sábado, 14 de diciembre de 2013

Ens queden moltes coses a fer junts

Ahir vaig assistir amb diverses generacions de joves socialistes catalans a la celebració del 35è aniversari de la JSC. Em va tocar presentar el vídeo de la primera època de l’organització juntament amb l’actual alcaldessa de l’Hospitalet, Núria Marín. La raó de la meva incursió en un escenari impropi d’un militant de base és que vaig ser secretari d’organització de la JSC entre 1983 i 1988. Les nostres paraules (jo començo a parlar als 6 minuts i 47 segons del vídeo) van recordar una època molt il·lusionant, que vam viure sota el lideratge d’un jove fill d’una família obrera de Badalona, Xavier Soto, que en aquella època va portar la veu de la joventut marginada de les àrees metropolitanes al Parlament de Catalunya, una institució llavors, com quasi sempre, dominada per l’identitarisme romàntic més que pels problemes de la gent, i molt menys pels problemes de la joventut suburbial. Vaig acabar les meves paraules comprometent-me a participar d’aquí 35 anys en el 70è aniversari de la JSC (citant el lema d’un cartell de la JSC als anys 80: “ens queden moltes coses a fer junts”), en un exercici d’un cert optimisme sobre la meva longevitat biològica. Crec que la credibilitat sobre la meva capacitat de mantenir amb fermesa les meves idees, pels anys que siguin, i especialment en els moments difícils, ningú la va posar en dubte. És molt trist per a mi veure com alguns que han estat o són encara els meus companys, i que també van conèixer d’a prop a Xavier Soto, s’arronsen tan fàcilment davant de la pressió identitària, i recolzen idees que no han estat mai les nostres. Què pot moure a algú que ha compartit majoritàriament la mateixa trajectòria que jo, i que es amic meu, a no poder resistir la temptació el dijous passat de fer un tuit dient que estava satisfet amb la doble pregunta de la consulta, és per a mi un misteri. Si no s’és capaç de parar-se a pensar almenys una estona en les persones que hem intentat mantenir la sensatesa de la raó federal (resistint tota mena d’insults) en moments àlgids de la pressió nacionalista, què passarà al llarg de l’any 2014 (300 aniversari més consulta frustrada) en què Catalunya està condemnada a convertir-se en una presó identitària? La doble pregunta, com tothom sobretot fora de Catalunya (i no em refereixo només a la resta d’Espanya) se n’adona, és un disbarat polític, jurídic i moral: “vol que Catalunya sigui un estat i en cas afirmatiu que sigui independent?” Han aportat arguments contundents al respecte persones tan diferents com el federalista canadenc Stéphane Dion, el socialista català Miquel Iceta, el filòsof Manuel Cruz, el politòleg Josep M. Colomer o el sociòleg José Juan Toharia. Jo m’abstindria o votaria en blanc a la primera pregunta, perquè “estat” és una paraula ambigua i polisèmica (com tantes paraules que abunden en el vocabulari nacionalista). Per tant, estaria exclòs de respondre a la segona, on amb tota seguretat votaria que no si pogués, perquè no sóc independentista: vull mantenir lligams amb la resta d’Espanya i no només no vull posar en risc ni un minut la meva pertinença a la Unió Europea, sinó que no vull perjudicar el procés de crear una Europa sense fronteres. Quan el Sr. Pep Guardiola diu que els que volem votar no, tindrem l’oportunitat de fer-ho, menteix, perquè jo no tindria oportunitat de fer-ho, a no ser que contestés que sí a la primera pregunta, cosa que em nego a fer. Llàstima que Guardiola (una persona que deu estar en el 0,01 per cent més ric de l’u per cent més ric de Catalunya) no mostri la mateixa sensibilitat democràtica per a tots els països, com Qatar, ni la mateixa ambició per aplicar la democràcia directa en altres temes, com la creixent segregació educativa, les retalladles de la sanitat pública o el càstig a la corrupció de partits dirigits per persones a les quals tant admira. Clar que plantar cara a Guardiola o a altres patums és més difícil que enviar tuits cavalcant les onades. Per tot això vaig acabar dient als joves socialistes que potser en el 70è aniversari alguns dels que estaven allà estarien en altres partits… però que potser no, que potser alguns que estaven ara en altres partits acabarien venint amb nosaltres (es digui com es digui el partit de l’esquerra internacionalista i federal a l’any 2048, potser Partit Federal Europeu) perquè se n’adonarien que el sobiranisme estava portant a Catalunya a un carreró sense sortida. Tu decidiràs, Natius, si ens queden motes coses a fer junts.

