Idees per a la propera Marató de TV3 (per Francesc Trillas)

Avui la televisió pública catalana ha tingut entretinguda l’audiència amb una B.O. (bona obra): una Marató contra la pobresa, a la qual s’han afegit artistes, esportistes famosos, polítics i presentadors de televisió. Com se sap, aquest gènere consisteix a concentrar per un dia l’atenció de l’espectador en una sèrie d’activitats que recaptin diners per a una causa, en aquest cas lluitar contra la pobresa. Vagi per endavant el meu reconeixement a totes les persones que hi hagin col.laborat de bon cor, sobretot si serveix per sensibilitzar d’un problema que té les seves arrels en una societat (la catalana, també) injusta, amb profundes desigualtats que es perpetuen generació rere generació, amb els poderosos “passant-se el porró” de pares a fills. Al programa hi han aparegut persones admirables, com les que treballen per als infants vulnerables i les persones sense sostre, però el plat fort paradoxalment ha estat un partit de futbol sala entre esportistes multimilionaris que gaudeixen d’importants privilegis fiscals.
El format del programa  més que enfocat a la sensibilització ciutadana, ha estat enfocat des del punt de vista  “caritatiu”, com com si tots els ciutadans ens haguéssim de compadir i ajudar a persones que han caigut en desgràcia, com si no fóssim responsables com a societat de la seva situació, i com si no existís l’opció d’una solució col.lectiva de caràcter global.
Proposo que aviat es faci una nova edició de la Marató, però amb un format una mica diferent. Es tractaria que els espectadors, en comptes d’aportar directament els diners, aportessin una sèrie d’idees que, en cas que els governants assistits per experts comprovessin que realment suposen un guany net per als pobres, fossin d’immediata implantació. Jo donaria les següents idees (quan una idea comença per la paraula “supressió”, es tractaria de dedicar els recursos sobrants a alguna forma d’ajuda directa i immediata  als pobres,  o de finançament de l’educació pública):
-Supressió del canal d’esports de 24h de la Televisió de Catalunya i del canal 33, i supressió de la transmissió en directe de partits del Barça.
-Supressió de les ajudes públiques al circuit de Montmeló, i de la gratuïtat de la seguretat per part de cossos públics de policia en tota mena de proves esportives.
-Restabliment immediat a Catalunya de l’impost de successions.
-Expropiació de totes les propietats del senyor Millet, retorn dels diners percebuts per fundacions de partits polítics des del Palau de la Música, i supressió de les donacions anònimes als partits polítics.
-Supressió de les diputacions provincials i dels consells comarcals (assumint-ne les seves competències essencials la Generalitat), i fusió de municipis petits (com a mínim, 300).
-Obligatorietat per a l’església catòlica del pagament de l’IBI.
-Reformar la tributació de les rendes del capital i de l’impost de societats perquè tota forma de guanyar diners sigui objecte d’aportacions al bé col.lectiu, eliminant excepcions.
-Buscar fórmules d’harmonització fiscal amb la resta de l’estat i amb la UE que impedeixin la competència fiscal. Qualsevol forma de pacte fiscal entre territoris estaria condicionada a aquesta harmonització, per tal de garantir una pressió fiscal elevada i progressiva.
-Supressió de l’aplicació residual de la Llei Beckham i augment dels tipus impositius marginals màxims per als esportistes d’élite.
-Eliminar totes les campanyes de publicitat institucional i deixar-ne només una de lluita contra el frau fiscal, participada per totes les administracions. Segons aquest video, només lluitant eficaçment contra el frau fiscal aconseguiríem 9000 vegades els diners que s’aconsegueixen amb una marató de TV3.
-Obligatorietat per part de totes les escoles concertades d’assumir una quantitat aliquota d’alumnes de població immigrant.
-Promoció d’actituds individuals coherents amb una fiscalitat justa i un ús solidari dels recursos públics, per exemple negant-nos a acceptar factures sense IVA o no fent un ús abusiu i insolidari del subsidi d’atur.
Potser així ens sentiríem més amb pau amb nosaltres mateixos tot l’any, i no només un dia. Potser en comptes d’alterar marginalment les ràtios de pobresa avançaríem cap a una societat amb unes estructures més justes.

Que la Iglesia también pague IBI (por Pedro Alas)

Estimado señor Alcalde:

En estos momentos de dificultades socioeconómicas, la ciudadanía en general y diversos sectores en particular, como médicos y profesores, han sido llamados a “realizar un esfuerzo” para superar la crisis.

Sin embargo, a la Iglesia no se le ha reclamado esfuerzo alguno. De hecho, su estatus fiscal es el mismo que en 1979.

