Per una sortida càlida al trilema de Rodrik

Properament sortirà a la revista Política & Prosa l'entrevista que li vaig fer recentment per Skype a l'economista Dani Rodrik. Quan li vaig preguntar pel seu famós "trilema" sobre les tensions que es produeixen entre sobirania nacional, democràcia i globalització, vaig suggerir que les tensions existeixen, però que em plantejava dubtes que la seva sortida preferida del trilema semblava ser limitar la globalització i donar per bo l'estat-nació. Em va contestar això: "Per al món en conjunt, la seva interpretació és correcta. No puc imaginar una política global de prou gruix per traslladar la democràcia al nivell global. Ho trobo difícil d’imaginar, donades les diferències actuals al món. Per a la Unió Europea (UE), crec que els fundadors de la UE tenien l’ideal que la integració econòmica europea podria ser la base d’una forta unió política quasi-federal que reforcés la integració econòmica. En aquest model dels pares fundadors, la sobirania nacional estaria molt debilitada. Els estats nació a Europa serien com els estats als USA. Això de moment no ha passat. Jo a Europa, encara triaria això, aquestes serien les meves preferències, una Europa mes integrada i uns estats menys sobirans. Però els polítics dominants no han extret totes les conseqüències d’ aquesta tensió, sempre han volgut el millor dels dos móns: mantenir la sobirania nacional, i integrar algunes polítiques, com la monetària. No admeten que més integració vol dir limitacions a la sobirania nacional. I aquesta actitud poc clara ha donat lloc a una reacció de l’extrema dreta. Un ministre holandès de finances em va dir una vegada que l’extrema dreta ultra-nacionalista és l’única que admet de veritat el trilema. Ells no trien la sortida al trilema que triaria jo, perquè no estan interessats en la democràcia com ho estic jo, però ells capitalitzen sobre el trilema perquè l’entenen".

A mi el trilema de Rodrk em sembla una de les millors maneres d'explicar un dels grans reptes del món d'avui: com solucionar democràticament problemes que cada vegada són més interdependents. El debat afecta per descomptat les tensions entre sobirania nacional i federalisme, i així ho vaig explicar una vegada a Agenda Pública. També en vaig parlar una vegada amb un altre gran economista, Branko Milanovic, que ho va reflectir en un post al seu blog. També en parlo al meu llibre "Missió Federal" i als llibres "Economía de una España Federal" i "Qué es el federalismo".

Un llibre recent de Josep M. Colomer posa l'èmfasi en una solució obertament globalista, de democràcia global, amb el matís que aquesta serà diferent de la democràcia que coneixem per als estats-nació. Un risc d'aquest debat seria caure en una perspectiva excessivament tecnocràtica, i oblidar que darrera les fronteres s'hi amaguen sovint sentiments tribals i greus conflictes comunitaris. La perspectiva de democratitzar la globalització seria en aquest sentit complementària de la perspectiva de construir comunitats polítiques semblants a les grans ciutats multi-culturals, on poden conviure, idealment compartint espais i béns públics, persones de diferents ètnies, religions i orígens. 

Aquesta perspectiva però no és la que s'ha imposat en casos com els del Brexit, Irlanda del Nord (aquí, amb matisos), Israel-Palestina (ja va avisar dels perills l'historiador Tony Judt), o l'antiga Iugoslàvia. Vist amb perspectiva, els principis de reconeixement ètnic, que potser van ser necessaris per frenar guerres i matances als anys 1990, difícilment serveixen com a solució a llarg termini per a la convivència. Avui Irlanda del Nord, Israel-Palestina i les etnocràcies de l'antiga Iugoslàvia, són societats segregades on comunitats etiquetades viuen d'esquena les unes a les altres (en el cas d'Irlanda del Nord, com explica Patrick Radden Keefe a "Say Nothing" traduït al català com "No diguis res"). L'espècie humana és una espècie social i cooperativa. L'abast de la cooperació s'ha anat ampliant des del petit grup pre-històric, fins a les grans comunitats humanes del present. Els problemes d'ara, molt especialment les desigualtats estructurades internacionalment i el canvi climàtic, ens exigeixen aixecar la mirada. Ernest Lluch parlava de federalisme càlid. Al segle XXI, aquest prendrà la forma de democràcia global (i càlida).