6 comentarios:

  1. Quico, a mi em fa trist tot el to del teu comentari. Com pots desqualificar els "que han estat o són encara els meus companys" tot acusant-los de que "s’arronsen tan fàcilment davant de la pressió identitària"? No és més propi de companys reconeixer-se discrepàncies ideològiques que porten a adoptar posicions diferents? Per cert, i pel que fa a dir que aquests companys "recolzen idees que no han estat mai les nostres", deixa'm dir que estem en posicions semblants en nàtius, la maria freiria i jo mateix, tots tres ex-primers secretaris de la JSC. No pot ser que algunes de les idees que recolzes tu ara no són precisament les que no havien estat mai les nostres? Penso que si que ens queden moltes coses per fer junts, però des del respecte a les opcions de cadascú i a la seva coherència.
    Jordi
    PS. Felicitats per poder haver intervingut a l'acte dels 35 anys de la JSC. Quina sort!

    ResponderEliminar
  2. Jordi, criticar durament no és desqualificar, ni perdre el respecte. Pintar-me com un intolerant és molt estrany en la persona que té el post més llegit del MEU blog, defensant idees diferents de les meves. Una manera estranya de perdre el respecte. Als anys 80 vam defensar unes idees, quan tu ja no hi eres ni la Maria Freiria havia arribat, que grinyolen molt amb el sobiranisme identitarista i una doble pregunta absurda que denucio amb arguments, des del màxim respecte i afecte, que la Maria (de la qual desconec l'opinió sobre la doble pregunta) i el Natius coneixen encara millor que tu.

    ResponderEliminar
  3. Quico, perquè hem discrepat sovint tot respectant-nos els diferents arguments no compartits, m'ha estranyat el to del teu post. I em refermo en aquesta sorpresa. Per a mi, dir que els que recolzen l'acord de la consulta "s’arronsen tan fàcilment davant de la pressió identitària" no és criticar durament, sinó desqualificar, perquè els que recolzen l'acord no ho fan per "arronsament" sinó per una anàlisi de la realitat i de les alternatives, diferents de les teves, si, però fruit de la seva anàlisi . I en aquest context, jo em trobo continuador de les idees que ens van portar a crear la JSC. Per cert, no t'he pintat mai com un intolerant! No s'hi val a defesar-se d'alguna cosa de la que no t'he acusat. I si he escrit en el TEU blog és perquè em vas convidar a fer-ho i penso que ens queden moltes coses per fer junts. Hi estàs d'acord?

    ResponderEliminar
  4. Estic d'acord en què espero que ens quedin moltes coses a fer junts, i també crec que la pressio social dels sectors nacionalistes és molt forta i que convé més pressió en sentit federal, igual de forta però més respectuosa. La influència de la pressió social en els moviments nacionalistes està molt ben estudiada a tot arreu, no m'invento res ni és desqualificar. La meva JSC estava a les antípodes dels nacionalismes.

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. La "meva" JSC també estava a les antípodes dels nacionalismes, com ho estic jo ara, Quico. Però em sembla que aquest no és el punt. En Rubert de Ventós ha el.laborat molt bé la posició inependentista com a contraposició al nacionalisme.

      Eliminar
  5. L'aportació d'un home que es dedica a xutar pilotes seria còmica, però avui resulta surrealista. En tot cas, allò que preocupa és observar com aquesta presó identitària es va engrandint per a encabir-hi persones que mai no hauríem imaginat que s'hi vulguessin empresonar. La nostra crisi, finalment, no és ni econòmica ni financera: és de criteris i de valors. Mentre el país (estat, nació o nacionalitat) s'empobreix i perd drets elementals, hi ha qui de sobte creu que cal discutir la identitat, i recorre a un imaginari romàntic per no dir medieval.
    Potser assistim a un nou capítol del conte sobre la desaparició del conflicte social, substituït ara per un hipotètic conflicte nacional que no sabem què vol dir ni què persegueix. Un capítol inversembant, perquè ara potser més que mai en els darrers trenta anys el conflicte social té signicat i significant.
    Per això penso que, malgrat la paradoxa, el nacionalisme català podria dur-nos a la desaparició més terrible: Mònaco té alguna identitat?

    ResponderEliminar