La Iglesia cuenta con patrimonio e ingresos suficientes como para mantener las labores de beneficio social que ejercen, de gran valor y arraigo en nuestra sociedad. Pero es que la Iglesia es también la mayor propietaria inmobiliaria en España, seguida muy de cerca por el Estado.

Por ello, quiero pedirle en cuanto Alcalde de Barcelona que inicie el cobro del IBI a la Iglesia Católica.

Algunas localidades ya han comenzado a dejar de ser “paraísos fiscales” para la Iglesia: la alcaldesa de Zamora, Rosa Valdeón, del Partido Popular, acaba de tomar la iniciativa de comenzar a gravar el IBI a la Iglesia hasta donde la Ley de Mecenazgo y el Concordato de la Santa Sede le permita. Y ayuntamientos como el de Alcalá de Henares y o el de San Sebastián de los Reyes también acaban de aprobarlo.

Por eso le pedimos que también empiece a aplicar estas medidas en Barcelona. Por el bien de los vecinos de Barcelona y de todos.

Atentamente,

Pedro Alas

PER QUÈ “AVANCEM!” (per Francesc Trillas)

Avui s’ha anunciat als mitjans de comunicació l’assemblea constituent del moviment “Avancem!”, que jo recolzo, i que tindrà lloc a Sant Feliu de Codines el proper dissabte 30 de juny. En els següents paràgrafs desenvolupo les principals raons que em porten a recolzar aquest moviment:

1.Per reforçar el PSC. En els darrers anys alguna gent significativa se n’ha anat del PSC o se n’ha allunyat. Alguns són o eren amics meus. Sóc dels que s’ha quedat tristament sorprès per la facilitat amb què aquests amics han entrat a l’òrbita de CiU.D’altres han entrat en l’òrbita de “Ciutadans”, s’han instal.lat en l’anti-política i uns pocs en altres forces d’esquerres.  El centra-dreta català té més poder d’atracció que la dreta espanyola. Els que impulsem “Avancem!” som dels que ens volem quedar, aturar les fuites i recuperar efectius. El projecte fundacional del PSC (construir un sol poble des de l’esquerra) és més actual i necessari que mai.

2. Per construir una aliança de progrés. CiU és una dreta bastant sofisticada i eficaç i la seva estratègia només porta a una sortida conservadora de la crisi: menys estat i més desigualtat. I quan dic menys estat no em refereixo precisament a menys Estat espanyol, perquè penso que ni Unió ni Convergència no tenen cap estratègia per canviar l’organització de les sobiranies ni a Espanya ni a Europa. El sobiranisme de CiU és pura retòrica per amagar una estratègia molt seriosa, i malauradament fins ara molt eficaç, d’apuntalar una Catalunya desigual i conservadora, aliada fidel en els fets dels sectors més poderosos de la vella Espanya. La resposta, com que el PSC  no pot ser ni ha estat mai alternativa per si sol, ha de ser construir una aliança de progrés des de baix, que corregeixi els defectes partitocràtics del tripartit i que reuneixi tots aquells que sense ambigüitat vulguin construir una alternativa de progrés a Catalunya (només en quedarien exclosos aquells que han optat per l’equidistància i en la pràctica s’han convertit en una marca blanca de CiU).

3. Perquè el darrer congrés del PSC va ser insuficient. Jo no en vaig ser delegat, com no ho van ser la majoria de militants. Vist des de la distància, no crec que el congrés es tanqués en fals ni que fós una oportunitat perduda. Es va canviar de primer secretari de forma no traumàtica, i la majoria de delegats va constatar la necessitat d’un “Nou PSC”. Però els passos concrets per construir aquest nou partit han estat molt tímids. És molt difícil visualitzar res de nou en la pràctica, quan moltes de les persones i quasi totes les estructures segueixen més o menys on estaven. Per exemple, si avui es fessin eleccions o es fés un altre congrés, els mecanismes de selecció que ens han portat fins aquí seguirien sent exactament els mateixos. El PSC ha de treure’s de sobre qualsevol rastre de “priisme”, que encara en té. S'ha d'assegurar que es fan unes primàries ciutadanes obertes amb un reglament semblant al del Partit Socialista francès.

