La hipérbole permanente de la derecha española, en perspectiva

Mientras la distopía trumpista avanza desacomplejada por las calles de Los Angeles, la derecha española se manifiesta en Madrid llamando mafioso y dictador a Pedro Sánchez. 

Hay que valorar lo que dicen los portavoces mediáticos y políticos de la (extrema) derecha española, su tremendismo apocalíptico, en perspectiva, es decir, a la luz no solo de lo que está ocurriendo en Estados Unidos (tendencias autocráticas y mafiosas de verdad) sino también de:

-Lo que hizo el PP: corrupción (Bárcenas, Gurtel; Madrid, Valencia y Mallorca), mentiras del 11-M, su gestión económica.

-Otros casos de corrupción en España: Jordi Pujol, su familia y su partido. 

-Lo que hizo el PSOE bajo Felipe González, como explicaba el otro día Jordi Amat en El País.

-Los grandes riesgos del mundo de hoy: geopolíticos (Ucrania, Gaza), sanitarios, climáticos.

-La realidad de la España de hoy: economía, salud, libertades. Seguramente, somos el país del mundo donde se vive con mayor libertad y bienestar. Y si no lo somos (que no lo descarto), estaremos entre el puñado de los pocos de ellos que pueden aspirar a ello. Esto no impide ignorar los enormes problemas por los que atraviesa mucha gente, en la que no estoy seguro que los líderes conservadores piensen mucho.

Mientras tanto, una parte importante de la derecha española, aunque no toda, y especialmente la parte que se concentra en la capital Madrid, se deja caer por una pendiente de tonos claramente trumpistas (con amigos comunes como Milei), como reflejan los aspavientos de su presidenta actual, o la entrevista que concedió el otro día una antecesora suya.

Este tono hiperbólico no es nuevo, pero el contraste es mayor hoy, con todo lo que está pasando en el mundo y especialmente lo que emana del despacho oval de la Casa Blanca, que pone sencillamente en riesgo nuestro modo de vida, nuestra libertad y nuestro bienestar (que son inseparables).

Quizás con una retórica y una sustancia menos catastrofista y reaccionaria hubieran gobernado más años desde 1977 y no hubiera habido estos (insoportablemente largos para ellos -entre 1977 y 2025, o sea en 48 años, el centroizquierda ha gobernado 27 años, más de la mitad) paréntesis de gobiernos moderadamente progresistas, pero que han permitido algunos de los grandes avances de España en términos de bienestar y libertad. 

Los sectores que se beneficiaron del franquismo tuvieron éxito en dejar muchas cosas amarradas con el advenimiento de la democracia, pero entre ellas hubieran deseado tener más tiempo el poder ejecutivo y el legislativo. Quizás deberían preguntarse por qué no ha sido así. De las muchas maneras que la derecha tiene de doblegar a la izquierda, perfectamente estudiadas (por ejemplo en un artículo clásico de Adam Bonica y coautores), han elegido la más estruendosa, pero no sé si la más eficaz. No descarto que una vez más se hayan pasado de frenada y que 2027 sea una repetición de 1993.

Pedro Sánchez seguramente no tiene el carisma de Felipe González, ni su capacidad oratoria, ni seguramente su nivel cultural, pero ha conducido España por la senda europeísta, ha sorteado todo tipo de crisis sobrevenidas, ha frenado el desafío constitucional del independentismo catalán, y ha corregido desequilibrios económicos con más éxito que González y Zapatero. Y con una derecha más calmada, quizás sería también posible realizar un debate franco sobre sus defectos y los de su (nuestro) partido.

Joves: independentistes fa 10 anys i fatxes ara?

Fa deu anys a Catalunya, el mite que els joves eren independentistes va portar a enormes errors de càlcul per part dels líders independentistes tradicionals o sobrevinguts (“si no ara, és qüestió de temps…”) i a injustificats atacs de pànic per part dels seus adversaris democràtics.

Un mite semblant, amb errors consegüents anàlegs, pot estar-se produint amb la idea viral segons la qual els joves, sobretot els homes, s’estarien tornant fatxes, o sigui d’extrema dreta. No diré que l’extrema dreta no estigui creixent entre sub-segments de l’electorat juvenil masculí, però m’atreviria a dir que el pànic és injustificat i interessat.

Fa només dos anys, un resultat suficient del PSOE a Espanya, basat en bona part en el vot juvenil (mobilitzat entre altres factors per la participació de Sánchez en un podcast d’influencers juvenils, que la dreta -extrema o no- va ser incapaç de replicar), unit a aliances amb una diversitat de grups, va permetre la reedició del govern de coalició progressista a Espanya. A les eleccions europees de fa un any, un estudi va mostrar un menor suport als partits d'extrema dreta entre els votants joves que entre els votants més grans. Més interessant encara, mentre que els homes joves van votar partits d'extrema dreta en un nombre similar al dels homes més grans, les dones joves van votar menys partits d'extrema dreta que les dones més grans. La majoria de les investigacions mostren que els joves, tant dones com homes, tenen valors més progressistes que les generacions anteriors.

No ho dic jo, ni qualsevol observador amateur de l’actualitat, sinó el politòleg Cas Mudde, un dels principals experts mundials en l’extrema dreta.

Faria la següent recomanació als qui escriuen sobre la suposada onada de suport dels joves a l’extrema dreta, tant els que s’hi refereixen sense fer servir cap dada com els qui s’hi refereixen fent servir dades selectives: quan feu una afirmació sobre els joves i l’extrema dreta acompanyeu-ho de dades comparant amb altres edats i destacant on està la majoria de la joventut.

El suport juvenil a l’extrema dreta podria acabar sent una profecia que s’autocompleix perquè a ningú li agrada afegir-se a un vaixell que s’enfonsa. Però de moment està lluny de passar. Potser més que queixar-se dels joves, molts adults podrien escoltar la veu de la majoria de joves, que són progressistes, i donar-los un paper més rellevant en les seus partits, sindicats i associacions, algunes de les quals esdevenen amb facilitat clubs de jubilats de classe mitja alta dedicats a despotricar sobre els hàbits de les joves generacions.

A Catalunya, en els darrers vint-i-cinc anys han arribat quasi dos milions de persones immigrades, i la població ha passat de 6 milions a més de 8 milions, malgrat xocs econòmics negatius com la crisi financera global, el procés independentista o la covid. És com si hagués arribat una nau espacial gegant amb una població que supera la població de Barcelona, i s’hagués instal·lat entre nosaltres. Algú es creu que això hagués estat possible de forma pacífica i civilitzada sense un comportament exemplar de la majoria de la gent jove, nadius i nouvinguts? Per cert, té sentit seguir preguntant a aquesta població majoritàriament mestissa, si sent més catalana que espanyola o a l’inrevés?

El problema, com ha dit el politòleg nordamericà Larry Bartels, és que “la democràcia s’erosiona des de dalt” i el que sí que és un perill és que aquest “des de dalt” avui té una gran força global que emana de la Casa Blanca. Si volem fer avançar les idees de progrés, més que posar sota la lupa a la gent jove, potser que hi posem els grans interessos (dirigits per gent de certa edat) que empenyen forces geopolítiques que són les que avui posen en perill la democràcia (com vaig intentar explicar en el recent debat del Tast d’Idees a Vilafranca del Penedès).