Els intel·lectuals de la "processocràcia" i els 18 mesos

Al blog de Federalistes d'Esquerres hi vaig publicar fa uns dies un article sobre el rol dels intel·lectuals a Catalunya avui, amb alguna referència al mateix tema en altres èpoques i llocs. Una de les coses que em semblen tristes de la intel·lectualitat que ha abraçat l'independentisme (que és una part de la intel·lectualitat) és la falta d'esperit crític respecte a la "processocràcia" que es viu a Catalunya. Em refereixo a la substitució de la democràcia per unes regles de convivència especials "per temps excepcionals", que impliquen l'eliminació de la democràcia interna dels partits que recolzen la independència (i la seva substitució per una "processarquia", o oligarquia del procés), la patrimonialització de les institucions i l'expulsió d'elles de la meitat dels catalans, l'ocupació sectària dels mitjans públics de comunicació, i la tolerància amb responsables polítics que han amparat la corrupció o han incorregut de forma confessa en frau fiscal (és a dir, robatori). Un altre aspecte sobre el qual un troba a faltar l'esperit crític que és habitual en els intel·lectuals d'altres latituds, relacionat sens dubte amb l'empitjoramnt de la qualitat democràtica, és el silenci sobre el ridícul evident que s'està produint sobre la promesa de "fer" la independència en 18 mesos. En el programa de Junts pel Sí es deia que en els primers 18 mesos de l’actual legislatura (que ja corren) es farien tres coses:

-Un govern de “concentració nacional” prepara estructures d’estat, en paral·lel a un debat ciutadà i un procés constituent.

-El Parlament declara la independència.

-Se celebren eleccions constituents a una Cambra que prepararà la nova Constitució catalana, que eventualment serà ratificada en un referèndum (aquest enèsim referèndum, que sembla que només té un resultat previst -donat que la independència ja estarà declarada-, no té data).

Junts pel Sí ara ja governa i se suposa que està intentant fer complir aquest programa, encara que ja es coneixen els entrebancs fins i tot per complir el primer punt (el govern no en té res de concentració nacional, les estructures d’estat no saben com fer-les i el procés constituent sembla que serà d’estudi).

Per què no pengen ara de la Plaça Sant Jaume un compte enrere gegant dels 18 mesos? Primer van dir que potser no serien 18 mesos, després que la independència no seria automàtica... Em pregunto què diran quan passin 18, 20, 22 mesos... El que sé segur és que diran que no és culpa seva, ja hi compto. Però per què ningú, començant pels intel·lectuals que tenen de cert nivell, que ho saben, no ho reconeixen obertament, que han dit que farien quelcom impossible de fer, més que res perquè la gent seva no es faci il·lusions? Un altre aspecte sobre el que trobo a faltar la virtut intel·lectual de l'autocrítica és el del dret a decidir, concepte sobre el que jo sempre he expressat dubtes, però que ells mateixos han contribuit a devaluar. Ara ja estem al "neverendum", un concepte encunyat a Escòcia, on en anglès "never" vol dir mai (és a dir, el referendum que no s'acaba mai...). Li van dir referèndum al 9N, després també al 27S, ara n'hi demanen un altre a Pedro Sánchez, després hem de fer un referèndum per aprovar la Constitució catalana: han devaluat la idea fins a convertir-la en quelcom que ja ningú fora de Catalunya es pren seriosament. No haurien tots els intel·lectuals de respectar uns mínims, com per exemple reconèixer la realitat? I un aspecte d’aquesta realitat és que la independència de Catalunya (en el sentit d’esdevenir un estat membre més de la UE) en els propers 18 mesos, és impossible.