No hi ha res més pragmàtic que la idea federal

El PSC és com el cafè de les modernes cafeteries. Tothom el vol a la seva manera: curt de cafè, més fort, descafeïnat, amb llet de soja... No em refereixo als que pateixen fòbia al PSC (una malaltia no sé si guarible, però espero que tractable), sinó a votants, militants, simpatitzants, exmilitants que es penedeixen d'haver sortit, ciutadans orfes d'altres aventures polítiques que ara veuen que només queda el PSC, o senzillament persones que no descarten votar el PSC o que el partit per qui voten pacti amb el PSC. Moltes d'aquestes persones comencen dient "diguin-li a l'Illa que...", per llavors dir que voldrien un PSC més així, més aixà, amb una mica més d'això o una mica més d'allò, com el cafè. Igual que tothom porta un seleccionador nacional de futbol a dins, molts porten un primer secretari del PSC a dins. La diferència amb el cafè, però, és que de PSC només n'hi ha un, igual que de selecció només n'hi ha una, i per tant, hi acaba havent molta gent que no surt de la cafeteria amb el PSC que voldria. Mentrestant, el PSC va fent, amb pragmatisme, i avui està millor que qualsevol altre partit català. 

A mi em passava el mateix, amb el cafè, amb el PSC i amb la selecció. Fins que Salvador Illa va pronunciar la conferència a la London School of Economics (LSE), amb una defensa sòlida, amb la boca ben oberta, del federalisme. Just la tassa de cafè que jo volia. Aquí entre nosaltres: ja era hora d’anar més enllà del mantra de l’Espanya plural i diversa. O plurinacional: tot això són constatacions, no constitueix un projecte. El federalisme, sí. I ho va fer amb una defensa com s'ha de fer: com una gran idea força del nostre temps, vàlida tant per Espanya com per Europa, perquè són una continuïtat inseparable. No pas com una llista de propostes de reforma tècnica de l'estat o la Constitució (desitjables), sinó com una idea ambiciosa, èpica, a partir de la qual fer evolucionar la realitat existent (que ja conté molts elements federals), amb reformes legals o sense. Ambició i realisme. 

Ja uns dies abans, més en família (a la presentació del llibre pòstum de Javier Rey sobre la pandèmia com a assaig de cogovernança federal), Illa havia explicat que per a ell el federalisme era el que ell mateix ja havia posat en pràctica per la via dels fets a la pandèmia com a Ministre de Sanitat: la coordinació amb les comunitats autònomes, les reunions federals on assistien des dels representants dels ajuntaments fins a la presidenta de la Comissió Europea, les vacunes adquirides per la UE i administrades per les CCAA sota regles comunes per a tothom, els fons Next Generation... El federalisme d'avui és continuar tot això, generalitzar-ho i fer-ho millor. Fins a la conferència de la LSE, se'l criticava, al PSC (amb certa raó, però no tota), que quan arribaven les campanyes electorals, es guardava el federalisme, o només l’esmentava amb la boca petita. Fins que a les portes de la seva campanya electoral més decisiva, el polític que toca més de peus a terra del món, Salvador Illa i Roca, candidat presidencial del partit pragmàtic per excel·lència, el partit favorit i a batre, presenta en una de les capitals del món la seva idea força: la idea federal. La mateixa idea que estava al lema del vell Moviment Socialista de Catalunya ("Federació, Democràcia, Socialisme"), l'embrió del PSC que es fa formar després de les tragèdies de la Guerra Civil i la segona Guerra Mundial amb les brases del POUM i de la Unió Socialista de Catalunya. I la idea que va fer que molts veterans del socialisme català i l'esquerra catalana (com Jaume Casanovas, Marcel Gabarró, Josep Quintanas, Francesc Esteva, Joan Sabaté i tants altres), en els anys de plom del "procés", abracessin Federalistes d'Esquerres quan molts anaven a la deriva amb el "dret a decidir".

Avui, a les portes del segon quart del segle XXI, aquella idea la trobem als best-sellers de Thomas Piketty, en els think tanks que han derrotat al separatisme a Quebec, en articles al diari El Mundo reclamant un federalisme al PP, als articles on Mas-Colell rebobina, per no dir que abomina, de la seva experiència indepe,... fins i tot la consellera d’Economia d’ERC reivindica el federalisme quan té un moment de debilitat. Benvinguts tots i totes al club... Quina és avui la pantalla passada? El procés i el sobiranisme. Quina és avui la pantalla de present i futur? El federalisme dels fets, de l'Espanya Europea, de la governança global i del Tribunal Penal Internacional. I si no, regalem-li el món a Trump i a Putin. 

