El fracàs de les privatitzacions catalanes i la inutilitat de les comissions d’experts

Contra el que es pensa convencionalment, una privatització per si sola no millora les finances públiques. Una política d’ajust pressupostari no s’hauria de basar mai en privatitzar, a no ser que s’intenti enganyar al ciutadà. Privatitzar vol dir que el sector públic ven un actiu al sector privat. Amb un actiu per definició s’obté un fluxe de rendes al llarg del temps. El valor de l’actiu avui és el valor present del fluxe de rendes futures. Si el sector públic ven un actiu, rep diners avui a canvi de deixar-los de rebre en el futur. Des del punt de vista intertemporal, la transacció és neutral en les finances públiques. L’excepció (sens dubte rellevant) té lloc quan l’operador privat és més eficient que el públic, i (molt important!) aquests guanys d’eficiència els pot capturar el contribuent gràcies a una licitació competitiva que permeti que l’operador transfereixi al sector públic els guanys d’eficiència per la via del preu de la privatització. Als meus estudiants els poso habitualment l’exemple d’una vaca: si el govern es ven una vaca, perd els ingresos futurs de la llet, i això no queda compensat per la venda a no ser que el comprador privat sigui més eficient que el govern munyint vaques i aquesta superior eficiència es reflecteixi en el fet que li pagui al govern molt per la vaca. Per altra banda, les privatitzacions donen bons resultats per als consumidors quan no hi ha poder de mercat (monopoli o oligopoli) o aquest està ben controlat per la via de la regulació o la política de defensa de la competència (tot això ho explica John Vickers al New Palgrave Dictionary). Per altra banda, els contractes de col·laboració públic privada poden ser útils quan es tracta de construir noves infraestructures sobre les quals operi un servei que sigui gestionat per la mateixa empresa que fa la construcció (així l’operador té en compte la influència de la construcció en el cost i qualitat de la prestació del servei). Això ho saben bé quatre o cins dels membres del CAREC (el Consell Assessor per a la Reactivació Econòmica i el Creixement, que assessora el govern de la Generalitat), incloent el seu president, que també ho és d’una de les principals multinacionals que operen en el sector de la col·laboració públic-privada (deixem de banda en aquest post els problemes de sospita de captura del govern per grans interessos privats que pot aixecar aquest fet). Com ho sé jo pobre de mi, que alguns d’aquests assessors això ho saben bé? Perquè els conec i almenys he treballat amb tres dels membres del CAREC. Aquest organisme està format en la seva majoria, a diferència del Consell per la Transició Nacional, per persones de prestigi i bons-es professionals. Sorprenentment però cap dels seus 18 informes des que fou creat en 2011 ha estat dedicat a les privatitzacions, malgrat que aquesta era una de les principals estratègies del govern català per millorar les seves finances. Difícilment hi havia un tema més urgent i important, i sobre el qual el CAREC estigués més ben qualificat, que aquest, tenint en compte el drama de les finances públiques catalanes.

Les privatitzacions recents de la Generalitat han estat un fracàs estrepitós: s’han privatitzat monopolis que no hi ha cap garantia que estiguin ben regulats (però tampoc no hi havia notícies que estiguessin especialment mal gestionats), i les transaccions de privatització han estat un fiasco total. En un cas (Aigües Ter-Llobregat) la Generalitat ha estat obligada a anul·lar el concurs de licitació. En un altre (Túnels del Cadí) l’adjudicatari es va vendre amb posterioritat la seva part de la concessió per molt més del que va pagar inicialment, senyal clar que el preu de la privatització no permetia que el contribuent capturés els guanys d’eficiència (o derivats del poder de monopoli del concesionari).

Per què serveix llavors el CAREC? Perquè el president de la Generalitat es faci fotos amb persones de prestigi i sembli que fa coses assenyades. Fan informes no remunerats sobre qüestions genèriques i sobre els quals no se’ls poden demanar comptes. Si assessoren sobre la reactivació econòmica i el creixement, no sembla que aquests s’hagin produit. És culpa d’ells? És clar que no. Però seria molt millor que si hem de confiar en experts, aquests assessorin sobre qüestions específiques sobre les quals es pugui avaluar el seu input. I que se’ls pagui bé, i que sapiguem quan temps dediquen a aquesta feina. Molts d’aquests experts també saben que la teoria dels incentius explica que acostumem a fer bé la nostra feina quan aquesta està ben delimitada i es pot observar amb precisió la relació entre l’esforç que hi esmercem i el resultat observable que es deriva del mateix. Per diferents raons, acostumo a desconfiar de la gent que dedica els millors anys de la seva vida a feines no remunerades.

