domingo, 19 de mayo de 2024

Ni Catalunya és homogènia, ni està partida en dos

El politòleg Jan-Werner Müller explica que una de les característiques principals del populisme és negar el pluralisme de les societats. Aquesta és una de les principals raons, si bé no l’única, que ha portat a caracteritzar com a populista el comportament dels dirigents independentistes catalans des de fa més de deu anys.

Parlar en nom de Catalunya, no voler “veure” la resta de la societat, o negar-li la catalanitat, són vicis que arriben fins al dia d’avui.

A la vegada, davant de l’evidència que a Catalunya hi havia més gent, han intentat dividir Catalunya, en el millor dels casos parlant d’”unionisme” (com encara avui feia el subdirector d'un diari català), per referir-se a les formacions polítiques no independentistes, fent un paral·lelisme molt desafortunat, i insultant, amb Irlanda del Nord. En el pitjor dels casos (habitualment a les xarxes socials), parlant de nyordos i colons, per referir-se a la quantitat abundant de persones que a Catalunya se senten almenys parcialment identificades amb (“puta”) Espanya.

Ara s’ha posat de moda dir que tenim un arc polític dividit, duplicat, amb un partit català i un “unionista” per cada ideologia política. És fals, perquè el PSC i els Comuns no són “unionistes”, ni “espanyolistes” (com deia del PSC avui una doctora en una enquesta al diari Ara, que també es referia als partits independentistes com a partits “catalans”). PSC i Comuns són partits intercomunitaris, de tradició catalanista, que tenen relacions amb partits de la resta d’Espanya i Europa, perquè formen part de families polítiques identificables i homologades, i que no s’han deixat emportar pel deliri processista (encara que els del PP i Vox diuen que sí).

No som Irlanda del Nord, ni Bèlgica ni Israel/Palestina. En la majoria dels casos, encara estem barrejats i ens parlem. Hem perdut amistats, algunes relacions s’han ressentit, però crec que encara avui se’n mantenen moltes, encara que amb una gran diversitat d’idees. No, l’independentisme no s’ha acabat, però ha perdut les eleccions, és minoritari al Parlament i sempre ho ha estat a la societat. És part de la pluralitat de la nostra societat. Hi ha més o menys independentistes depenent del moment i de com es pregunti. Es treuen grans conclusions d’enquestes on es pregunten coses en les quals els enquestats potser ni hi havien pensat abans o els importen ben poc (o estan vagament formulades, com preguntar per un "país independent" que no se sap si estarà a la Unió Europea o no): “vostè se sent més català que espanyol?” I a mi què m’explica, deuen pensar moltes persones forçades a pensar en quelcom que se’ls en fot, especialment els fills d’immigrants, que són gran part de la nostra societat.

Una gran majoria de la societat catalana és bilingüe, cosa que contradiu la idea mateixa d’estar partits en dos. La majoria de nosaltres som dos, i més de dos en molts casos, cada vegada més. I de vegades preferim no ser res més que éssers humans.

El tarannà dialogant de Salvador Illa pot ser un bon antídot contra les ànsies de divisió i homogeneïtat, que tant s’assemblen. Catalunya serà cada vegada més mestissa i complexa. Ens pot cohesionar mínimament eixamplar l’espai central del federalisme progressista, imprescindible a Catalunya i a tota Europa després de la crisi financera global, el Covid, la guerra d’Ucraïna, la de Gaza… 

Com més aviat ens hi posem, millor, però és veritat que s’ha de donar temps a tots els agents rellevants perquè facin els seus processos, per dolorosos que siguin. Cada dia que passa, Salvador Illa guanya alçada. Puigdemont no té opcions no només perquè no té els números, sinó perquè no té la societat civil al darrera, ni la premsa; perquè Sánchez necessita els vots del PSC al Congrés i al PSOE, i perquè l’electorat socialista es revoltaria a Catalunya i més enllà si el PSC no assumís la responsabilitat que la ciutadania li ha donat. Puigdemont sap tot això, però segueix insistint per pressionar ERC i aconseguir una repetició electoral, contra els interessos de Catalunya i el seu autogovern, i per insistir en el missatge del PSC com a aspirant il·legítim, d’obediència “no netament catalana” (el que segur que no és, és d’obediència russa).

A Catalunya no hi ha un estat d’opinió favorable a una presidència de Puigdemont, com van deixar clars els resultats electorals. Ni tampoc hi ha un estat d’opinió favorable a cap referèndum, ni a res que pugui reactivar el sentiment d’inseguretat jurídica i disrupció que es va viure al 2017. Ni tampoc hi ha un estat d’opinió favorable a les versions més exagerades sobre els greuges econòmics i financers, més enllà d’acceptar el programa del PSC per un consorci tributari en compliment de l’Estatut, una condonació parcial del deute (ja pactada amb els partits independentistes) i asseure’s a negociar un finançament més just, sense privilegis, abandonant l’estratègia de la cadira buida practicada pels governs independentistes. Sí que hi ha un estat d’opinió favorable a bastir ponts i reunir el màxim d’energies per tornar al bon govern i l’exemplaritat pública. Per aquí han d’anar les coses.


No hay comentarios:

Publicar un comentario