És molt apropiat que Salvador Illa sortís de l'armari federalista a Londres, la capital del país que ha estat bressol i tomba del nacionalpopulisme, amb l'èxit a les urnes del Brexit i el seu fracàs demencial a la pràctica (Boris Johnson també se’n reia, del federalisme). Hi ha un federalisme britànic, que va influir a Altiero Spinelli, i que va de l'economista de la LSE Lionel Robbins fins en l’actualitat a Will Hutton (el comentarista més influent en el laborisme favorit per guanyar les imminents eleccions). I és molt apropiat que la visita al Regne Unit hagi acabat amb una reunió amb Gordon Brown, el polític escocès, exprimer ministre britànic, que va frenar l'independentisme a Escòcia amb el seu vibrant discurs el dia abans del referèndum del 2014. En aquell discurs, Brown va recordar un vell principi de l'esquerra, que serveix tant per explicar els èxits de la socialdemocràcia britànica (com el servei nacional de salut, NHS) com els de les unions democràtiques: “de cadascú segons les seves capacitats, i a cadascú segons les seves necessitats”. És exactament el mateix principi que vaig sentir reivindicar a un vell amic de Salvador Illa, el desaparegut Alcalde i alpinista Sergi Mingote, quan en una trobada de Federalistes d'Esquerres, va dir que aquest principi era el que regia tant la seva família multigeneracional (on s'ajudaven els uns als altres) com a les grans realitats federals. El federalisme no és només una tècnica o una recepta legislativa, ni apel·la només a la raó. A la LSE, Illa va dir: "Els problemes més grans dels nostres dies no poden ser resolts per països individualment, per molt forts que siguin. Requeriran un grau de col·laboració sense precedents a través de fronteres i entre països". 

Com es concreta això a casa nostra? Doncs no com voldrien els nacionalistes de diferents banderes, lògicament. Ni referèndum ni finançament singular ni decretar l’estat d’excepció permanent: tot allò que ens agrada (normalitat institucional, pluralitat, diàleg, perdó, solidaritat), a ells (als indepes més recalcitrants i a la dreta espanyola) els sembla humiliant, i aquesta és la dificultat... Tot està concretat, però no com voldrien els nacionalistes, és clar. Està concretat en els programes electorals i les ponències congressuals del PSC, o als 5 llibres que alguns hem escrit o co-escrit al llarg dels últims 10 anys (però quina mandra repassar tantes lectures abans d'escriure segons quines cròniques periodístiques, oi?). No hi haurà un moment màgic de desconnexió federalista, no hi haurà cap DUF (Declaració Unilateral de Federalisme), hi ha una evolució realista i ambiciosa, a partir de la paciència i del diàleg, la negociació i el pacte, amb moltes abraçades no correspostes, a partir d'una realitat que ja té molts ingredients federals (alguns sota atac de la dreta sobiranista europea).

 

El túnel de Gordon Brown

El ex primer ministro británico y ex ministro de Hacienda (Chancellor of the Exchequer) Gordon Brown (el hombre que, con su poder de convicción, frenó la creación de un estado escocés) es una de las personas más serias y respetables de la política internacional, aunque haya sido mejor expolítico que político. Por eso me parece un indicador de lo difíciles que están las cosas en Israel y Palestina, que él haya descrito como algo deseable lo que a punto estuvo de pasar (pero no pasó) en 2008: que casi se llegara a un acuerdo para la creación de dos estados, con el palestino compuesto por dos pedazos de tierra, Gaza y Cisjordania, conectados por un túnel o por una autopista por donde sólo pudieran circular los palestinos. 

Pero esa es la lógica de la "solución" de los dos estados: dar carta de naturaleza a la transformación de bienes públicos en bienes de club que solo pueda utilizar una parte de la población: unas carreteras para los israelíes y otras para los palestinos, en un mismo territorio, conectando pedazos de tierra aislados unos de otros, rodeados de muros y checkpoints, a los que se daría categoría de fronteras reconocidas internacionalmente. 