¿Dónde están nuestros patriotas europeos?

Vemos pasar una tras otra conferencia de nuestros líderes políticos, y uno tras otro manifiesto o artículo resabiado sobre la ubicación de la soberanía nacional, y cuesta mucho encontrar a alguien que sufra por Europa, que es donde realmente nos jugamos el futuro de la soberanía popular y de la solución de nuestros problemas. No me refiero a envolvernos en una bandera y empezar a pegar gritos contra los que no son europeos, me refiero a un sentimiento de solidaridad que deje atrás la disgregación y violencia del pasado, el nacionalismo y el populismo que amenazan con hacernos regresar al pasado. Y que abrace la solución democrática a nuestros problemas compartidos, que sólo hallarán solución en el marco europeo. En otros países es fácil encontrar a patriotas europeos como

Magris, Piketty, Fischer, Cohn-Bendit, Scalfari, inlcuso Gordon Brown, que no abren la boca si no es para hablar de nuestro único futuro posible, que es un futuro compartido. Eugenio Scalfari decía hace dos domingos refiriéndose a la imperiosa necesidad de avanzar hacia una Europa más federal que confederal, donde se produzcan más y mejores cesiones de soberanía desde los estados miembro hacia instancias democráticas de gobierno europeo:

"in una struttura federale il potere di Renzi, come di tutti i capi di governo dei Paesi membri dell'Ue, diventerebbe simile al potere d'un governatore regionale o del sindaco di un'area metropolitana".

Curiosamente, hay una frase muy parecida de JA González Casanova (¿nuestro patriota europeo?) en su último e imprescindible libro “Cataluña, federación o independencia”: “cuando el gobierno que reside en la capital del reino lo sea de un estado miembro de la futura federación europea, será asimilable a cualquier consejo ejecutivo de una de nuestras más responsabilizadas comunidades autónomas, las cuales, tras la progresiva pérdida de soberanía del Estado español en favor del Estado federal europeo, permitirán que España siga autogobernándose desde su propia base y cada vez más cerca de los problemas de su ciudadanía". Es imprescindible vincular el debate sobre el futuro constitucional de España y Cataluña al debate europeo. De paso si se pone a ello, quizás podríamos convertir a Pedro Sánchez en un estadista. En la conversación de hace unos días de Federalistes d'Esquerres con el eurodiputado de ICV Ernest Urtasun le dije que yo creía que los federalistas de izquierdas de toda España y Europa no nos uniremos por algo que sólo se entiende en Cataluña, como es el "derecho a decidir", pero que sí que nos podemos unir por algo mucho más hermoso y compartido, que es la unidad de una Europa que se organice como una democracia de calidad (no confundir con el radicalismo democrático de votarlo todo ahora ya). Claro que hablar de Europa y tenerla como centro de nuestras preocupaciones a a algunos como Mas y Junqueras les obligaría a contarnos con qué aliados piensan hacer según qué. La soberanía nacional hoy se contradice con la soberanía popular: ésta será multi-nivel, y cada vez más europea, o no será.

Una enquesta cubista per a Adama i Munir

El Barça té dos jugadors com a mínim que fan molt difícil d'encaixar en el món d'identitats clares i homogènies que tenen al cap Terricabras, Junqueras o Forcadell. Adama Traoré va néixer a l'Hospitalet i els seus pares són de Mali. Ell juga al Barça B i a les categories inferiors de la selecció espanyola. Parla amb català amb el mateix accent que Jordi Alba, que també és de l'Hospitalet. Munir el Haddadi va néixer a El Escorial, a prop de Marid, de pares marroquins, i ja ha jugat amb la selecció absoluta espanyola. Ara viu a Barcelona, igual que moltes persones amb pares africans, asiàtics o llatinoamericans. Té algun sentit que els hi preguntem a aquests conciutadans si se senten més catalans que espanyols o viversa? Amics indepes: el vostre món s'acaba (per això teniu tanta pressa).
Deia Josep M. Vallès en una entrevista de Siscu Baiges a Catalunya Plural: "Abans dels estats, els mapes eren com les pintures de Kandinsky, pinzellades, perquè les competències de les ciutats, de les monarquies, de l’església, dels monestirs estaven totes barrejades. Quan es creen els estats apareixen mapes com els del Paul Klee: vermell, groc, verd, blau,... Els mapes que estudiàvem eren així. I ara hem entrat en una època cubista, on, segons com t’ho miris, ho veus d’una manera o d’una altra. En termes econòmics, la composició és una. En termes lingüístics, és una altra. En termes tecnològics o mediambientals és una altra. No podem tornar al mapa de Klee o Modigliani on els colors estan molt definits.

