'estats fracassats, com a Amèrica Central o a Orient Mitjà.

I compte amb el framing del drama existencial tremedista; quan un govern nacional s'equivoca no es diu pas que el país X se la juga, o que el país X decep, com si que es diu que Europa se la juga, o que Europa decep, quan són alguns dirigents nacionals, animats pels grups nacional-populistes, els qui volen frenar Europa.

El papel de las empresas en la salida de la crisis

Se habla mucho con razón de reforzar el papel del sector público multi-nivel en la salida de la crisis del COVID-19. Pero sería miope desde el pensamiento progresista no prestar atención al rol de la empresa privada (cualquiera que sea su forma jurídica y su tamaño) en la gestión y la salida de la crisis. Entre otras cosas, porque el agente principal de los movimientos progresistas (la persona que se intenta ganar la vida con el factor trabajo) desarrolla su actividad, o intenta hacerlo, en el seno de empresas.
Ronald Coase ya nos advirtió hace muchas décadas de que la visión del capitalismo como un sistema dominado por el mercado, donde las empresas juegan un papel pasivo y aislado en un gran océano de transacciones anónimas, es una ficción. En realidad, gran parte si no la mayoría de las transacciones se realizan dentro de jerarquías, ya sea el Estado, las familias o las empresas. En la economía real, en todo momento, existe un nivel óptimo de planificación, y ésta la realizan tanto el Estado como las organizaciones privadas.
La Fundación Alternativas (quizás el principal think-tank progresista de España) ha hecho bien en asociarse al principal experto en España en economía de empresa (y pronto merecido Doctor Honoris Causa por la Universidad Autónoma de Barcelona) Vicente Salas Fumás, para reflexionar precisamente sobre la contribución de la empresa a la sociedad, y sobre la necesidad de un nuevo propósito para la empresa, en un momento donde los efectos externos de las empresas para la sociedad tienen un peso tan importante o mayor que los efectos sobre quienes toman las decisiones. Los trabajos iniciales se han reflejado en dos importantes artículos recientes en el diario El País, uno justo antes de la crisis y otro ya en plena crisis
("el sistema económico dominante en el mundo es una seria amenaza para la sostenibilidad económica, social y medioambiental de la humanidad"),
hace unos días. No es aquí el momento de rivalizar en profundidad con la Fundación Alternativas o Vicente Salas, ni podría hacerlo. Pero sí de destacar algunas cuestiones sobre las que vale la pena llamar la atención, para que en el torbellino de reflexiones apresuradas, y a veces interesadas, en medio de la crisis, no nos pasen por alto algunas cuestiones útiles.
Muchas grandes empresas (como Inditex, Telefónica, Mercadona) disponen de capacidad logística y financiera para ayudar a objetivos públicos durante la pandemia y también en el proceso de desconfinamiento y recuperación. Son cruciales para que sigan funcionando bienes y servicios esenciales y pueden serlo para reconvertir con cierta rapidez sus procesos productivos para realizar nuevas tareas urgentes. Muchas empresas también pueden aportar su know-how y experiencia en varios países para reflexionar en medio de la incertidumbre sobre cómo acelerar el regreso a la actividad reduciendo el riesgo para la salud.

El sector público al mismo tiempo ve que se relajan las normas que habitualmente limitan las ayudas públicas, y tiene que ir afinando los criterios con las que éstas, igualmente escasas, van a aplicarse. Hay que leer a Rodrik sin dejar de escuchar las advertencias de Palafox. La salida de la crisis será una gran colaboración público-privada en minúsculas, donde las experiencias positivas y negativas de las fórmulas jurídicas existentes de Colaboraciones Público-Privadas en mayúsculas pueden ser útiles.