La solución de los dos estados es fruto de una resolución de las Naciones Unidas, es la legalidad internacional, y por eso merece respeto. Forma parte de un amplio consenso y es utilizado, en muchos casos de forma bienintencionada, como sinónimo de "proceso de paz". Sin embargo, adolece a mi modo de ver de dos problemas fundamentales, uno que podríamos llamar prescriptivo, y otro que podríamos llamar fáctico. 

El problema prescriptivo consiste en la falta de consistencia ética y moral de una receta que condena a dos comunidades al enfrentamiento étnico, que lo da por bueno e irremediable. Esta crítica ya la hicieron en el pasado personalidades como Hannah Arendt, Edward Said o Tony Judt, que abogaban por un estado multiétnico, así como otras personalidades de la comunidad judía, que no creían que la noción de un "hogar para el pueblo judío" (un territorio donde aquellas personas judías que lo quisieran o necesitaran pudiesen encontrar refugio) debía convertirse necesariamente en un hogar exclusivo para el pueblo judío. Hoy para muchos judíos israelíes, un palestino es un monstruo, y para muchos palestinos, un judío israelí también es un monstruo. Dos estados con su inversión en identidad afirmada contra el vecino no mejoraría en mucho la realidad de sentimientos actual, que alimenta la violencia y la guerra sin parar. 

El problema fáctico es que hoy, o ya antes de que Gaza se convirtiera en un problema humanitario de proporciones bíblicas, lo que debería ser el supuesto estado palestino es un queso gruyère sin continuidad (descrito brillante y tristemente en el libro "A Day in the Life of Abed Salama"), con incrustaciones en Cisjordania de asentamientos (piénsese en grandes condominios protegidos con la más avanzada tecnología) de judíos israelíes a los que les da absolutamente igual la realidad internacional, a la que chantajean utilizando la importancia estratégica de Israel para la seguridad y los intereses del mundo occidental. 

¿Cuál es hoy la alternativa y quien la apoya? El objetivo humanitario de la comunidad internacional debería ser que árabes y judíos, y personas que no necesiten etiquetarse, puedan compartir ese pequeño territorio, sin que nadie tenga que irse, en igualdad de condiciones. Es difícil de argumentar que la igualdad de derechos y oportunidades se cumplirá por el mero hecho de existir dos estados, cuando el mismo Biden ya ha dicho que "estado" puede querer decir muchas cosas (se entiende que desde China hasta Costa Rica pasando por Puerto Rico), con lo que da a entender que a la actual realidad de muy precario autogobierno palestino se le añada algún recurso más, un mayor reconocimiento internacional, y se le llame estado... pero sin ejército, con pocos medios, y con el acceso restringido a las infraestructuras del hermano mayor de al lado. La alternativa es un solo estado democrático con igualdad de derechos civiles y políticos para todas las personas. Eso nunca lo aceptará seguramente una mayoría del actual estado de Israel, bajo el cálculo de que habría un gran "riesgo" para ellos de que la mayoría de ese estado único fuera palestino. Es el mismo temor a la expansión de la democracia que han tenido todas las oligarquías, y que se puede paliar reduciendo el tamaño de lo que está en juego: es decir, supeditando a grandes mayorías cualificadas, o sacando del juego de mayorías y minorías, aspectos que tengan que ver con la protección de la identidad judía, sus símbolos, y la lengua hebrea, y que tengan que ver con la protección de los intereses occidentales, a cambio del apoyo financiero de Europa y Estados Unidos. Esa es a grandes rasgos la alternativa que hoy defienden personalidades judías como Peter Beinart, editor de Jewish Currents, o árabes como Shibley Telhami, profesor de la Universidad de Maryland, o la organización multi-étnica Standing Together, perseguida por los fanáticos de ambas comunidades.

¿Se puede hacer realidad la alternativa? Es muy difícil, pero no está más lejos de la realidad actual (la "realidad de un estado" con poder real ejercido discriminatoriamente, el israelí) que la llamada "solución de los dos estados", considerada imposible de llevar a la práctica por numerosos observadores imparciales que conocen la realidad sobre el terreno. Se trataría de, sin cambiar las resoluciones de las Naciones Unidas pero relegándolas a un futuro indefinido, priorizar el respeto a los derechos humanos, pasando primero por un alto el fuego en Gaza, el freno a cualquier tentación de desplazamiento de población, la reconstrucción de la franja bajo cobertura internacional y el lento desarrollo de un escenario de convivencia y levantamiento de muros y checkpoints con ámbitos de poder separado en algunos casos, y compartido en otros, no muy distinto a largo plazo de lo que ocurre en Irlanda del Norte.

