Aquest va ser el lema de l’AfD, el partit neo-nazi (deixem-nos d’eufemismes, sense deixar d’intentar entendre el seu electorat), que el va portar a la victòria electoral en un petit estat d’Alemanya de l’Est fa una setmana. L’extrema dreta intenta fer seu un missatge il·lusionant, d’utopia, que en el passat monopolitzava l’esquerra. El mateix feia el nazisme, com ens recorda l’escena de la cançó dels joves hitlerians al film Cabaret.
Però literalment, és veritat: tot és possible. Avui mateix, segons les enquestes electorals, tant pot passar que la mítica socialdemocràcia sueca torni al govern, completant governs d’aquest signe a Noruega, Dinamarca i Suècia (malgrat la pregonada crisi final de la socialdemocràcia europea), com que la ultradreta accedeixi a posicions ministerials. Al novembre a les eleccions midterm, tant pot ser que un Trump desesperat impedeixi d’alguna manera que la majoria demòcrata es reflecteixi en les institucions, com que un Partit Demòcrata tenyit de (oh sorpresa!) socialdemocràcia sigui majoritari a la Cambra de Representants i al Senat.
Tot és possible, també en el pitjor sentit. Proliferen vàndals racistes encaputxats a la costa britànica; a Amèrica Llatina, el president xilè Kast es mostra amnèsic respecte a drames com l’estadi nacional convertit en camp de concentració, tortura i assassinat, o el segrest d’infants fills de desapareguts; els equips de futbol de Belgrad exhibeixen el seu suport al genocida Mladic; Netanyahu segueix “netejant” ètnicament Cisjordània després de fer-ho amb Gaza; les deportacions i detencions racistes i violentes segueixen als Estats Units… Podem seguir amb les nostres vides com si això no passés, però està passant.
On està el centre-dreta liberal davant de tot això? On està un nou Azaña, una assemblea de Catalunya no per la independència, sinó per la democràcia? Una Concertació com la de Xile, però global, per defensar la llibertat i la democràcia?
Mentre estem entretinguts sobre si són il·liberals o feixistes, el Financial Times va donar dues pàgines a Naomi Klein i Astra Taylor perquè expliquessin que el que està passant no és el feixisme, sinó la seva seqüela, potencialment més perillosa, en un món d’armes nuclears, canvi climàtic i globalització.
Davant de la por, hem de renunciar a la democràcia (com a la Xina) o a l’equitat (com els tecno-oligarques dels Estats Units o els fomentistes catalans)? Segur que l’estratègia ha de ser mostrar-nos una mica menys racistes que la ultra-dreta?
Junts acomplexats per Orriols, i Feijóo a Ceuta, desaprofitant una nova ocasió per ser un home d’estat o senzillament un ésser humanitari, mostren com de lluny estem de tenir una dreta disposada a defensar una societat inclusiva. A Ceuta, davant d’una situació molt difícil, jo estic abans al costat del govern de Pedro Sánchez, amb els seus errors, que ha intentant complir la legalitat i aplicar principis humanitaris. I sobretot estic amb les persones més vulnerables, les que han perdut la vida, o les nenes que esperen que algú els ofereixi un lloc segur.
Com diu Tooze, no n’hi haurà prou amb fer millor el que ja fem, amb millors polítiques econòmiques (sí, cal millorar els serveis públics i fer front als problemes del cost de la vida); caldrà oferir també una identitat inclusiva, un projecte emocional de pertinença a quelcom millor que el món de por i odi (disfressat de somriures blancs, com els de l'escena de Cabaret) que ofereix la ultra-dreta. Un projecte emocional basat en un projecte tangible de justícia social i descarbonització a escala global.
Les polítiques de Trump han fracassat en la seva vessant econòmica (qui esperava una altra cosa?), però seguirà dos anys més malgrat la seva impopularitat i el seu deliri continu, i la tecno-oligarquia que el recolza seguirà després d’ell. I una de les seves prioritats és reforçar les forces “patriòtiques” europees. Són les mateixes forces que es presenten moderades i presentables, però que són part de la coalició anti-democràtica i xenofòbica de Trump, Vance i Musk.
Tot el que passa als Estats Units (i que els seus aliats poden fer que passi a Europa) és molt greu, i si no passen més coses, no és perquè els seus líders no vulguin, sinó perquè de moment no poden, gràcies al que queda del marc institucional i moral d’Europa i les velles democràcies.
La majoria a Europa segueix sent demòcrata (també al land on AfD va guanyar amb el 44% dels vots). Cal mobilitzar-la, i donar-li motius per fer-ho.
No hay comentarios:
Publicar un comentario