Tot i que un tomb per la Catalunya rural aquest estiu no pot fer altra cosa que incrementar la preocupació de qualsevol demòcrata per la salut de la nostra societat (sempre s'ha dit que a les grans ciutats es pot passar més gana però hi ha més llibertat), l'última cosa que hem de fer és perdre el sentit de l'humor. Per sort, circul·la per Internet aquesta peça:
“El meu avi” (versió anònima i lliure, de l'agost del 2014)
El meu avi va anar a Andorra
A portar-hi uns calerons
No fos cas que a casa nostra
Hi haguessin revolucions
Els calerons varen crèixer
Amb soborns i comissions,
Fins assolir una fortuna
De quatre-cents
O cinc-cents mil.lions!
Quan Jordi Pujol
Parava la mà
Els homes del totxo,
Au vinga, a pagar!
Els milions a casa
No varen tornar,
No varen tornar,
Que van amagar-los
Als bancs d'ultramar.
Arribaren temps confusos
De grans manifestacions
I la premsa madrilenya
Disparàren els canons.
Una dona despitada
Va obrir la caixa dels trons,
I va agafar la família,
I el Jordi Pujol,
Ben bé pels collons.
Quan Jordi Pujol
Parava la mà
Els homes del totxo,
Au vinga, a pagar!
Els milions a casa
No varen tornar,
No varen tornar,
Visca Catalunya!
Pobres catalans!
No hay comentarios:
Publicar un comentario