¿Y por qué no una especie de Unión Europea pasando primero por dos estados? Esa es la opción de algunos grupos pacifistas que no se atreven a denunciar la idea de los dos estados. Puede ser un óptimo de segundo grado (un "second best")  si genera un consenso suficiente, pero si existe un consenso en que ese es el horizonte deseable (un futuro de libre movilidad e igualdad de derechos), sería mejor ahorrarnos la creación de fronteras para después derribarlas, porque mientras tanto se va a seguir invirtiendo en identidad divisiva y en tierra quemada. 

La idea de que cada guerra tiene que solucionarse asignando un estado a cada grupo étnico es una idea indeseable e impracticable, que tiene al mundo en llamas desde la primera guerra mundial. El derecho a la autodeterminación entendido como derecho de cada grupo étnico a levantar fronteras es una mala forma de superar los procesos coloniales. Es posible eliminar la explotación sin crear nuevas explotaciones, y desarrollando instituciones que extraigan lo mejor, y no lo peor, que hay en el ser humano.

Només Illa pot aturar el dia de la Marmota

Mentre a Catalunya falla l'educació, l'aigua, l'habitatge, les presons, la sanitat, l'energia i quasi tot allò que tingui a veure amb els serveis públics (certament no estem a Haití, però per al nivell de recursos de Catalunya, la situació és inacceptable quasi en tot), per la deixadesa fruit de més de 10 anys de deliris desafortunats, el lideratge independentista (malhumorat i dividit) segueix en la seva particular roda del Hàmster. Les pistes sobre on són els diferents sectors indepes un cop s'han convocat les eleccions són una mica desoladores: alguns segueixen parlant d'independència i sobirania com si no hagués passat res (ni Brexit ni "procés"), altres parlen d'una emergència identitària..., mentre el Govern de la Generalitat es mostra presentant-se documents a si mateix sobre finançament, amb el discurs d'Artur Mas de 2012, després de 10 anys de practicar l'estratègia de la cadira buida.

Mentrestant, el PSC s'ha presentat en el seu Congrés com el partit més unit, sòlid i competent de Catalunya, amb un candidat plenament preparat per presidir la Generalitat: Salvador Illa. No hi ha cap altra candidatura que pugui garantir unitat civil contra el cansament i la divisió, interdependència positiva amb el conjunt d'Espanya i Europa, i la recuperació dels serveis públics. Sempre amb la boca petita (pel meu gust, jo l'obriria més), les ressolucions del Congrés del PSC han ratificat la seva vocació federal (un federalisme pràctic, dels fets, el que permet resoldre problemes), que ve dels temps del Moviment Socialista de Catalunya, la prehistòria del PSC en paraules de Raimon Obiols:

-AMBICIÓ. No hi ha cap projecte més ambiciós per Catalunya que contribuir a articular de manera federal l'Espanya plural i diversa en una Europa unida sense fronteres.

Espanya és una realitat plurinacional, i Catalunya també. I molts de nosaltres, individualment, també som plurinacionals, i alguns fins i tot postnacionals. Això són constatacions. El que cal fer és gestionar aquesta diversitat i articular aquesta complexitat. I això es fa amb un federalisme millor a Espanya i Europa, més sòlid i estable que el que ja tenim. Buscar solucions en solitari, insolidàries, és poc ambiciós i a més ben poc realista. El "nosaltres sols" és el que ha portat a Catalunya a un carreró sense sortida els darrers 10 anys.

-PROJECTE. No volem crear noves fronteres, ben al contrari: volem cooperar a través d'elles i interactuar relativitzant les que hi ha. Tenim el nostre projecte federal (i a partir d'ell podem dialogar i arribar a síntesis amb altres), creiem que és el més adequat pel món d'avui i de demà, és un projecte que mira al futur i no al passat, un futur de reptes interdependents, que depassen les fronteres existents i que requereixen molta cooperació i solidaritat.

