domingo, 24 de enero de 2021

CONÈIXER I ESTIMAR LES LLENGÜES

El títol d’aquest apunt està tret d’una idea de Marta Mata, la pedagoga socialista que va liderar amb altres (com el diputat Pepe González), les posicions de l’esquerra catalana en el consens lingüístic que va donar lloc, bàsicament, a les lleis de política lingüística vigents a Catalunya. Mata deia que l’objectiu de les lleis havia de ser que els nens i nenes coneguessin i estimessin el català i el castellà. Jo afegiria que respectessin i a la vegada relativitzessin totes les llengües, però sens dubte conèixer-les i estimar-les són objectius lloables.

Els debats sobre la realitat lingüística catalana, que s’han fet més intensos els darrers anys, són una qüestió sobre la qual, a diferència d’altres, no tinc idees molt apassionades però que sento que m'afecta molt personalment. Observo que cada vegada més persones tenen idees més apassionades, en direccions oposades. Hi ha qui considera que el català està en vies de desaparició (malgrat unes lleis que el consagren com a principal idioma de l’ensenyament i l’administració), i hi ha qui considera que les lleis actuals (i la posició dels socialistes catalans -aquests subjectes als quals dóna presitigi menysprear en certs ambients- al respecte) són una absoluta vergonya.

Jo crec que el model actual és millorable. Crec que és molt positiu que no hi hagi una divisió entre escoles catalanes i castellanes. Vam decidir no ser segregats com Bèlgica i Irlanda del Nord, encara que esperem no acabar desitjant que com  mínim siguem com ells, que ara viuen pacíficament. És argumentable que l’ensenyament i l’administració afavoreixin, dels dos idiomes que es parlen al carrer, aquell que és més dèbil demogràficamnt i comercialment, si volem que els dos tinguin una categoria semblant. També sóc capaç de reconèixer que el model català és força únic, en el sentit de relegar en un lloc molt secundari l’idioma que és oficial a tot l’Estat. Crec que una solució raonable seria augmentar l’ús del castellà a l’escola sense qüestionar la preeminència del català. Però sobretot m’agradaria que ningú s’ofengués per això. Estem parlant… només d’idiomes.

Ja sé que molta gent no ho veu així, que per ells un d’aquests idiomes és una de les coses més importants de la seva vida. Per a mi són importants, però hi ha coses molt més importants, especialment hi ha coses molt més importants que motiven el meu activisme polític i el meu vot. Abans que desapareguin el castellà o el català, dues formes de parlar llatí malament que s’assemblen molt, potser desapareixerà la vida humana tal com l’hem coneguda fins ara, si no posem de costat les lluites identitàries i ens unim cooperativament per resoldre els problemes col·lectius.

També crec que els drets lingüístics no signifiquen defensar només l’idioma que un parla més, sinó aconseguir que com més persones millor puguin conèixer com més idiomes millor, i a Catalunya això avui vol dir català, castellà i anglès. Avui he llegit que en un rànking de 34 països, Espanya està al lloc 26 de domini de l’anglès, però crec que, mentre ens anem escalfant amb això, la metròpoli barcelonina, si tot va bé, en pocs anys tindrà l’anglès com a llengua franca entre persones que, com ara ja, parlen centenars d’idiomes. Ai el que acabo de dir. Però Amsterdam, Berlin i Brussel·les crec que ja hi són. La clau és que ningú quedi enrera, i que el coneixement de l’anglès no sigui un factor més de segregació. Per això el programa del PSC a les eleccions al Parlament de Catalunya prioritza el coneixement de la llengua franca global.

Crec francament que avui el principal perill per al català no ve de cap col·lectiu immigrant, ni de cap règim feixista extern, sinó que ve de determinades actituds per part de sectors nacionalistes i independentistes radicals. Actituds que s’afegeixen a alguns continguts adoctrinadors de materials escolars (com un text de geografía que diu que Espanya és un estat unitari). Em refereixo al classisme amb què solen tractar persones treballadores que no dominen el català (tractats de forma molt diferent a com es tracten per exemple les estrelles estrangeres del futbol), o em refereixo a la politització de la defensa del català. Per exemple, a la seu del Consorci de Normalització lingüística del català, al C/ Muntaner de Barcelona, fa almenys dos anys i mig que hi ha un llaç groc, i que hi diu en una pancarta (veure foto)  que el seu “conseller de cultura” és un senyor que està fugit a Bèlgica i que ja no és conseller. Em refereixo també a l’estupidesa de no considerar com a catalans a autors internacionalment reconeguts com Cercas, Mendoza, Vila-Matas, Ruiz Zafón o Marsé. Així serà molt difícil que convencin a persones que sobretot fan servir el castellà, que el català és un dioma d’acollida i de cohesió social. Com em va dir un amic meu nascut a Aragó que parla un català pefecte (sense ser de la Franja), si arriba a pensar-se que aprendre el català era per fer un país diferent, probablement no l’hagués après. El classisme i el reaccionarisme antiquat d'alguns indepes són semblants a les expressions conservadores d’aquells que creuen que el seu país només pot ser d’una manera. Catalunya, com el món sencer, és diversa, igual que Espanya. 

