L'assalt al Capitoli, una nosa inoportuna per a l'independentisme català

La nosa que els hi ha fet als dirigents i principals exponents de l’independentisme català  l’assalt del Capitoli als Estats Units es pot deure als següents factors:

1) Existeixen paral·lelismes entre la invasió ahir del Capitoli a Washington per part entre altres dels "Proud Boys" i algunes accions “directes” de l’independentisme català per part entre altres de Tsunamis i CDRs recolzades pels seus líders (amb un rol important de les xarxes socials aquí i allà):

-Intent d’assalt del Parlament al primer aniversari del 1-O (amb l'apreteu, apreteu de Torra), que tenia el seu precedent en la invasió del Parlament i intent d'agressió a Raimon Obiols a l'any 1984 en ocasió de la querella contra Banca Catalana.

-Manifestació per intimidar l’acció de la justícia el 20-S de 2017 davant del Departament d’Economia.

-Invasió de l’aeroport i ocupació de la frontera amb França a la tardor de 2019.

2) Els moviments nacionalpopulistes a Amèrica i Europa es basen en el menyspreu per les institucions de l'Estat de Dret i en particular pel Parlament, acompanyat per una estratègia per deixar-los de costat i passar per sobre d'ells. Són intents de subvertir la democràcia representativa i l'Estat de Dret sense recórrer a les insurreccions militars tradicionals, intents que topen però amb la fortalesa de les mateixes institucions a les quals s'enfronten. 

Aquests intents de saltar-se l'Estat de Dret no són aliens a la necessitat de tapar la corrupció i als problemes de determinats dirigents amb la justicia.

3) Es coneixen declaracions de dirigents independentistes com Mas, Costa i Canadell elogiant Trump a l'inici del seu mandat. Veien en Trump una forma exitosa de derrotar l'esquerra i el centre-esquerra mostrant-se diferents de la política convencional:

“Mas dijo que la victoria de Trump era un ejemplo para el procés de que a veces puede ocurrir lo que parece imposible”.

“Canadell pidió prudencia al mundo indepe para que no se situara contra Trump y elogiando sus posiciones económicas”

Aquests elogis probablement reflectien interessos geoestratègics comuns: es creien potser que Trump els podia recolzar, i que Putin aplaudiria des de la distància.

4) Una nombrosa minoria fanàtica es veu amparada per intimidar els adversaris i saltar-se les regles, escrites i no escrites. S'ha produit un intent populista impulsat inicialment per un partit de dretes i posteriorment fora de control, encoratjant aquest populisme des de les institucions. Es promou des de les mateixes institucions una insurrecció contra el sistema democràtic i l'estat de dret, en nom d'una suposada majoria. Aquesta insurrecció (que assalta parlaments, vol fer "maidans" o vol "controlar" el territori) va acompanyada d'un debat sobre quina és la figura jurídica o fins i tot el concepte semàntic més apropiat (sedició? cop d'estat?), com ha explicat el periodista Antonio Franco. Segurament, serà difícil trobar la figura jurídica que tipifica el delicte comès per Trump en el seu suport a la turba que va assaltar el Capitoli. Però això no redueix la gravetat del que va succeïr, ni el disbarat polític, jurídic i moral que implica.

5) Existeix simbologia, pràctiques i terminologia amb punts en comú ("el poble" virtuós, definit excloent explícitament o implícitament a col·lectius considerats aliens: immigrants mexicans, minories ètniques afro-americanes o asiàtiques, "nyordos") nacionalista, sobiranista. Altres aspectes comuns: desestabilització, demonització de l'adversari (anomenar “socialistes radicals” als Demòcrates o unionistes als federalistes), crits patriòtics, defensa d'un suposat "president legítim", retòrica polaritzant i maniquea, relació ambigua amb sectors violents, ús d’arguments econòmics en la lògica de la suma fixa, utilització de mentides, teories conspiranoiques, i flirteig amb grups extremistes o directament frikies (QANon, Institut de Nova Història); politització de la pandèmia i fracàs en la seva gestió.

6) Un líder progressivament abandonat (en alguns casos, vergonyosament i a darrera hora, quan és fàcil fer-ho) per les “persones adultes” i serioses que li havien donat suport, i un moviment recolzat més per les zones rurals i impopular a les zones urbanes.

En els dos moviments, salvant les distàncies, s'ha produit una escalada de compromisos que al final els protagonistes no poden o no saben aturar, i s'ha fet servir l'estratègia de la granota bullent, a qui es posa en aigua tívia perquè no percebi el perill i llavors no salta corrents sinó que mor bullida gradualment si no la treu algú abans. Les distàncies s'han de salvar, i hi ha diferències, algunes favorables a l'independentisme català (Trump és més frikie i masclista que qualsevol dirigent indepe), però altres desfavorables (als Estats Units, si parles de nacionalpopulisme, et conviden a la CNN; a Catalunya, et diuen feixista, perquè l'atmosfera cultural està més dominada per un independentisme que ha estat molt, però molt regat). La principal diferència és que el President dels Estats Units és molt més poderós que el President de la Generalitat de Catalunya, i per tant el primer té molta més capacitat de fer mal que el segon. Però com s'ha dit a les xarxes socials (que espontàniament de seguida van començar a veure paral·lels), no hi ha massa diferència entre organitzar-se per implementar una república que no existeix o implementar els resultats d'unes eleccions que no s'han guanyat.

Passi el que passi amb el final polític de Trump, ningú tornarà a minimitzar mai més el perill del nacionalpopulisme, que s'ha revelat com un risc per a la supervivència de la democràcia, i un perjudici per l’estabilitat i la seguretat del propi país, que diuen estimar-se tant.