Habrá que agradecer y animar el altruismo de los Bill Gates de turno, sin dejar de reclamar un impuesto de sociedades armonizado internacionalmente a un nivel decente (así como nuevas formas impositivas temporales o no), al tiempo que se combate con firmeza el uso de paraísos fiscales y el fraude y la elusión fiscales internacionalmente organizados. Como dicen Vicente Salas y sus coautores en el último artículo mencionado
"Aunque el agregado esconde mucha heterogeneidad en el tejido empresarial español, hay que procurar hacer compatible la protección del capital y la continuidad de los proyectos empresariales sostenibles, con una participación equitativa del sector empresarial en el reparto de los costes críticos de la crisis."
Los sectores lúcidos del empresariado que piden reformar el capitalismo tendrán ocasión de demostrar su sinceridad, reconociendo el rol de las personas trabajadoras (estabilidad y participación) y el empleo de calidad. El objetivo de rentabilidad deberá complementarse con objetivos de justicia social y protección del medio ambiente. Las empresas tendrán oportunidad de colaborar con el Estado multi-nivel y con las comunidades (locales y virtuales).
GUIÓN para un posible traslado de estas reflexiones a Cataluña (quizás mediante elaboración dinámica de un documento con reuniones flexibles con agentes y grupos interesados, incluyendo la identificación local de los "sectores lúcidos" anteriormente mencionados): seguridad jurídica, profundizar en el cambio del modelo productivo, las nuevas plataformas, digitalización y pacto verde, start-up tecnológicas, regulación e imposición, colaboración público-privada, política industrial, desarrollo económico territorial, economía social y cooperativa, internacionalización, tamaño, movilidad, marca Barcelona...
Este es parte del trabajo que tenemos por delante.

De l'Estat federal al Planeta federal

A "Star Trek" i "La Guerra de les Galàxies", l'Univers està poblat per diferents espècies intel·ligents, que ocupen planetes, naus i estacions espacials de tot tipus. El dilema al qual s'enfronten és molt senzill: o els diferents col·lectius que ocupen l'univers s'enfronten entre ells, o cooperen en federacions de planetes. No es poden ignorar entre ells com alguns voldrien, perquè són interdependents: o s'enfronten, o cooperen.

En molts cercles, en el col·lectiu humà realment existent, encara es defineix el federalisme en referència a dos nivells de govern, el govern central "nacional" i els nivells sub-centrals, perquè és en la relació entre aquests dos nivells on s'ha desenvolupat històricament un cos constitucional i una doctrina explícitament federal, i perquè la unitat políticament dominant en els darrers 500 anys ha estat l'estat-nació. Però l'existència de problemes globals cada vegada més punyents ens obliga a anar molt més enllà.
El Manifest de Ventotene al final de la segona guerra mundial ja va posar sobre la taula la necessitat d'avançar també cap un tercer nivell, l'europeu i hi havia hagut intents precedents de construir federacions de països a la mateixa Europa, a tot el continent americà, a Àfrica i a Àsia. No tots els intents han estat reexits, però amb passos endavant i enrera, la humanitat ha anat avançant a poc a poc cap a majors nivells d'integració. El federalisme, igual que en les fantasies galàctiques, consisteix a convertir la inter-relació en integració harmònica i cooperativa.
Antics dirigents polítics com Gordon Brown i economistes com el professor de la London School of Economics Maitreesh Ghatak han proposat activar instàncies i iniciatives més poderoses de govern mundial amb ocasió de l'actual pandèmia.
Ja estem en una democràcia multinivell, on diferents governs (més de dos) tenen diferents competències de vegades exclusives (i respecte a aquestes, sovint es relacionen directament amb la ciutadania), i algunes les comparteixen i estan obligats a col·laborar entre ells al respecte.
Acceptem la realitat, almenys quan aquesta està legitimada per marcs legals democràtics homologats internacionalment, i deixem de perdre el temps esmerçant recursos intentant eliminar algun nivell de govern que no s'adiu amb els nostres prejudicis. Serà més útil treballar per la reforma i millora constant de la nostra realitat modular. Per exemple, a Espanya, és poc probable que Vox aconsegueixi com voldria eliminar les autonomies, i és poc probable que l'independentisme català o basc aconsegueixi eliminar el nivell espanyol. Potser que deixem de perdre el temps, almenys en el curt termini, i deixem les utopies més basades en el dogma que en la raó per als horitzons personals de cadascú.
El federalisme no pot aturar per si sol el nacional-populisme, però sense contrapesos federals avui Trump, Bolsonaro, Modi o a un nivell de significància molt menor, Puigdemont i Torra, ho tindrien tot molt més fàcil.
Una inèrcia d'dentitats nacionals i mercats mediàtics nacionals, i indústries i professions senceres que viuen d'ells, ens impedeixen veure la realitat cada vegada més rellevant d'aquest món multipolar i multi-govern.
En la crisi del COVID-19 estem veient com totes les instàncies públiques, des de l'Organització Mundial de la Salut fins als ajuntaments, estan enfeinades buscant solucions, en alguns casos col·laborant, altres en conflicte. Aquesta és la realitat del món d'avui, i aquesta és la realitat de la qual hem d'aprendre i reformar.
El federalisme del segle XXI no fa referència a dos nivells de govern, fa referència als múltiples nivells de govern ja existents, des del marc global fins als municipis, els districtes i les llars, que governen la nostra realitat col·lectiva.