El nostre és un projecte de millora democràtica i institucional, que parteix del respecte a l'estat de dret des de les ordenances municipals fins a les resolucions de l'ONU, del respecte a les identitats i la diversitat per resoldre els grans problemes de la humanitat, ampliant les solucions solidàries i cooperatives que hem donat a la pandèmia i la guerra d'Ucraïna: la co-governança federal del confinament, les vacunes i els fons Next Generation (amb totes les Comunitats Autònomes, els Ajuntaments, el govern d'Espanya i la Comissió Europea), la lluita contra l'encariment de la cistella de la compra amb la Guerra d'Ucraïna i la preparació comuna i solidària a Europa per un futur incert però ple d'oportunitats amb la transició ecològica i digital.

-EUROPA FEDERAL O SOBIRANISTA. Catalunya ha de decidir si aquest futur el vol fer amb la dreta sobiranista de Meloni, Orban, Le Pen, o si el vol fer amb la socialdemocràcia i el federalisme dels fets que representen el PSC i el PSOE. Som un partit federalista i federador, com diu sovint en Raimon Obiols. Però el nostre federalisme no és només el d'en Raimon, el de Pasqual Maragall, el de Jordi Solé-Tura, Carme Chacón o el de Pep Borrell; també és el de Salvador de Madariaga, Alfredo Pérez Rubalcaba, Ximo Puig i Altiero Spinelli o Ursula Hrischman i els pares i mares que van fundar la Unió Europea. Aquest és el futur on Catalunya té totes les de guanyar si juga bé les seves cartes.

(Una nota personal, no massa rellevant: amb excepció d'una o dues persones que em van felicitar, els companys i les companyes que se'm van adreçar arrel de la meva decisió de no presentar-me a la reelecció a l'executiva del PSC, em van fer arribar que creien que ho deixava massa aviat, després de 4 anys i 3 mesos. Una persona a la qual admiro em va dir, com un retret, que "sempre me'n vaig dels llocs". Tot això ho agraeixo, perquè són persones que m'aprecien. Suposo que potser també n'hi ha que estan molt contents que em tregui del mig, però no em van dir res. Els que són totalment acadèmics o totalment polítics, crec que els costa entendre'm. Però això no té cap importància: sigui com sigui, acabem sisplau amb el Dia de la Marmota)

Sobre secretarios de organización y juventudes de los partidos

Perdón por hablar de mí, pero tengo que empezar este texto con una confesión: no sólo fuí secretario de organización (SO) y pertenecí a las juventudes de un partido, sino que fui secretario de organización DE las juventudes de mi partido. Y no por poco tiempo, sino por 5 años, el cargo (orgánico, público o académico) en el que he estado más tiempo, y seguramente el que he disfrutado más. Bueno, tampoco es que haya tenido tantos. Y mi partido es el PSC, el partido doblemente traidor (a Cataluña y a España), aquel a cuyos militantes se les culpa a diario de ese monstruo de tres cabezas que forman la LOAPA, el 155 y el GAL.

Lo digo porque a raíz del caso Koldo, algunos comentaristas no han perdido la oportunidad de destacar que, qué casualidad, Ábalos era SO del PSOE, tuvo su primer cargo remunerado a los 23 años y ya no dejó la política profesional. Y aparece también un personaje, antiguo miembro de las NNGG del PP, Jacobo Pombo, que creó un fantasmagórico Global Youth Leadership Forum que no parecía tan fantasmagórico porque atrajo a numerosos VIPS -desde Ábalos hasta el Rey-, y usó dicho foro como (parece) plataforma para el tráfico de influencias.

De los más de 100 alcaldes y alcaldesas que tiene el PSC, y cientos del PSOE, muchos pasaron por su rama juvenil, igual que ocurre con otros partidos. Como yo, muchos han entrado, salido y vuelto a entrar en la política (profesional o no). Algunos completaron sus estudios (algunos heredamos unas condiciones familiares que lo hacían muy fácil), otros no. Suerte para quienes pretendan crear organizaciones políticas que no causen tensiones con la carrera académica y profesional.

Es verdad que hay patologías difíciles de extirpar. Pero tras más de 40 años de militancia y de haber reflexionado sobre el tema obsesivamente, desconozco su solución, aparte de expulsar a las manzanas podridas, y hacer todo lo que se pueda para mejorar la percepción que se tiene de la política, para que personas mejores se acerquen a ella.