4.Estic d’acord amb tot el que diu el manifest de convocatòria d’”Avancem”? No. Tot esforç col.lectiu és fruit d’una síntesi. Però la xarxa permet expressar matisos individuals, que jo crec que poden ser útils si enriqueixen el debat. Jo en aquest sentit no em sento identificat amb l’expressió del manifest de dir que hi ha una crisi nacional i una crisi social. Les coses “nacionals” són socials. Les sobiranies i fronteres són institucions humanes que s’han generat per acord, per violència, o per evolució de les forces socials. A Catalunya no hi ha una crisi nacional separada de la crisi social. No hi ha gran cosa d’especial en la complexitat de les identitats a Catalunya i de la relació amb els nostres veïns de dalt i de baix, amb els quals compartim tant, Europa entre altres coses. Les identitats complexes, les sobiranies solapades, són la característica principal de les societats europees, la nostra també. Qualsevol intent de reduir això a un suposat “dret a decidir” el veig francament condemnat al fracàs i a la frustració.  Això no vol dir que no haguem de parlar del tema. N’hem de parlar, perquè l’organització concreta de les sobiranies compartides i solapades és certament molt millorable.

5.Perquè no triomfi l’escepticisme. Sempre hi ha motius per dir que no. Tot fa mandra, i segur que és fàcil trobar algun matís, algun petit motiu que ens faci estar en desacord. Però si sempre ens comportéssim així no avançaríem mai. No està molt clar si Schumpeter parlava de creació destructiva o de destrucció creativa, però la inacció no és una opció en un moment en què la crisi social i l’anti-política (que sempre acaba en la deriva anti-democràtica a favor dels que més tenen) avancen decididament. La millor forma de combatre la injusticia social i l’anti-política és fer una política democràtica diferent, diferent de veritat, no que sembli diferent.

6.Perquè calia un primer pas al qual en segueixin més. Aquesta convocatòria és un primer pas. Se n’haurien de donar molts més, tant de bo que se sumessin noves forces i noves energies. Què més caldria fer? Tant de bo poguéssim aprofitar l’estela d’”Avancem!” per renovar a fons el PSC metropolità. Jo crec que a l’àrea de Barcelona ens juguem la supervivència d’una força política que defensa els drets dels treballadors i els seus fills d’una forma eficaç. La majoria electoral del PSC en aquests territoris està en perill (en part, per errors profunds propis) i això vol dir que la possibilitat mateixa d’una hegemonía d’esquerres està en perill. El futur de Catalunya, amb tots els respectes, també el futur de la llengua i la cultura catalanes, no es juga als petits pobles, sinó que es juga als barris de la Barcelona metropolitana. Renovar profundament el PSC metropolità, convertir les agrupacions locals del PSC en cèl-lules de voluntariat social, podria ser un pas important.

7. Perquè cal anar més enllà de Nou Cicle. Alguns hem col.laborat des dels anys 1990 amb Nou Cicle. Desitjaríem que Nou Cicle fós un riu important que conflueix en el nou moviment, idealment un mar on van a parar aigües diverses que van a parar a un oceà, que és l’aliança de progrés.  Nou Cicle ha estat un exemple per a molts i ha estat una casa amb portes i finestres obertes quan altres edificis s’anaven tancant i es quedaven a les fosques. Tant de bo que poguem construir junts un moviment intergeneracional que construeixi la Catalunya que van somniar els fundadors del PSC. Per altra banda, crec haver après que això és el que molts dels fundadors havien anat fent sempre: construir cada vegada moviments més grans, amb generositat, unitat i apertura.

Esteu cridats al debat. Tothom a Sant Feliu de Codines!

Un dels grans debats (per Francesc Trillas)

En els debats sobre la socialdemocràcia (per exemple el que hi ha hagut les darreres setmanes al diari El Pais) és divertit veure com cada participant diu que "el gran tema" és aquest o aquest altre. Per a mi el gran tema és com avancem cap a una societat més igualitària, cosa que no vol dir més homogènia (per exemple, la igualtat ha de ser compatible amb la meritocràcia). I com ho fem fent-ho compatible amb l'eficiència i creació de riquesa, en un món amenaçat pel canvi climàtic. Això vol dir re-avaluar el rol del sector públic, perquè sense una forta intervenció pública no es pot avançar simultàniament en equitat i eficiència. D'això parlen dues presentacions que he penjat a la meva pàgina web: una sobre pobresa i canvi climàtic i l'altra sobre els biaixos dels experts en la intervenció pública ("behavioral regulators" o "reguladors conductuals"). Sobre les fronteres entre sector públic i privat, estan disponibles a la xarxa les presentacions d'una conferència recent del centre sector públic i privat de l'IESE, que dirigeix Xavier Vives, en la qual vaig col.laborar. I demà i demà-passat la Xarxa de Recerca en Economia Aplicada (XREAP) celebra el seu simposi a la UB sobre aquest mateix tema.