Tenim el G-20, la Unió Europea... Per l’aviació internacional tenim l’Organització d’Aviació Internacional. Per temes bancaris tenim la Unió Bancària. Per temes estratègics tenim la NATO. Per temes monetaris tenim l’Eurogrup... Tenim un mapa cubista. Hi ha qui no ho vol reconèixer però és la realitat que s’ha anat imposant".

En Siscu li preguntava, "En aquest marc té sentit continuar demanant-li a la gent si se sent més catalana, més espanyola o més europea, o tant catalana com espanyola i les diverses variants possibles?" I en Vallès rematava, "Alguna vegada he pensat què els podem preguntar als nens pakistanesos del Raval o als equatorians de la Verneda, que han nascut aquí i van a escoles catalanes. Què els preguntarem? Si se senten més catalans que espanyols, pakistanesos o punjabís? Per alguns estarà molt clar que només hi ha una capa d’identitat. Per d’altres, hi haurà dues o més capes superposades.

Munir, el futbolista de pares marroquins que juga al Barça ara i que ha nascut a El Escorial, què se sent? Madrileny? Espanyol? Català? Marroquí? És un discurs vàlid encara però que queda transcendit per les migracions i les comunicacions immediates. Els equatorians escolten emissores de música equatoriana que estan aquí i es comuniquen amb la seva família per skipe, en qualsevol moment. Això complica la visió massa simplificada que, a vegades, volem donar de la identitat".

Ken Loach: nació o llibertat

En un cinema ple de gom a gom, potser responent com jo a la crida de Gregorio Morán el dissabte passat, he anat a veure la pel·lícula "Jimmy's Hall" dirigida pel gran cineasta britànic Ken Loach. El film explica la història d'un líder d'esquerres del camp irlandès en el període posterior a la independència de 1922 respecte a l'Imperi Britànic. Jimmy és un irlandès que emigra als Estats Units i que torna al cap de 10 anys per posar en marxa de nou un casal social (el "Hall" de Jimmy) on s'hi fan tota mena d'activitats formatives i lúdiques fora del control de l'Església catòlica. El casal esdevé un lloc de reunió de persones que no accepten el poder establert al camp irlandès, format per una coalició de terratinents, polítics conservadors, policies i capellans. Es tracta d'un al·legat obert contra el nacionalisme que desfà alguns dels mites més estesos dels independentistes i explica algunes veritats molt senzilles però que massa sovint semblen oblidades. En primer lloc, la independència d'un país no té res a veure amb la llibertat. Un país pot independitzar-se respecte a un altre i seguir oprimit per les mateixes forces socials i culturals del passat. És més, aquestes forces poden utilitzar els moviments nacionalistes i independentistes per amagar les contradiccions socials i promoure una falsa unitat que faci oblidar quines són les fonts autèntiques de l'opressió (com a Irlanda i Israel). En segon lloc, l'emancipació real no és mai d'un poble contra un altre, sinó de persones oprimides de pobles i orígens diversos respecte als opressors de qualsevol poble, fins i tot del propi. Un dels moments més recomanables de la pel·lícula per a alguns amics meus que darrerament he anat perdent és quan Jimmy i els seus aliats expliquen com a Belfast, a Irlanda del Nord, un treballador anglès ha aconseuit unir a obrers catòlics i protestants per lluitar per unes millors condicions de vida. En fi, podeu anar a veure el film d'Isona Passola (que parla de la llibertat dels pobles bandejant la llibertat d'expressió de les persones que no pensen com ella, que no van poder participar del seu film subvencionat) o podeu anar a veure aquest de Ken Loach, que parla de l'autèntica llibertat, i a més amb una gran qualitat cinematogràfica. Jo no tinc masses dubtes (respecte a això): Loach sí que explica la veritat sobre l'endemà de la independència, en aquest cas d'Irlanda.