Pero visto lo que aprendí siendo SO de la JSC, recomendaría a todo el mundo pasar por una experiencia parecida. En una conversación reciente con Olivié Bayón, Ricardo Castro y Anna Terrrón sobre la figura de Javier Soto recuerdo algunos de mis aprendizajes, pero me quedo corto: el Informe Urenda, las razones del colectivo LGTBI, las del feminismo, pisar la Cataluña real… 

Haber sido SO de unas juventudes no me ha impedido formarme en mi país y fuera del mismo, tener una profesión fuera de la política y acumular títulos académicos, pero mi formación sería totalmente incompleta sin aquellos años. Y dudo que si hubiera dedicado mi activismo a otros colectivos (de la Iglesia, por ejemplo), hubiera aprendido esa mezcla de realismo y progresismo que caracteriza a la inmensa mayoría de esos alcaldes y alcaldesas que mencionaba más arriba.

Cualquier plataforma política deberá contar con jóvenes, y muchos de ellos se especializarán y dejarán sus estudios, porque la política es trabajo-intensiva. Y deberá tener alguien encargado de la organización y la disciplina. Y el resto de la sociedad podrá despotricar relajadamente desde su sofá (quizás presumiendo de que nunca han estado en un partido político) porque unas organizaciones políticas mientras tanto mantienen viva la democracia en los ayuntamientos, los parlamentos y los gobiernos.

Federalismo en la tercera fase

Se podría decir que el federalismo tiene tres fases: practicar el federalismo, saber que se es federalista, y decir que se es federalista.

Primera fase: practicar el federalismo. Esta es la fase más importante y necesaria, aunque no sé si es suficiente en una sociedad democrática donde hay que persuadir. En la práctica del federalismo nos va la supervivencia de la especie humana y la solución de los grandes problemas de la humanidad, que sobrepasan totalmente el potencial de los instrumentos del viejo y fatigado estado-nación. En España, el actual gobierno lo practica, tanto internamente como en Europa. No me refiero solo a la Declaración de Granada (una declaración que recoge la vigente política del PSOE de hacer evolucionar nuestro modelo autonómico), sino a cómo el Gobierno de Pedro Sánchez y Salvador Illa gestionó la pandemia a partir del principio del estado compuesto, y a como la Unión Europea, con el empuje decisivo de España, abordó la administración de las vacunas del Covid y puso en marcha, con deuda mancomunada, los fondos Next Generation, o cómo aborda, con una perspectiva integrada, la solución a los retos de la energía o la inmigración. En algunos de los grandes conflictos violentos de nuestro tiempo, cuando se practica el federalismo (incluso sin decirlo), la paz se construye sobre bases más sólidas y justas, relativizando las fronteras y buscando la cooperación entre comunidades. Mejor lo que ha ocurrido en Irlanda del Norte que lo de Israel o Yugoslavia.

Segunda fase: saber que se es federalista. Los derivados de la palabra que empieza por F son conceptos abstractos y complejos. No siempre quienes practican el federalismo son conscientes de ello, sobre todo si nadie se lo recuerda. Es como el enfermo de Molière, que hablaba en prosa sin saberlo. Igual que la prosa es el lenguaje de la cotidianeidad, nos puede pasar desapercibido que la realidad tiene un fuerte sesgo federal. Que ya vivimos en un mundo de soberanías compartidas y solapadas; que la soberanía nacional, especialmente en Europa, es un mito. Resistirse a la fuerza del federalismo, o no ponerle suficientes ganas, nos puede dejar estancados en un mundo que confiaba casi únicamente en la fuerza del estado-nación, sin ser conscientes de todas las posibilidades institucionales a nuestro alcance. Ser federalista no es menos, sino más, que ser soberanista o partidario de la España plurinacional (sin negarla). Es mucho más ambicioso, moderno y prometedor.