Assemblar-nos encara més a Alemanya

Avui al diari El Pais hi ha un article molt interessant comparant la crisi del COVID-19 a França i Alemanya. Les xifres sobre el control de la pandèmia a Alemanya són millors que a França (i que a Espanya, i que a altres països), i els autors de la crònica relacionen aquest fet, no sense certes cauteles, al fet que Alemanya és un país federal i França és un país centralitzat. Aquestes cauteles són necessàries, perquè França i Alemanya no només són diferents en el seu sistema constitucional, sinó també en la inversió que han fet en sistemes sanitaris, i en aspectes aleatoris com el moment i la forma d’entrada de la pandèmia al país, entre altres factors.
Hi haurà temps de veure quines conclusions es poden extreure per a Espanya, que té un sistema constitucional més semblant a l’alemany que no pas al francès, i que s’enfronta a la pandèmia amb factors aleatoris diferents a l’alemany, però combinant 17 sistemes de salut i una direcció unificada per a algunes decisions especialment durant la fase temporal de l’estat d’alarma. De totes maneres, algunes coses s’haurien de relativitzar, perquè la realitat no és en blanc i negre. Com explica Jean Tirole al llibre “L’Economia del Bé Comú”, França ja no és tampoc l’Estat fort centralitzat i jacobí del general De Gaulle. En les darreres dècades, l’estat francès ha cedit molta sobirania a la Unió Europea, ha esdevingut molt més divers amb la immigració, s’ha obert a l’exterior, ha cedit competències a les regions, i ha privatitzat moltes empreses públiques. No és un estat ja tan centralitzat, uniforme i omnipotent.
El sistema federal alemany no està exempt de controvèrsies, però hi ha cert consens que és un dels factors importants, entre altres, que ha permès l’estabilitat i el consens que estan a la base de la prosperitat i el benestar del país més important de la Unió Europea. Alguns fa molt de temps que demanem que Espanya, que ja es va inspirar en molts aspectes en la Constitució alemanya en la seva pròpia Constitució de 1978, encara s’hi assembli més.
Sembla que el president de la Generalitat, Quim Torra, va dir que els països petits i els federals eren els qui millor estaven combatent la pandèmia actual. Amb una afirmació així, és difícil que s’equivoqui, puix que hi ha molt pocs països que no siguin petits i que no siguin federals. Les grans democràcies del món són federals. Encara que això costi de veure per als profetes del sobiranisme, el món actual té un cert biaix federal. França és un dels països més grans que s’allunya més del federalisme, però fins i tot en aquest cas hem de relativitzar, com he comentat anteriorment. Avui el President francés està entre els qui més pressiona per una Europa més federal, al costat d’alguns dels grans economistes francesos, com Tirole i Piketty.
Als federalistes no ens importa reconèixer que no totes les federacions s’han enfrontat, fins ara i amb tota prudència, amb el mateix èxit relatiu que Alemanya a la pandèmia. El federalisme sempre hem dit que no és una panacea, i no pot evitar que persones perilloses per als riscos globals de la humanitat (com Trump, Bolsonaro o Modi), arribin al poder, tot i que sí que facilita que hi hagi institucions que els facin de contrapès. Hem d’estudiar bé quins elements del federalisme ens ajuden més a combatre les pandèmies i altres riscos de la humanitat, com el canvi climàtic, la proliferació nuclear o les desigualtats. El que podem afirmar bastant categòricament, és que sense federalisme, sense superar conceptes obsolets associats a la sobirania nacional, NO ens podem enfrontar a aquests riscos.
Però seguir la pista alemanya no és mala idea. Miquel Iceta ve reclamant des de fa temps un gran consens a Catalunya que també pugui rebre un ampli suport a Espanya. Albert Rivera abans de caure en desgràcia també citava l’exemple alemany. Un projecte que sigui “assemblar-nos més a Alemanya” podria generar més consens que el projecte polaritzador i divisiu de l’independentisme radical en els darrers anys. Hi ha moltes coses a aprendre d’Alemanya, a part del sistema federal. Podríem tenir a Catalunya una llei electoral com la seva, que combini proporcionalitat i representació territorial; podríem renunciar a les manifestacions constants de nacionalisme (com fa Merkel expulsant banderes d’actes públics) conscients del perill de les seves derives; podríem invertir més en sanitat pública (perquè quan arribi la propera pandèmia ens agafi amb més unitats d’UCI) i en els seus professionals; o podríem fer molt més per aïllar a l’extrema dreta. Ens hi posem?