Per una reconciliació desitjable i possible al PSC

Molts que segueixen desitjant votar el PSC veuen amb frustració l’actual situació de divisió. La “gràcia” que sempre ha tingut aquest partit és que no era un partit a la basca o a la belga, sinó que era un partit intercomunitari, exemplar en la capacitat d’unir persones d’orígens culturals i lingüístics diferents per objectius comuns. Crec que en interès de totes les parts litigants, però sobretot pensant en els votants i en el conjunt de la societat (que sortiria guanyant d’un PSC unit que respongués a la seva idea original), tant la direcció com els sectors crítics haurien de fer en les properes setmanes un esforç generós per “deposar les armes” i posar-se a treballar per, en primer lloc, resistir junts els temps difícils que s’acosten  i, en segon lloc, posar les bases d’una recuperació a mig termini. Segur que a algú més imaginatiu se li ocorreix com escenificar-ho, més enllà d'una votació puntual al Parlament, però les bases de la reconciliació, perfectament assumibles pel gruix de la direcció i dels sectors crítics, podrien ser les següents:

-Preocupació per la situació social que es viu a Catalunya i defensa de les classes populars, davant de la consolidació de polítiques regressives per sortir de la crisi. Reafirmació de les pròpies idees progressistes, reformistes i socialistes en temps de grans canvis i dificultats.

-Federalisme catalanista, que té com a principal adversari la dreta centralista espanyola i el seu immobilisme, i que es planteja com a objectiu la concòrdia i unitat civil dintre de la societat catalana, i la mà estesa i la voluntat de cooperació amb altres pobles, en concret per construir una Espanya plurinacional i una Europa sense fronteres.

-Respecte al moviment independentista, però distanciament en la mesura que és un projecte divisiu, que porta a la nostra societat a un carreró sense sortida, especialment en el terreny econòmic i social. Crítica a determinats aspectes inquietants dels sectors sobiranistes, sobretot el control dels mitjans de comunicació públics i subvencionats, la banalització de la legalitat, i les tendències maniquees i xovinistes visibles per exemple en certes commemoracions històriques.

-Una Europa unida sense fronteres com a horitzó, més federal que intergovernamental, que deixi enrera els estats-nació com a principal organització de govern de les nostres societats. Només una Europa unida ens pot permetre superar l’actual crisi econòmica amb una societat més justa i ser rellevants en un món globalitzat que s’enfronta a enormes reptes: canvi climatic, inestabilitat financera, pobresa mundial. Aquests problemes no tenen solucions miraculoses ni fàcils, sinó que requereixen una actuació continuada basada en principis sòlids.

-Dret a decidir de la ciutadania de Catalunya, entès com a restabliment de la situació, trencada amb la sentència de l’estatut, per la qual la darrera paraula sobre l’estatus de Catalunya correspon al poble de Catalunya. Això es pot interpretar de diferents maneres, i totes són legítimes, però el partit ha de triar al respecte democràticament una línea d’actuació que sigui seguida amb coherència, per deferència als votants.

-Tant la direcció actual com els sectors crítics han de realizar una severa autocrítica sobre les dificultats d’avançar cap a un nou PSC i de fer-se creïble com a força de regeneració democràtica. Les primàries ciutadanes seran un test en aquest sentit, però no són una panacea ni han de ser l’únic punt d’un programa de reformes organitzatives i gestos concrets  visualitzables que tornin a fer del PSC un partit elegible, on s’incorporin ciutadans que no responguin necessàriament al perfil clònic del polític professional (que tant abunda tant en els sectors oficials com en els crítics), allunyat de les formes burocràtiques i de tot vestigi de corrupció, tova o dura.