Tercera fase: decir que se es federalista. No todo el mundo que dice que es federalista lo es sinceramente (recuerdo a Oriol Junqueras o a Umberto Bossi invocar el federalismo), o lo es en la línea de, digamos, Altiero Spinelli, uno de los autores del Manifiesto de Ventotene. Pero también hay un subgrupo de líderes que practican el federalismo, que saben que lo son, y que sin embargo creen que es imprudente decirlo, o decirlo mucho, o decirlo con la boca abierta. Algunos de ellos son personas que saben más que yo sobre cómo ganar elecciones, y quizás calculen que es mejor no liarse en conceptos abstractos e ideológicos, y que no son "trending topic", y que en cambio hay que “hablar de lo que le interesa a la gente”. Yo como soy una especie de hooligan del federalismo, lo diría todo el rato sin parar (porque creo que sin federalismo no se solucionan los problemas de la gente), pero claro, sería para darme el gusto, y no soy un político profesional que sepa cómo se ganan elecciones. Ahora bien, parece que tras las dudas que ha merecido el relato del pacto con Junts, y el reequilibrio de fuerzas en la izquierda en Galicia, o el descenso del poder autonómico del PSOE, no soy yo quien recuerda, por ejemplo en varias columnas y editoriales del diario El País, que hay algo ahí, llamado federalismo, que ofrece un relato mejor que el del nacionalismo y una alternativa a éste mejor fundamentada en los principios de la democracia y el progresismo, sin que impida pactar con fuerzas nacionalistas que acepten la realidad. Y que, además, es algo que ya se practica en muchos ámbitos.

Veremos si, ante lo que está en juego en las elecciones europeas, nos quedamos en la primera fase.

Amors (al Barça, a Catalunya) que maten

És trist veure com està el Barça, per als qui vam gaudir del Dream Team i després del Barça de Messi. Almenys els que som més grans podem entendre que allò no era normal, i que va haver-hi una època precedent on els títols eren una excepció. Però la desesperació de la gent més jove que té el seus primers records futbolístics en Stoitxkov i Romario, no la vull imaginar.

Potser aquest va ser el problema, bastant generalitzat: el de creure’ns que érem superiors per natura perquè vam tenir un període extraordinari (o dos), en comptes d’aprofitar allò que era extraordinari per assentar unes bases sòlides per al futur. Pel contrari, ara tenim davant de nosaltres un estudi de cas sobre com NO s’ha de preparar el futur, que s’ensenyarà a les escoles de negocis. El fet és que avui vivim el fracàs dels fills dels que es passaven el porró, els que lluny de saber gestionar l’èxit, se l’han farrat. 

El segon mandat de Laporta culmina una era de despropòsits populistes, i lluny de ser l’antítesi de l’època de Bartomeu, en suposa l’exageració: la incapacitat de prendre decisions fermes i necessàriament impopulars, i imposar una gestió professional del club amb un lideratge respectat a la societat. Un president que ha perdut el control de sí mateix fins al punt que ni les safates de canapès estan segures, només és la punta de l’iceberg d’un procés acumulatiu que té molts responsables, socials, mediàtics i professionals.

No es veu a l’horitzó de moment una alternativa prou forta i unitària que faci pensar en una resurrecció. El suposat candidat alternatiu, benintencionat segur, segueix plorant per Messi (s’havia de quedar fins que es fes vell?) i hagués portat a l’inexpert equip tècnic de la família Hernández fins i tot abans. Encara no surt ningú que miri al futur i no al passat i que extregui les lliçons del que ha passat i del que passa al voltant, en un moment de grans canvis que afecten a l’esport i on la paràlisi equival a retrocés (com a la política).

Simon Kuper ho va explicar al seu llibre sobre el Barça, que lògicament va passar desaparcebut a Catalunya (malgrat haver-se maltraduït l’original en anglès al castellà), perquè deia coses que ningú volia sentir: que el Barça s’havia convertit en Messi FC i que això havia enfonsat les finances del club, que el Barça mirava massa al passat (Laporta, Koeman, Xavi, Alves, Dr. Pruna, Deco…)  i massa poc al futur…

No seré el primer que destaqui els trets comuns entre el declivi del Barça i el declivi de Catalunya: patrimonialització, nepotisme, divisió, victimisme, supremacisme, caça de bruixes, expulsió de talent, falta de realisme… Els que tant diuen estimar-se el Barça i Catalunya en són els seus principals enemics en la pràctica, i ens tenen fora de l’elit europea, a la cua dels indicadors educatius de Pisa, amb restriccions d'aigua, sense energies renovables i amb la llengua catalana en retrocés social. Quan les coses queden en mans de fanàtics, malament… Més que seguir-nos passant el porró, potser que canviem els equips dirigents per complet.