Suerte que eran los liberales del PP (por Pedro Alas)

La lectura de la crónica del hundimiento de Bankia en los últimos días deja una sensación realmente impactante. Bankia estaba copada por el PP porque fue fruto de la fusión de cajas de ahorros controladas por las comunidades autónomas de Madrid y del País Valenciano. Era el cuarto banco de España, y estaba controlado en el día a día por políticos del PP antes de que este partido accediera al gobierno de España tras las elecciones del pasado 20 de Noviembre. Rodrigo Rato, vicepresidente económico del PP durante 8 años con Aznar, fue nombrado presidente de Bankia (donde no dudó en subirse el sueldo), tras luchar por el puesto con el número dos de Esperanza Aguirre, por quien ésta dió la batalla hasta el último momento. O sea, los dos supuestos principales exponentes del ala liberal del PP (Rato y Aguirre) pugnando por controlar desde la política el cuarto banco de España. Para contribuir a capitalizar el banco, emitieron acciones convenciendo a los pequeños depositantes de las cajas participantes, quienes han perdido prácticamente las inversiones que realizaron bajo la propaganda de que se trataba de una gran inversión. Estos pequeños ahorradores debería pedir explicaciones y emprender acciones judiciales. Ahora el banco necesita ingentes cantidades de dinero público y ha debido ser de facto nacionalizado. Suerte que eran del sector liberal...

Suport i propostes a Ferran Sancho (per Francesc Trillas)

Ferran Sancho va ser el meu professor de micro quan estudiava economia. Va ser sempre un professor cordial, molt competent i compromès amb els estudiants, sempre a la seva disposició. Molts anys més tard va ser el meu col.lega i cap de departament, i vaig poder comprovar que era probablement la persona més dialogant que he conegut a la Universitat. Com a economista, està format a Berkeley, i això el fa un economista tocat per l’aigua salada (sobre la distinció entre fresh water i salt water economists, veure el blog de Paul Krugman). La candidatura d’en Ferran a Rector de la UAB està compromesa amb la universitat pública i la seva qualitat. M’agrada que el seu programa comenci fent menció a les humanitats i a l’equitat. Aprofito per fer-li algunes suggerències:

-Màxim respecte als estudiants, reconèixer el seu dret a ser tractats pel professorat i el PAS amb el màxim respecte (tracte, tutories, drets, etc.). El programa recull molt bé propostes de tipus econòmic i de representació democràtica per als estudiants, però crec que també aniria bé una referència al tracte que es mereixen com a persones.

-Màsters i doctorats: reduir la incertesa dels darrers anys sobre la continuïtat i mencions d’excel.lència amb acords per facultats que suposin una racionalització de l’oferta actual.

-Des-burocratització, reducció de la càrrega que suposa la burocràcia, inclosa l'e-burocràcia, per als professors i investigadors.

-Comunicació de la UAB. La UAB és força invisible en els mitjans de comunicació, en comparació a la UB i la UPF, pel que fa per exemple a les opinions d’experts sobre temes específics.

Per acabar, vull expressar el meu respecte total als altres candidats a rector, que tenen el mèrit de donar un pas endavant en temps molt difícils.

No es broma: Laporta quiere volver (por Pedro Alas)

Este es el país donde el ridículo no pasa factura. Uno diría que después de imágenes de un personaje público con una botella de cava en la mano, bailando y con la ropa mojada en una sala de fiestas; o después de unas imágenes en un yate, sin ropa, con un puro y otra botella de cava en la mano (aparte de una barriga prominente), ese personaje público pagaría un precio bastante prolongado en el tiempo en términos de escarnio y desaprobación popular. Pero no. Él debe haber pensado que si Michel González se ha recuperado de las imágenes más ridículas del fútbol español consiguiendo que, por lo menos durante breves espacios de tiempo, le hagan entrendor de equipos de primera; o si el ex-ministro Acebes (el de las dos vías de investigación) ha conseguido recuperarse y tener un empleo muy lucrativo en una multinacional española, pues qué menos, él puede volver en gloria y majestad. Algún lector buena gente pensará que exagero, pero este es el pais donde lo que uno cree que no puede ocurrir, acaba ocurriendo. De hecho, en su etapa inicial como presidente, recuerdo que cuando algunos pronosticábamos que Laporta quería hacer carrera política como un Berlusconi de pacotilla, los interlocutores se reían y decían que eso aquí no iba a ocurrir, porque esto no es Italia, o Argentina, o Rusia. Bueno, hoy Laporta es diputado en el Parlament de Catalunya y Concejal del Ayuntamiento de Barcelona. Y dice que el Barça ya no es más que un club y que él está dispuesto a volverse a sacrificar por nosotros. Recuerdo que cuando el actual seleccionador inglés, Roy Hodgson, fue nombrado por segunda vez entrenador del Inter, un diario italiano tituló: "no es broma ("non è uno scherzo"): Hodgson vuelve". Que se enciendan todas las alarmas.