Alternativas Económicas, una revista necesaria

La revista Alternativas Económicas ha cumplido 20 números. Está emparentada con la revista francesa Alternatives Economiques y muestra una selección de temas y una perspectiva económica abiertamente progresistas. Tuve la suerte de colaborar con el número anterior, en un excelente dossier sobre regulación y competencia que coordinó la periodista Ariadna Trillas (no nos une paentesco alguno, si el lector o lectora se lo está preguntando). En la revista colaboran periodistas económicos y economistas, bajo la dirección del ex perioditsa de El País Andreu Missé. Igual que su pariente francés, Alternativas Económicas juega un papel importante en el debate sobre la necesidad de desarrollar políticas y proyectos económicos en una perspectiva igualitarista y democrática. Se puede comprar por suscripción y también en algunos puntos de venta. Yo suelo comprarla en la librería La Central de la C/ Mallorca en Barcelona o en el kiosco de la Facultad de Comunicación de la UAB. Debería ser lectura obligatoria para todo profesor o alumno de economía con una mínima sensibilidad progresista, y también para periodistas, politólogos y público en general interesado en cuestiones económicas. Hay una buena crítica de libros y, sin concesiones a la demagogia, plantea los grandes temas que afectan a nuestra vida cotidiana y nuestras perspectivas de futuro. Su reto principal es el de gran parte de la izquierda: desarrollar un discurso económico progresista de calidad como el que se elabora en importantes círculos de otros países como Estados Unidos o Francia. En el dossier del número 19 hay un interesante artículo de mi amigo y colega Javier Asensio que puede dar lugar a un interesante debate en el futuro: la relación de la izquierda con la competencia. Yo creo que este artículo presenta una visión necesaria, pero demasiado unilateral para mi gusto. Por supuesto la competencia allí donde es posible es preferible a los monopolios, no es sinónimo de desregulación, y es cierto que facilita cobrar impuestos minimizando la ineficiencia y ampliando las bases fiscales. Pero creo que también es de justicia destacar que si los trabajadores en ocasiones temen a la competencia es porque la complementariedad entre competencia e impuestos elevados  actúa en ambas direcciones. Es lógico que no se acepte la competencia abierta si no hay un fuerte colchón en forma de una generoso estado del bienestar financiado con una alta presión fiscal (cosa que hoy por cierto requiere una mejor arquitectura institucional federal, en España y Europa). Antes de abrir las puertas y ventanas a la competencia, la gente de izquierdas queremos saber cómo va a afectar la misma a la gente más vulnerable, a la que tiene menos poder. Por otra parte, la competencia no es una panacea si además del poder de mercado existen otras imperfecciones. Por ejemplo, si hay contaminación, más competencia empeora las cosas a no ser que se disponga de una amplia gama de instrumentos de intervención pública; es lo que se llama teoría del óptimo de segundo orden (second best). Y la competencia también puede tener lugar sobre dimensiones no deseables, como el status o el gasto suntuario. A largo plazo, la competencia debe ser la óptima, y debe interactuar con la cooperación a gran escala para facilitar el desarrollo económico.

Bienvenidos a la socialdemocracia y el federalismo

Podemos ha hecho público un programa económico, elaborado por el economista Torres y el politólogo Navarro. En su presentación, el líder de Podemos reivindicó el legado de la socialdemocracia y proclamó que su modelo no es Venezuela, sino los países escandinavos que han tenido durante décadas gobiernos socialdemócratas. Los detalles del programa económico han sido criticados, en especial por abrazar ideas que la socialdemocracia ha ido puliendo en las últimas décadas (como la propiedad pública de los bancos y los medios de producción o el keynesianismo en un solo país). Pero no cabe duda de que reconocer que ha sido la socialdemocracia quien ha proporcionado más bienestar a más gente durante más tiempo, es sin duda un desarrollo muy positivo.

