Ara que A, B i C tenen càrrecs al “governo” i al “sottogoverno”
català, és hora d’aixecar-se i aplaudir barret en mà per com han seguit fil per
randa els consells dels manuals de la correntocràcia per arribar on volien.
La correntocràcia és una derivada de la partitocràcia, però
encara és pitjor, perquè els partits són necessaris i el seu debat intern
també, però els corrents en tinc molts dubtes vista l’experiència.
En realitat, A, B i C no han seguit exactament la mateixa
ruta, però és que el manual de la correntocràcia accepta diferents vies per
arribar a un mateix destí. Suposo que els casos analitzats aquí són semblants a
casos de membres de corrents com l’escissió d’Unió Democràtica o altres, però
deixo a altres comentaristes buscar la semblança amb els casos aquí referits.
El personatge A es va fer un nom en els moviments associatius
juvenils. Això li va treure temps d’estudi i per tant li va dificultar tenir un
perfil professional precís, però li va donar molts contactes, que li havien de
ser útils quan es veia abocat a l’única sortida possible per a ell:
tenir un càrrec polític remunerat. Va provar diferents partits, però li va
semblar que el PSC en un moment de gran desorientació, li permetria escalar més
ràpidament. I així va ser: pocs mesos després de ser-ne membre, va entrar a la
comissió executiva del partit, en un congrés on va demanar públicament (sempre
tan pragmàtic) que es tendissin ponts entre el candidat oficial a primer
secretari, que es va imposar, i el candidat alternatiu (anomenat D). Posar
espelmes a tots els sants sempre és una opció intel·ligent. Però, és clar, el
PSC en aquells temps (2011) s’allunyava del poder real més que acostar-s’hi,
així que calia buscar noves vies. Aquí és on va ajuntar forces amb el
personatge B.
El personatge B sí que va acabar la carrera (després d'escriure això, el personatge A real es veu que s'ha sentit al·ludit, i m'ha escrit un breu missatge dient que no menteixi, que ell té dues carreres i dos màsters; així ho faig constar!), però en comptes
de seguir perseverant professionalment, va anar a parar com a periodista a l’oficina
de premsa del PSC, on va coincidir amb aquest mestre de la rectitud moral i política
anomenat Jaume Sobrequés i Callicó, del qual devia aprendre un parell de coses.
Un lloc de cinquè nivell tècnic no era suficient, però, així que va començar a
participar en trobades d’un dels corrents del partit, Vuitè Segle, on també hi
participava de bona fe (compartida per la majoria de membres) el signant d’aquest post. Els eixos d’aquest
corrent eren el catalanisme, la regeneració democràtica i l’accent d’esquerres.
Però estava dominat per gent molt gran amb poc futur, així que (tot i que B va
arribar a colar-se en la presentació d’un acte) què millor que apostar per un
líder més jove, si pogués ser que no fós precisament una roca en materia de
valors ideològics, per així fer-lo virar convenientment en moments de canvi.
Aquí entrava D, que tot i no ser escollit al 2011 com a primer secretari, sí
que va pactar la seva entrada a la comissió executiva, junt amb A i B, ja
llavors els seus grans aliats. A, B i D van aconseguir organitzar amb gran èxit
una trobada a Santa Petronel·la d’Ibars, on el signant d’aquest post i molts
altres també hi van participar de bona fe, pensant que ho fèiem per la
renovació del socialisme i la unitat de l’esquerra. En aquella època A i B van
començar a dir que A estaba a favor de la independència i B a favor del
federalisme, però que els unia la defensa del dret a decidir.
Tot i que el personatge C també va participar a la trobada
de Santa Petronel·la d’Ibars, va creure que amb allò ell no en tenia prou,
potser perquè (a falta també d’una trajectòria profesional molt precisa) tenia
millors contactes familiars i personals i no li calia una plataforma amb la
qual haver de compartir premis i càrrecs. Així que en comptes de fer-se de la
confradia de Santa Petronel·la (CSP) va crear el seu propi corrent (la Santa
Corrua del Príncep, o SCP). Aviat la CSP va començar a perdre adeptes, el
signant d’aquest post el primer, quan es va veure que de socialista i d’esquerres
en tenia poc, i que era utilitzat descaradament perquè A i B, amb els dubtes
permanents i la incapacitat de decidir de D, es fessin un lloc en l’expansiu
moviment independentista, amb un argument de tanta càrrega ètica com que aquest
ocupava la “nova centralitat”. La SCP no era llavors molt més massiva que la
CSP, però com que eren més d’un podien ambdues presentar-se a reunions, i donar
la tabarra a les redaccions dels mitjans de comunicació, dient que representaven un
col·lectiu o, exagerant una mica, un moviment.
El fascicle s’acaba amb A, B i C per descomptat abandonant
el partit que els havia portat a l’executiva i a la fama, i rebent el seu premi
en forma d’alt càrrec en el govern controlat pel moviment independentista (o el
que sigui) encapçalat per Artur Mas (i potser per Carles Puigdemont). La
regeneració democràtica (la lluita contra la corrupció o la neutralitat dels
mitjans públics de comunicació) i la unitat de l’esquerra suposo que les deixem
per quan Catalunya sigui independent, com la solució al problema de les llistes d'espera.
I aquesta és la història de com A, B i C es van aprofitar de
la bona fe de molta gent per, en nom de la unitat de l’esquerra, del
catalanisme, o del que calgués, fer-se un lloc sota el Sol, trobar feina,
omplir la nevera, i contribuir a la més gran divisió de la societat catalana de
l’època contemporània.
No hay comentarios:
Publicar un comentario