Quan em vaig afiliar a la JSC a l’any 1982 es pensaven alguns que jo era un infiltrat de Convergència perquè parlava bé català (encara que no tan bé com Andreu Castellet, un periodista que ara està a Madrid), però no va haver-hi mai cap conflicte, ni la més mínima discussió, per temes lingüístics (crec que entre els socialistes adults en aquella època sí que n’hi havia; ara ja no, i al PSC es fan servir els dos idiomes amb naturalitat). Xavier Soto, el líder desaparegut prematurament, de familia castellanoparlant, una vegada es va posar a parlar en català amb un taxista de Madrid tot just sortit del pont aeri amb mi. No entenc com Omnium Cultural o els que donen la Creu de Sant Jordi no han homenatjat mai als alcaldes i alcaldesses del Baix Llobregat i altres llocs de la Barcelona metropolitana, que fan servir habitualment el català, quan l’idioma dominant al seu entorn familiar i veïnal és el castellà. Suposo que allà és on es juga el futur del català, i no a la Garrotxa, però ells, els nacionalistes, sabran… No ho entenen tampoc els crítics amb el PSC, que creuen que aquests dirigents són uns venuts o uns dèbils, quan ho fan perquè no volen que els seus conciutadans siguin menys que ningú. I perquè accepten que el català s’ha de protegir. 

He estat a punt d’anar a viure a Madrid un parell de vegades i encara em faria il·lusió viure-hi alguna vegada. M’estimo el castellà, l’anglès, i també el català, sobretot quan m’oblido dels hooligans de tots tres. I també l’italià, el francés i l’alemany, que els parlo molt pitjor però m’agraden i els conec en graus diversos.

Catalunya i especialment Barcelona són un cas únic en el sentit que moltíssima gent es pot expressar quasi indistintament en 2 idiomes (encara que “malament” en molts casos; és tan greu que la gent no parli un idioma perfectament? no hauríem d’aspirar a parlar-ne tres malament millor que dos perfecte?), i cada vegada més en altres. No és única en el plurilingüisme perquè la majoria de grans ciutats del món, especialment les més pròsperes, contenen una gran diversitat lingüística, però crec que n'hi ha poques on la diversitat es manifesti tant dintre de cada individu. Allò que a mi més m'agrada, els nacionalistes ho odien (com al llibre Middle England, de Jonathan Coe): la diversitat.

La pregunta de si et sents més... que... cada vegada té menys sentit i ens fa sentir pitjor a alguns. Llengua pròpia? Llengua comuna? Llengua vehicular? Llengua oficial? Malgrat la meva llengua materna (la meva mare em parla en català, però també parla un castellà pefecte), sóc catalano-parlant només, si parlo 3 idiomes? És catalano-parlant la meva filla (que jo crec que, des que va aprendre a dir unes paraules, no ha passat un sol dia de la seva vida parlant un sol idioma)? No m’agrada cap d’aquests conceptes. M’agradaria despolititzar les llengües, encara que ja sé que és impossible.

No entenc per què els que voldrien reforçar la unitat d’Espanya no defensen que el català es parli al congrés, al Parlament Europeu, a l'exèrcit espanyol. Visca Espanya i Benvinguts a Espanya haurien de ser expressions habituals a tot el territori espanyol. No entenc que no hi hagi un programa setmanal en català, amb subtítols en castellà, per a tota Espanya, a la TV pública.

M’he passat mitja vida corregint el català de diverses persones, quan m’ho han demanat (excepte dels indepes, que ho faig sense que m’ho demanin). Faig classes i power points en català (i en anglès i en castellà). Llegeixo i escric llibres i articles en català, castellà i anglès. No sóc cap exemple, sóc un privilegiat perquè he tingut l’oportunitat i els recursos per aprendre, però crec que cada vegada més les noves generacions seran així (sobretot si ningú els força, es posen mitjans i si la diplomàcia lingüística ocupa el lloc de la policia lingüística). 

Quan vaig anar a una de les moltes escoles de Ciutat Vella buscant escola per a la meva filla i vaig preguntar per l'anglès que s’hi ensenyava, la directora (que havia rebut diversos premis internacionals) em va mirar malament i em va dir que amb els centenars d’immigrants que hi havia a l’escola, el seu objectiu número ú era que els nens i nenes s’entenguessin. En quin idioma, era força secundari.

Ja veieu que no hi entenc molt, però m’agradaria algun dia poder parlar de polítiques lingüístiques sense alterar-nos. Tant de bo la capacitat d'indignació que alguns tenen per les qüestions lingüístiques, la tinguessin per altres causes.

2 comentarios:

  1. Molt bé el post lingüístic, de llengues i pàtries quantes més millor. Llástima que no hagis recordat a Ramón Fernández Jurado, nascut a Almeria, que quan el PSC tenia la seu davant del mercat de Santa Caterina (abans de tenir-la a la Rambla de Catalunya), donava classes de català a catalanoparlants adults que no havien tingut oportunitat d'apendre'l bé durant la dictadura.

    ResponderEliminar
  2. Tens tota la raó, Arseni. M'afegeixo a l'homenatge a Fernández Jurado.

    ResponderEliminar