El lunes pasado en Madrid, el dirigente de Podemos Juan Carlos Monedero expresó su apoyo a una España federal que se refleje en una nueva constitución. Aunque hubiera sido deseable que acompañara sus argumentos con una expresión de apoyo a una Europa unida y democrática parecida a las que suele hacer su colega griego Alexis Tsypras, no cabe duda de que se trata de una muy buena noticia. El dirigente griego no tiene mucha paciencia para la autodeterminación de cualquier territorio de Europa que se crea con fuerza para pedirlo, porque entiende perfectamente que de lo que se trata es que la soberanía cada vez se traslade más hacia una Europa democrática. Democracia no es necesariamente someterse a  binarismos excluyentes y empobrecedores, sino avanzar por el camino de una segunda laicidad, como decía ayer Rafael Jorba en La Vanguardia, que nos permita convivir y resolver problemas de forma solidaria.

A partir de ahora esperemos encontrarnos con los amigos de Podemos en los foros donde se habla de los retos de la socialdemocracia y del federalismo (por ejemplo en la conferencia sobre Economía Progresista organizada por el partido socialista europeo que tendrá lugar el próximo mes de marzo en Bruselas), discutiendo documentos seguramente muy mejorables, como los que hemos escrito sobre el proyecto económico de la socialdemocracia o sobre la economía de una España plurinacional. También será un placer discutir con ellos sobre los retos de la regeneración democrática, porque también en este caso creo que hay más que aprender de los países nórdicos, que encabezan todos los ránkings de transparencia y de lucha contra la corrupción, que de países como Venezuela. Los socialdemócratas que admiramos desde siempre el modelo nórdico pero que también aspiramos a una Europa unida soberana y democrática estaremos encantados de discutir con nuevos protagonistas el nada fácil problema de cómo avanzar democráticamente hacia adelante, hacia la agregación democrática, en lugar de hacia la fragmentación y el enfrentamiento.

Lo digo con cierto retintín, pero también con cierta esperanza. La socialdemocracia y el federalismo necesitan ampliarse con savia nueva, y responder a las exigencias de sectores que no se ven identificados con la política tradicional. No creo que haya mucha vida fuera de la socialdemocracia y el federalismo (debidamente actualizados para afrontar los retos del siglo XXI, como el cambio climático), pero sí creo que hay mucha vida fuera de las organizaciones socialdemócratas y federalistas. Con Podemos (y no sólo con ellos, por supuesto), hablemos.

Està suspesa la democràcia a Catalunya?

Recordo que fa uns mesos Lluis Bassets li va preguntar a Francesc Homs en una tertúlia a TVE si creia que la democràcia estava suspesa a Catalunya, perquè el conselleret de Taradell no feia més que dir que no ens deixaven votar. Avui la pregunta se li hauria de fer a Artur Mas, que ha proposat suspendre la democràcia de partits i proposa fer unes eleccions on s'elimini la rendició de comptes, que és una pràcica imprescindible en tota democràcia. L'actual president de la Generalitat, que ja va imposar un procés de consulta sense cap mena de garantia democràtica, que ha impulsat un sistema de mitjans públics de comunicació al seu servei, i que lidera un procés que ha donat lloc a episodis d'intolerància com els que van viure el cantant Raimon, en Quim Brugué, en Joan M. Serrat o el professor Jordi Llovet, ara proposa un procediment per declarar la independència sense cap marc legal, sense negociar amb les institucions europees i sense respectar cap mena de procediment formalment reglamentari. Les institucions democràtiques i d'autogovern per les quals tots vam lluitar estan avui en la pràctica anul·lades per part del mateix president de la Generalitat, que ja fa temps que ha deixat de ser el president de tots. Ahir en un debat de Calella em vaig tornar a trobar una persona que trobava els espanyols inferiors en relació als catalans. En aquest cas no es va referir a l'ADN dels espanyols, com m'ha passat altres vegades, sinó senzillament, al fet que, segons ell, els catalans són més oberts que els espanyols. Som tan oberts que ens empassarem un frau a la democràcia com el que estem vivim? Som tan oberts que acceptarem que Artur Mas no rendeixi comptes de les seves retallades pressupostàries, de la creixent segregació educativa, dels colossals casos de corrupció que pesen sobre el seu partit? Si fóssim tan oberts, al marge d'estalviar-nos mostres de prejudicis i estereotips, deixaríem de fer-li l'onada a un president que està llençant per la borda allò pel qual van lluitar diverses generacions de catalans, molts d'ells vinguts d'altres terres. Finalment, com em va dir una persona al final de l'acte de Calella, si els catalans som tan oberts com és que dels 92 regidors d'extrema dreta que hi ha a tota Espanya, 78 estan a Catalunya? Haurem de tornar a lluitar per la democràcia?