La reacció local als traumes geopolítics

L’altre dia, el PSC de Vilafranca del Penedés em va demanar que parlés de “Geopolítica mundial i el seu impacte a l’economia local”. Vaig tenir la sort i l’honor de ser acompanyat per l’Alcalde Francisco Romero, que fa pocs anys va publicar un llibret molt recomanable, "Política 4.0", amb idees sobre el tema, que vaig llegir abans de trobar-me amb ell. Em va sortir una cosa entre crida a l’esperança i un involuntari manual d’auto-ajuda. 

Transcric a continuació les notes que vaig fer servir per preparar la xerrada (encara que em vaig saltar algunes coses), amb canvis mínims. No inclouen el debat posterior, que va ser molt ric pels comentaris i preguntes del públic, i per tant no reflecteixen totalment el que va ser la trobada. Però en donen un tast.

Coses positives abans de parlar de riscos, reptes i problemes:

-Vacunes, salut, esperança de vida.

-Llibertats individuals.

-Pau i justícia universal (Pinochet, Mladic, Putin, Netanyahu, Hamas-Iran)

-Viatges

-Formació

-Ocupació

-Joventut compromesa (Polònia, Brexit, medi ambient, Espanya)

-Hi ha més noies que nois a la Universitat

Reptes geopolítics

-Guerres: Ucraïna, Gaza, altres

-Crisis: 2008 vs 2020

-Pandèmies globals 

-Envelliment i pensions 

-Migracions

-Canvi climàtic

-Canvi tecnològic i poder de les grans Multi-Nacionals

-"Altruisme efectiu", Responsabilitat Social Corporativa i impostos 

-Disrupció democrática.

-Democràcia deliberativa i lotocràcia. 

-No hi ha dos eixos: l'exemple del finançament autonòmic

-Democràcia multinivell

-El creixement econòmic d'Àsia, especialment Xina i Índia, però manteniment de Japó.

-Multilateralitat i multipolaritat.

-Eleccions USA i UE (grans temes: reforçar la productivitat, l'autonomia estratègia, la seguretat, la unitat fiscal i política, la federalització)

-Israel i Occident com a “gated communities”

-Etnocràcies: Israel, India, Iugoslàvia vs Irlanda del Nord. 

Impacte local:

-Catalunya i Penedès plurals i diversos

-Immigració: regulació europea i integració social i econòmica ambiciosa, amb drets i deures per a tothom.

-Sequera 

-Transició ecològica i el camp

-“Good jobs” i pre-distribució.

-Hem de millorar la formació i la innovació

-No ens podem aïllar: Israel com a metàfora.

-Què seria de nosaltres sense Europa.

-No donem passos enrera i, si pot ser, reforcem la integració i la federalització de la UE.

-Combatre l'extrema dreta: sense ingenuïtat (sense fer regals estratègics: és un repte, i planteja pors), amb valors d'ètica i solidaritat universal i amb pedagogia sobre els fets i les dades (a Catalunya ha augmentat la immigració, seguirà augmentant per necessitat mútua i s'ha reduït la criminalitat, l'emigració és molt positiva per l'economia)

Deu idees finals per a la política local (en la lògica de les estratègies dominants, passi el que passi):

1-No perdeu cap oportunitat per aprendre (llegint, viatjant, parlant amb la gent gran, veient vídeos, buscant i retenint bons mestres).

2-No perdeu cap oportunitat per ensenyar i, sobretot, per millorar l'educació i les nostres escoles.

3-Assigneu bé el temps i els recursos entre els objectius a curt i a llarg termini.

4-No desaprofiteu el talent i assigneu-lo bé.

5-No sigueu observadors passius, organitzeu-vos i actueu col·lectivament amb eficàcia comunicativa (rebutjant i denunciant l'odi a les xarxes) i organitzativa: federeu.

6-No deixeu ningú enrera.

7-Integreu els nouvinguts, som millors amb ells.

8-Ajudeu a crear oportunitats econòmiques posant la tecnologia al servei del treball i la transició ecològica: més pastanaga que pal, més suma positiva que suma zero.

9-Busqueu un bon equilibri, mútuament exigent però respectuós, entre el sector públic i el sector privat

10-Doneu protagonisme i oportunitats a la gent jove, sense paternalismes, són millors que nosaltres en moltes coses: experimenteu, proveu coses.